Cop moral

El Barça es va quedar lluny de la remuntada, tan lluny com està del Barça que es va guanyar l'honor de lluitar per aquest títol. El Barça del triplet es va quedar a Berlín i hem d'esperar que torni ben aviat per ser el que era, tornar a lluitar per la Lliga i tancar aquest cercle gloriós al Japó amb el cinquè títol. No serà el Barça de les sis Copes però serà el de les cinc, que l'emparenta amb un altre equip de llegenda, un honor merescut molt per sobre del record d'un cop menor que quedarà en l'oblit. Ahir a la nit, l'Athletic va alçar una copa que feia 31 anys que esperava, i ho va fer merescudament (4-0 i 1-1) per més que el títol hauria de correspondre-li al Barça sense jugar-lo. Però la gavarra podria tornar a baixar orgullosa per la ria de Bilbao, tot i que no ho farà, amb la mateixa alegria amb què alguns bascos van acabar cantant ahir a la nit al Camp Nou, dos mesos i mig després d'haver plorat en aquest mateix escenari una altra derrota a la Copa.

Perdre la Supercopa d'Espanya  no és un drama. O no ho hauria de ser quan arriba just després d'un triplet. Però aquest Barça és víctima de si mateix i del seu passat, del record de les sis Copes, una gesta impossible que va fer realitat i que quan es van apagar els focs artificials de Berlín va començar a rondar per la imaginació culer, no ja com una fita inabastable, sinó com un compte enrere que es tancaria al Japó amb un altre sis de sis. I sense folre. Sembla que ningú recordava que al Barça de Guardiola aquest segon triplet li va costar tant com l'altre. Ni tan sols  jugar amb foc contra el Sevilla va alterar aquest aire de superioritat, aquesta sensació que ni l'Athletic ni qualsevol altre que aparegui al Mundial de clubs podia robar-li al campió de tot tres títols menors que només era qüestió d'anar sumant fins a tancar el sextet, una paraula que no invocava res de bo des que va començar a sentir-se.

RESIGNACIÓ I TRISTESA / La remuntada no va passar d'una il·lusió, d'un parlar per parlar abans de jugar, sempre amb el Barça ideal al cap i no el real a aquestes altures, ancorat de cap a peus i  sense la finor necessària per esquivar un duel tan costa amunt. Ni el millor onze va poder contra la motxilla dels quatre gols i va acabar trencant-se a poc a poc fins a quedar de cap per avall, sense ni una gota d'aire, sota un aire de tristesa i resignació inquietants.

Ningú com Messi per explicar aquesta missió impossible. No hi ha remuntada sense el 10, i a ell es va encomanar el Camp Nou, que per més que fos una torre de Babel va cridar el nom de Leo a cor, una reverència universal a la qual el 10 va trigar a correspondre, tancat en una gàbia, perseguit per una infinitat de cames, enmig d'una pista americana plena de trampes, entre cops de colze, empentes i la seva pròpia ànsia de voler repetir en cada pilota el gol impossible de la final de Copa.

A imatge i semblança del seu guia, el Barça es va anar enredant en el seu ímpetu, enfrontat al tic-tac del rellotge, i a la pressió psicològica del marcador, 4-0, 4-0, 4-0, un martelleig que va acabar afectant la grada, veient passar el temps, comptant atacs i descomptant ocasions. ¡Ai!  el travesser de Piqué als cinc minuts, que diferent que hauria sigut tot, es deien, mentre l'Athletic donava gràcies de seguir viu. Messi, l'heroi inabastable, va posar el peu a terra i va semblar un més. Tot i així, va marcar. Però n'hi faltaven tres més. Massa.

Notícies relacionades

El Barça acaba estressat

Piqué, a l'assistent: "Em cago en la teva puta mare"

ARBITRATGE DESASTRÓS / Així que el  partit va entrar en el terreny passional, per obra i gràcia de l'àrbitre, un desastre amb aire provocador que va deixar passar unes quantes targetes a l'Athletic i que no va tenir manies a l'hora de treure una vermella a Piqué, el Barça va acabar fora de si i va perdre el rastre del joc que més li interessava. Ja estava gairebé tot perdut, però l'expulsió de Piqué, un dels que més fe tenia, i que va encendre la il·lusió així que el Barça va començar a perdre el títol a San Mamés, va posar el punt final a l'esperança. No hi havia lloc perquè Pedro tingués una altra aparició, potser l'última. Hauria sigut el gol 100, una xifra simbòlica per tancar la seva etapa. Potser és un signe que no ha arribat al final.

No hi havia res a fer, i enmig d'aquesta resignació, Aduriz va aparèixer fidel a la seva cita amb un torneig que podria endur-se a casa. La nit es va tancar entre crits d'«Athletic, Athletic» al mateix Camp Nou, on va acabar entre llàgrimes per una altra Copa perduda. També davant el Barça. També davant Messi. Però no eren els mateixos. Ni tan sols Leo, que gairebé sempre és Messi, va estar a prop de Messi. Però aquí estan els quatre títols. I falta el cinquè.