anàlisi
Més que una 'saeta'
Il·lusió blaugrana 8Di Stéfano, amb la samarreta del Barça, s’entrena al camp de les Corts. /
Se n'ha anat un altre bon amic. Segur que en aquests moments ja està pilotejant amb els seus grans amics Laszi Kubala i Pancho Puskas. S'hi pot afegir Sandor Kocsis i al cel tindran futbol del bo. Amb tot el respecte, el Mundial del Brasil és un pur teloner.
L'any passat, en una reunió de veterans jugadors europeus que van propiciar Ramon Alfonseda i Barça Jugadors, vaig coincidir amb Alfredo di Stéfano per última vegada. Feia anys que no ens vèiem. Estava assegut, encorbat, amb la barbeta recolzada en el bastó que l'ajudava a caminar. La mirada perduda. Com que sabia que era molt capaç d'enviar-me a pastar fang -tenia el seu caràcter- no em vaig atrevir a dirigir-m'hi i li vaig preguntar a José Emilio Santamaría, company meu al Curs Nacional d'Entrenadors: «Pepe, ¿creus que Alfredo es recordarà de mi?». «¡Segur…! Té el cap clar. Vés i pregunta- l'hi a ell…»
M'hi vaig atrevir. Exposat a l'exabrupte. «Alfredo, ¿te'n recordes de mi?»… Va alçar els ulls i va deixar anar: «¡Com vols que no me'n recordi, boludo. Ets el futbolista periodista!».
Vaig coincidir amb ell ja al Reial Madrid. Quan va venir a Barcelona jo era massa jove. Estava començant com a juvenil. A la Ciudad Deportiva em van deixar entrenar algun dia amb aquell equip que ho guanyava tot, amb Miguel Muñoz d'entrenador. Però amb Alfredo al timó de l'il·lustre vaixell. Tenia tant carisma i ascendència que quan volia acabar la sessió, li deia a Muñoz: «Miguel, anem-nos-en».
Quan Bernabéu i Saporta li van dir que els semblava que la seva època de jugador s'havia acabat, Di Stéfano, que volia seguir en actiu, va fitxar per l'Espanyol que entrenava el seu amic íntim Ladislao Kubala. I a Sarrià amb el permís de Laszi, que sempre em va tenir un afecte especial, vaig tornar a entrenar-me uns mesos amb el gran Alfredo, que sovint es cabrejava amb algun exercici físic difícil per a un veterà i mentre corríem fent voltes al camp se li escapava més d'un: «Fill de…». Va ser la tarda del 26 de gener de 1955 quan Alfredo va inundar de màgia Barcelona. Va jugar, vestit de blanc i amb l'escut de la selecció catalana, davant el Bolonya italià. En una davantera formada per Basora, Villaverde, Di Stéfano, Kubala i Moll va portar a terme el millor futbol mai vist a la nostra ciutat. Kubala tenia la pilota i cridava «¡Alfredo…!» I aquest, allunyat 40 metres, començava a córrer i feia un control orientat, pura fantasia. O a la inversa. Veterans que vau veure aquella exhibició, expliqueu-ho als vostres néts perquè sàpiguen que algú ja es va poder meravellar abans del tiqui-taca que, amb Xavi al timó, ha enlluernat el món.
Alfredo va venir a Espanya a jugar amb el Barça. Va ser presentat davant el monument a Colom al costat de Samitier i Kubala. Va viure amb la seva família al carrer de Balmes i dinava sovint amb Samitier a El Túnel. Però mentre no s'arreglava la seva paperassa, visitava de tant en tant l'Hotel Regina -carrer de Vergara- on s'allotjava Saporta, llavors amo i senyor del bàsquet, que suposadament li portava algun present de part del Reial Madrid. Una història complicada, certament.
