El pianista de Montserrat

Tenia unes mans privilegiades. Poderoses i robustes per agafar-se a la roca quan escalava i àgils i delicades per interpretar qualsevol partitura al piano, instrument que va estudiar amb devoció durant vuit anys al Conservatori de Barcelona (més tres d'harmonia). Però si hi havia alguna cosa que Francesc Guillamon estimava tant o més que la música era l'escalada, de la qual va ser un dels pioners a Catalunya, al costat d'altres noms mítics com Jordi Pons i Josep Manuel Anglada.

Mort el 17 de febrer passat als 81 anys, Guillamon va entrar en el món de la muntanya a través del Club Muntanyenc Barcelonès, on va practicar disciplines com l'esquí i l'espeleologia, encara que aviat va començar a destacar en l'escalada, fins a convertir-se en un dels grans noms de referència en la dècada dels 50 i 60. «Era un escalador molt fi, àgil, molt montserratí», recorda Pons. I és que Paquito, com era conegut al petit món de l'escalada, va obrir vies llegendàries a Montserrat amb el seu cosí-germà Anglada, en agulles com el Cavall Bernat, l'Elefant, el Faraó o la Cadireta d'Agulles.

També va deixar la seva empremta en altres grans parets, com la de les Bagasses (Tarradets), la nord del Pedraforca i el Pisón de  Mallos de Riglos. Les seves ànsies per descobrir horitzons nous el van portar als Alps i a les seves admirades Dolomites (Itàlia), on entre altres gestes va obrir la paret nord-oest del Cim Canali. Va ser el pas previ al gran salt de l'alpinisme espanyol. «Per sobre de tot, érem uns aventurers», recorda Pons, que va acompanyar Guillamon en la primera expedició espanyola als Andes peruans (1961), on al costat d'altres muntanyencs llegendaris (Bescós, Arrazola, Regil, Méndez, Rivas, Díaz, Ayuso i Acuña) van culminar l'ascensió al Huascarán Sur (6.768 metres), al Siula Grande (6.354 m) i a 30 cims de més de 5.000 metres completament verges llavors.

Medalla d'Or de Barcelona

«Tenia un mèrit extraordinari el que feien aquests escaladors perquè els materials de llavors no eren els d'ara, molt més lleugers, eficaços i segurs», recorda Jordi Merino, president de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC), entitat de la qual  Guillamon va ser vicepresident entre el 1997 i el 2008. «Va fer una gran feina i va col·laborar decisivament per posar ordre a la FEEC», afegeix Merino, que valora també la faceta del Guillamon escalador. «Ell i tots els de la seva generació van contribuir a crear tècniques noves» i van establir les bases per als muntanyencs del futur.

D'aquí els reconeixements que va aplegar al llarg de la seva trajectòria, com la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona i la de la Diputació al Mèrit Esportiu, guardons que lluïa al passadís de casa però mai en parlava. Tímid i reservat, dotat d'un extraordinari i fi sentit de l'humor, a Guillamon només li interessava escalar i preparar noves aventures, una faceta que va abandonar en el seu vessant més professional quan van néixer els seus fills, Javi i Montse. La seva dona, Mari, farta de patir, li va fer prometre que mai s'enduria els nanos a escalar. I ho va complir al peu de la lletra. Per això, va esclatar de felicitat el dia que va descobrir que Javi, d'amagat, havia començat a escalar.

Notícies relacionades

El Madrid tornarà a la feina amb l’operació sortida bloquejada

Flick manté afinat el Barça

Guillamon, que va seguir pujant parets fins fa ben poc, algunes vegades amb el seu nét, Pau, va dedicar els seus últims anys a explicar les seves vivències (Deu anys de cara a la paret era el títol del seu audiovisual) i a rememorar centenars d'anècdotes, tant de la muntanya com de la seva etapa com a músic (li agradava recordar les bromes que li feia al mític Tete Montoliu, amb qui va estudiar al conservatori, i també que el director Antoni Ros-Marbà el substituïa alguns diumenges quan deixava el piano de l'orquestra per anar-se'n a escalar).

El nom de Guillamon, pianista i escalador de raça, continuarà penjat de les parets més altes.