Pedro María Artola «Sempre em vaig sentir protegit i estimat»

Pedro María Artola Urrutia (Andoain, Guipúscoa, 1948) va ser porter del Barça nou anys (1975-84). Va conquistar tres Copes (1978, 1981, 1983), dues Recopes, (1979, 1982), una Supercopa (1983) i una Copa de la Lliga (1983). Va guanyar també el Zamora de la Lliga 1977-78 encara que, per no perdre el costum de l'època, el Barça no va ser campió. Des d'aleshores ostenta el rècord que avui mirarà de batre Claudio Bravo a Vallecas. Artola va estar imbatut els primers 560 minuts (sis partits i 20 minuts del setè) del campionat.

­—¿Estarà pendent del partit?—Ni més ni menys que de qualsevol altre partit.

—Està en joc el seu rècord...— Sí, però fa 37 anys que hi és. El més estrany és que hagi estat vigent tant de temps. No m'amoïna, gens ni mica, seguiré vivint igual com fins ara. El més normal, vista la trajectòria del Barcelona, és que Bravo el bati i amb comoditat.

—Si ha durat tant de temps és que va tenir el seu mèrit...—Tan difícil és ara com ho era llavors. La peculiaritat és que es compta des del minut zero. Hi ha hagut rècords més llargs d'imbatibilitat. No és res que hagi tingut gaire present. Ara s'ha rescatat per la possibilitat que Bravo el superi, i al final em farà pena perquè aquests dies estic a la boca de tothom.

—El batrà un porter del Barça que va estar a la Reial.—Doble satisfacció. És el pack complet. Fins i tot la gent de Sant Sebastià estarà contenta.

—¡Molt! El nivell de qualitat dels futbolistes dels últims anys ha sigut el més alt de la història del club. Ha reunit el primer del món, Messi, amb Xavi i Iniesta, que van ser el segon i el tercer. El mèrit és enorme, i només indica que el Barcelona ha fet les coses bé durant molts anys perquè la majoria són nois del planter.

—¿Quant ha canviat el Barça des d'aleshores?

 —¿Què recorda de l'època?

—Moltes coses. Que em va costar venir. No les tenia totes, perquè estava molt content a la Reial, però la perspectiva del temps em diu que la vaig encertar. La gent m'ha tractat molt bé, amb molt afecte, i això dóna forces, moral i confiança. Ja no me n'he anat de Barcelona.

—Nou temporades va durar.

—Deu, perquè em vaig passar un any entrenant Urruti i Amador amb contracte de futbolista. Després vaig estar en el futbol base fins al 91.

—¿Se'n recorda, d'aquella temporada, i de qui li va marcar el primer gol?

—Dels partits en si, no gaire. Sí que es parlava que podia batre el rècord d'Esnaola, amb qui havia estat a la Reial, al Betis. El gol el va marcar Verde, de l'Hèrcules. Va ser una pilota llarga, que va enxampar la defensa avançada. Va avançar i va xutar.

—Amb la defensa avançada... Això no ha canviat al Barça.

—El Barcelona sempre ha sigut ofensiu, mai n'he conegut un que no fos així. L'objectiu sempre va ser guanyar on anéssim. Ni l'empat fora de casa ens servia.

—Com a porter va haver de patir.

—Doncs no. Mai vaig patir. Jo em sentia protegit. És un error pensar que un equip es defensarà millor perquè tingui bons defenses o el porter sigui bo. No, l'equip funciona si tot l'engranatge funciona, llavors marcaràs molts gols i te'n marcaran molt pocs. La gran virtut del Barcelona dels últims anys ha sigut l'equilibri que tenia en totes les línies.

—Aquella Lliga va guanyar el trofeu Zamora.

—És una cosa que qualsevol porter desitja, no ens enganyem, com un davanter desitja guanyar el Pitxitxi. Però són premis que s'han d'entendre com un mèrit global. Els èxits arriben si tots hi col·laboren. Pots parar una pilota, dues o tres, però sense ajuda, no pares la quarta.

—Va ser company del Cruyff futbolista i del Cruyff entrenador. ¿És tal el mèrit que s'atribueix a la seva figura al Barça?

—Un mèrit grandíssim perquè va implantar un sistema més ofensiu del que podia ser llavors. Va portar el Barça a ser reconegut a nivell mundial, més que en els cent anys anteriors. Va ser el punt d'inflexió. Després, Van Gaal, Rijkaard, Guardiola van evolucionar i van millorar la idea, amb la mateixa premissa de tocar, buscar l'un contra un...

—¿Aquesta és la base?

—Sí, tenir futbolistes que desbordin, que tinguin aquesta habilitat. Com Messi. Això es va implantar en el futbol base. Necessites xavals molt hàbils amb una punta de velocitat. És molt difícil per als extrems encarar una vegada i una altra el lateral.

—¿Va ser difícil ser porter del Barça?

—Per a qualsevol ho és.

—¿Més al Camp Nou que fora?

—A tot arreu. El Barcelona sempre ha sigut ofensiu i quan t'arribaven estaves en una situació crítica. Però com que ho sabies, treballaves per solucionar aquestes accions. Sempre m'he sentit protegit i estimat.

—¿Va notar el canvi del petit Atotxa al Camp Nou?

—Era diferent, és clar: les mides, el públic, l'entorn... Hi havia 20.000 persones en un camp i 100.000 a l'altre. ¿Més emparat? Tots els jugadors de la Reial érem de la zona, anàvem a prendre alguna cosa junts...

—Al·ludia a la sensació de sentir la soledat a la gespa: la defensa lluny, el públic propi lluny...

—No vaig tenir mai la sensació de sentir-me sol i abandonat. És diferent la quantitat de públic però t'hi fas de seguida. Potser en el meu primer partit, contra el Sevilla, vaig veure el camp gran... però et prepares per a això. A més, entrenàvem moltes vegades al Camp Nou.

—¿Mai va pensar que les porteries de l'estadi eren més grosses?

—No, no són més grosses. Fan el mateix que les altres.

—El millor record que es té de vostè és el de Beveren, quan va néixer Sant Artola gloriós, el sobrenom que li va posar Joaquim Maria Puyal.

—No diria que aquest va ser el meu millor partit. Era un dia important, per ser una semifinal i estàvem davant l'oportunitat de la nostra vida de jugar una final, només havíem guanyat per 1-0 en l'anada i s'havia de mantenir la porteria imbatuda, era una temporada complicada...

—El porter rival era Pfaff.

—Era boníssim, després va fitxar pel Bayern. Va fer un gran partit aquí i fins al partit de tornada tots els mitjans van estar parlant de si jo donaria el mateix rendiment, comparant-nos... ¿Si em vaig sentir escrutat i observat? No.

—Sempre va ser molt tranquil.

—És veritat. Mai vaig sentir la pressió o la tensió. Tampoc allà.

—Quan sent parlar del joc de peus dels porters, ¿què pensa?

Notícies relacionades

Tres cognoms bascos

El Giro es converteix en un infern per a Juan Ayuso

—Que el primer és parar, i per parar es necessita una bona col·locació, potència, llançar-se a terra... les característiques de sempre. Com que ara cal utilitzar els peus, això ja s'ensenya des de baix. Ningú puja si no sap tocar-la. Les coses han canviat. Abans no podies ni respirar a l'àrea de meta. Xocaves, rebies i no passava res. Ara els envejo una mica, però tantes facilitats tampoc m'agraden. Que un porter i un davanter disputin una pilota a dalt em sembla el més sa que hi ha al món.