Tornar a començar

Va ser un dels moments més eufòrics dels últims Jocs Olímpics. Támara Echegoyen, Ángela Pumariega i Sofía Toro van guanyar, sense esforç,  amb molta diferència, del primer a l'últim dia, l'or de la nova classe Elliott 6m a Londres 2012. La seva coronació va ser apoteòsica i va generar l'admiració mundial. Ningú va guanyar com elles. I, l'endemà, ja no tenien futur. Així de dur. Així d'injust. També així d'idiota. Una classe que s'estrenava a Londres moriria amb la clausura dels Jocs.

I elles havien de buscar-se una nova vida. I, pel que es veu, sense l'ajuda de ningú. I en això està treballant Sofía. Com  Támara. I Ángela. I tantes altres estrelles de la vela espanyola que no només pateixen la crisi («no hi ha manera de trobar suports, ni petits ni grans patrocinadors»), sinó la indiferència de les autoritats. «Per a la federació espanyola, el CSD i el COE ja som passat. Haver guanyat a Londres no ens serveix de gaire. Bé, de res. A nosaltres -explica Sofía, acabada de sortir del Mediterrani, mentre Laura Sarasola arregla les cordes al vaixell-, el que ens agrada, l'únic que ens interessa i apassiona, és navegar, competir. I, ara, tot, tot, recau sobre mi: vaig haver de buscar-me tripulant, comprar el 470, organitzar els meus viatges, contractar -de tant en tant, si tinc una mica de diners- un entrenador, decidir en quines regates competim… No té cap sentit que nosaltres hàgim d'encarregar-nos de tot això. Perquè jo no tinc formació per a això i hi enterro milers d'hores, quan hauria d'estar entrenant-me al límit perquè la classificació per a Río és duríssima».

Si no és Río, serà Tòquio

El vaixell acaba d'arribar de Nova Zelanda. «I val una pasta». Com les veles. «I, en necessitem, almenys, tres jocs. I dels bons; contràriament, et guanyen les que porten els bons». «Estem molt soles, amb molt poca ajuda, però ens sobra il·lusió», diula Laura, de 19 anys, la nova companya de Sofía, de 24. Totes dues són de la Corunya. Totes dues han hagut de deixar els estudis a l'INEF («mirem de fer-los a distància, pactar exàmens, ajornar cites… tot és molt difícil») i viuen sempre corrent. Avui, a Barcelona; demà, a Palma; demà passat, a Itàlia… «És com si perseguíssim el vent, però el que perseguim és preparar-nos tan bé com puguem i, sobretot, mirem d'esgarrapar alguna ajuda per completar les nostres necessitats més immediates i lluitar per la plaça olímpica al Mundial d'Israel, a l'octubre». «Però -afegeix somrient Laura- si no anem a Río, anirem a Tòquio 2020. ¡I tant que sí!».

Notícies relacionades

El Madrid ja està espantat

Portugal sorprèn Espanya en l’arrencada de la seva preparació

Gràcies a l'Ajuntament de la Corunya acaben de pessigar una ajudeta de la seva terra. ¡Ullet! El patrocinador es diu O primeiro Picasso. A Coruña 2015. 120 anus depois, una exposició sobre les primeres obres que l'artista malagueny va pintar a Galícia. Una cosa o altra. Laura no té cap beca i a Sofía ja se li acaba i no sap res del famós pla ADO. «Val més no dir res… de moment». Se les veu tan felices, tan somiadores, tan il·lusionades, que no els surt ni mitja mala paraula. Voldrien sentir-se estimades pels seus, recolzades, però no els importa haver de tornar a guanyar-se l'ajuda que, per bones, per campiones, mereixen, necessiten.

«Ara m'adono del treball tan bèstia que va fer Támara en el seu moment de cara a Londres 2012 -comenta Sofía-. A cap de nosaltres ens agraden les coses que no tenen a veure amb les onades, el vent o el mar, com és negociar amb executius, buscar patrocinadors i discutir amb directius. Nosaltres estem fetes per al mar i el vent, no per als despatxos».