«Nois, jo no sé llançar penals»

És una final estressant, febril i agònica. El Bayern només la pot empatar quan passen 51 segons dels 120 minuts reglamentaris. L'àrbitre suec Jonas Eriksson ha prolongat el partit un minut més a causa de les interrupcions. Quan només queden nou segons perquè l'equip de Guardiola perdi la seva segona final consecutiva en un mes, un jugador que tres dies abans era a la porta del quiròfan aconsegueix marcar el gol que dóna una oportunitat als de Munic, que una vegada més es jugaran la final a la tanda de penals contra el Chelsea, amb el record encara fresc del que havia passat un any abans a l'Allianz Arena, quan l'equip anglès s'havia endut la Lliga de Campions davant el Bayern també a la tanda de penals. Es tracta d'una gran revenja, però si hagués pogut escollir, Guardiola no se l'hauria jugat als penals: durant les últimes quatre setmanes, els jugadors del Bayern han llançat cinc penals i només han marcat tres gols.

(...)

Mourinho es tomba cap al banqueta de Guardiola i uneix les dues mans formant un cercle, com volent dir que en Pep ha tingut tota la sort del món. I és cert. Dels quatre grans protagonistes del futbol: pilota, espai, temps i sort, el Chelsea ha dominat l'espai, però la pilota, el temps i, finalment, també la sort, s'han decantat de banda de l'equip d'en Pep. És clar que encara queden els penals…

I llavors, en plena eufòria, amb el cor desbocat, apareix en Pep fred i gèlid, i reuneix els seus en una rotllana. Hi són tots: metges, fisioterapeutes, ajudants, segons entrenadors, jugadors titulars, suplents i fins i tot lesionats com Schweinsteiger. Llavors sorgeix el millor Pep, el de les grans ocasions, el que enlluerna la gent. Perquè quan tothom espera una xerrada intensa i aguerrida, plena d'adjectius èpics, en Pep simplement els explica una història. Els parla somrient i relaxat, de forma planera, lluny del llenguatge guerrer, com si no es trobessin en el moment culminant d'una final tensa, com si no els rodegessin desenes de milers de seguidors enfervorits. Els explica una història de waterpolo. «Nois, jo no sé llançar penals. No n'he llançat ni un en ma vida. Però aquí teniu un senyor que és qui millor ha llançat penals de tot el món», els diu.

I assenyala a la seva esquerra, al final de la rotllana, on hi ha una figura mig amagada.

«És en Manel [Estiarte]. En Manel ha estat el millor jugador de waterpolo del món. Llançava els penals com ningú. N'ha llançat centenars. Penseu que el waterpolo és com el futbol: es marquen quatre de cada cinc llançaments. ¡I en Manel els marcava tots! És qui més sap de penals de tot el món.»

En Pep no només ha captat l'atenció de tots els seus homes, sinó que ha aconseguit que els canvïi la cara. Els qui esperaven sentir consignes guerreres, crits de motivació i rebre una bona dosi d'adrenalina, es troben de sobte escoltant una història enmig del brogit d'un estadi que bull pels quatre costats. Van Buyten i Starke, en xandall, s'abracen darrere d'en Pep, al costat del doctor Müller-Wohlfhart. A primera fila l'atenen Kroos, Lahm i Ribéry. Alaba repenja el colze en Müller, que també porta xandall, igual que Robben. Al segon cercle hi ha Javi Martínez, Shaqiri, Dante, Boateng i Mandžukic; els segons entrenadors, Domènec Torrent i Hermann Gerland; el suplent Kirchhoff; el fisioterapeuta Gianni Bianchi; els preparadors físics Lorenzo Buenaventura i Andreas Kornmayer; Götze; Claudio Pizarro; Rafinha i Contento. Lleugerament separats de tots ells, Matthias Sammer i Bastian Schweinsteiger. Al grup no hi és Manuel Neuer, que repassa amb Toni Tapalovic l'historial dels llançadors del Chelsea. També Estiarte s'ha enretirat uns metres.

L'ambient és silenciós, però distès. Els jugadors somriuen. Estan a gust amb el to de la xerrada: «D'en Manel i dels penals n'he après dues coses. Escolteu-me bé, perquè es tracta de les dues úniques coses que heu de fer ara. Les dues úniques. La primera: heu de decidir ja per on llançareu el penal i no canviar-ho per res del món. Us ho repeteixo: decidiu-ho immediatament i no ho canvieu per res del món. I la segona: repetiu mil vegades que marcarem el gol. No deixeu de dir-ho des d'ara mateix i fins que hagueu xutat. No tingueu por i no canvieu d'opinió».

«Tots marcareu gol»

«Va ser una xerrada increïble», recordaria més tard Matthias Sammer. Però encara no s'ha acabat. Després dels dos consells, en Pep afegeix una altra cosa: «Nois, no hi ha llista de llançadors. Xuteu els que vulgueu fer-ho. Marcareu tots. Escolliu vosaltres. ¿Qui vol xutar?».

Alaba és el primer d'oferir-se. Kroos aixeca la mà esquerra immediatament, i Lahm després d'ell. En Pep dóna una de les seves habituals cleques a la galta del capità. Ribéry s'apunta a la llista i l'entrenador li clava un cop al pit. Shaqiri també s'hi presta i en Pep ho celebra dient: «¡Bravo, Shaq!». Han triat ells mateixos. ¿I l'ordre de llançament? «Escolliu vosaltres mateixos, com vulgueu. L'ordre que us agradi, com us sentiu més còmodes. Tant se val: marcarem gol a cada xut».

Decideixen llançar-los exactament en l'ordre en què s'han ofert voluntaris. Quan ja marxen, reclamats per l'àrbitre, en Pep engrapa Ribéry i Lahm i obliga tot el grup a tornar: «Només una cosa més. Recordeu-ho: ja heu decidit per on xutareu. Aneu-hi i feu-ho. Això sí, des d'ara i fins que xuteu, no pareu de repetir que serà gol. A cada passa que feu: gol, gol, gol…».

Notícies relacionades

Grimau s’aferra al Palau per arribar a la ‘final four’

De la malària a un motí de prostitutes

Dels set que havien assajat dilluns i que havien marcat 42 gols en 42 llançaments només llancen Kroos i Shaqiri. No ho poden fer ni Müller ni Robben, que han estat substituïts; ni Pizarro, que és suplent; ni Schweinsteiger, lesionat. Dels qui no havien assajat es presten voluntaris Alaba, Lahm i Ribéry. Marquen tots cinc. Neuer atura el cinquè llançament del Chelsea, a xut de Lukaku. El Bayern guanya l'únic títol que no tenia, i Guardiola, el seu primer trofeu amb el Bayern i la tercera Supercopa d'Europa del seu palmarès com a entrenador.

Escollit millor jugador de la final, Franck Ribéry dedica el títol a en Pep: «Sé que és molt important per a ell, sé quant significa el seu primer títol i també conec la seva vella rivalitat amb Mourinho». L'entrenador portuguès ha marxat del camp sense felicitar Guardiola, en contrast amb l'excel·lent ambient que comparteixen els jugadors de tots dos equips.