Tres cognoms bascos

El mite del porter basc «ha desaparegut». El viver d'Euskadi des d'on se subministraven porters per a tots els equips de la Lliga s'ha quedat sec. O ha caigut en desús. «Només cal mirar les nòmines de les porteries», diu Artola amb dolor, al recordar que fa anys, dècades ja, hi havia percentatges altíssims de representació euskaldun. Avui n'hiha prou de fer un cop d'ull als seus dos clubs.

El Barça va disfrutar durant més de 20 anys de porters bascos: Artola va estar al Camp Nou entre 1975 i 1984, Javier Urruticoechea (Sant Sebastià, Guipúscoa) entre el 1981 i el 1987, Andoni Zubizarreta (Gasteiz, Àlaba) va defensar els pals entre 1986 i 1994, i Julen Lopetegui (Azteasu, Guipúscoa) va tancar l'era amb dues temporades (1994-96), sense arribar a ser titular. La tradició de la Reial Societat va ser més duradora. En realitat, no es va truncar fins a la irrupció del suec Mattias Asper (2001-03), a qui va succeir l'holandès Sander Westerveld (2002-2005). Dos anys després, va aterrar a Anoeta el xilè Claudio Bravo, substituït aquest any per l'argentí Gerónimo Rulli.

Fins i tot el Las Palmas

Són diverses les raons, cap de concloent, que expliquen la gradual pèrdua dels porters bascos. En la temporada 1970-71 jugaven Iríbar (Athletic), Araquistain (Elx), Izcoa (Saragossa), Zubiarrain (Atlètic) i tres equips en tenien dos: Reial Societat (Esnaola i Artola) i, curiosament, Màlaga (Deusto i Goicoechea) i Las Palmas: Oregui era de Bergara, i Ulacia, de Mutriku.

Deu anys més tard (1980-81), la llista era molt més àmplia: a Atocha havia aparegut Arkonada i Urruti va emigrar a l'Espanyol. Al davant tenien Basauri i Marro (Osasuna), Aguinaga (Atlètic), Irazusta i Zubeldia (Saragossa), Cendoya (Almeria) i la porteria de l'Athletic estava en mans de Cedrún -fill de Carmelo-, Aguirreoa i Meléndez. Els noranta havien donat a llum Zubizarreta, Biurrun (Espanyol), González i Vergara (Reial Societat), Iru (Athletic), Roberto (Osasuna), Elduayen (Burgos), Ochotorena (València) i Zubeldia (Oviedo) més els navarresos Unzué (Sevilla) i Unanua (Osasuna). Durant tots aquests anys es van comptar per desenes les aparicions més o menys afortunades, més o menys duradores, d'altres porters, com ara Alberto, Gorospe, Zaldua, Echevarria, Yubero, Aizpuru...

L'ocàs es va accentuar amb el canvi de segle (200-01): Lafuente (Athletic), Alberto (Reial Societat), Lopetegui (Rayo) i els pamplonesos Unanua (Vila-real) i Sanzol (Osasuna). L'Athletic segueix fidel a la seva política de no contractar estrangers i els seus tres porters són bascos: Gorka Iraizoz. Herrerín i Arrizabalaga. També ho són dos de l'Eibar (Irazusta i Irureta) i un de la Reial: Eñaut Zubikarai. Completen la representació Mikel Saizar (Còrdova), Oier Olazabal (Granada) i Aitor Fernández (Vila-real), suplents tots.

I a la selecció

Fins a l'aparició d'Iker Casillas, més de la meitat dels metes de la selecció espanyola havien estat bascos. Tot i això, els dos porters amb més trofeus Zamora al seu palmarès són catalans: Antoni Ramallets i Víctor Valdés, amb cinc cada un. «Els catalans també tenien molta fama», recorda Artola.

Notícies relacionades

Una incidència en l’app del Barça deixa 2.000 socis fora del Camp Nou

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

«Hi ha influït que es juga menys a la platja, que es juga menys a pilota als frontons; hi ha influït que hi va haver una època en què era més fàcil mantenir un camp de futbol de graveta que d'herba i quan queies a terra t'hi deixaves mitjana cama», argumenta Artola .

«Els ídols, al País basc, eren els porters. I els xavals, d'alguna manera, es reflectien en ells, eren els seus referents», explica, citant Esnaola. O Iríbar, encara que fos el meta de l'Athletic. Aquesta tendència ja no existeix. La samarreta més cotitzada ja no és la negra del Txopo ni la verda d'Arkonada.