Borg: "He vist un fenomen"
El llegendari campió suec celebra el 40è aniversari de la seva primera victòria a Roland Garros
La seva aparició va revolucionar el món del tennis per convertir-lo en l'espectacle que és avui en dia
Borg, a Roland Garros. /
«He vist un fenomen». Així vaig titular, el 1969, un ampli reportatge en el desaparegut diari Dicen dedicat a un jove de tot just 13 anys, que es deia Björn Borg (Södertälje, 1956). Era a Estocolm el dia que un amic suec em va suggerir veure jugar el tennista que canviaria anys després el tennis. «Aquesta tarda s'entrenarà, al palau cobert, un noi de 13 anys. T'aconsello que el vagis a veure. És extraordinari», em va dir. Li vaig fer cas… I això em va permetre titular aquell reportatge amb l'admiració d'algú que ha vist un fet que sembla irreal.
Un xaval altet, espigat, llarga melena rossa, atenent les explicacions i consells de Lennart Bergelin, picava la pilota de manera impressionant. En dos jocs va trencar… ¡tres raquetes! Res de cordatge, ni de picar contra el terra, ni de llançar-la… ¡No! Les va trencar picant la bola amb aquell drive liftat que després va ser tan personal i amb un impressionant revés a dues mans que atacava des del fons de la pista amb una potència descomunal. Encara no feia servir la raqueta Donnay que posteriorment va redissenyar i va popularitzar, incorporant-hi una empunyadura un mica més llarga de l'habitual per poder-hi ubicar còmodament les dues mans.
Tres anys més tard, abans de fer els 16, el va descobrir el món sencer. Va entrar en la història com el vencedor més jove d'un partit de Copa Davis. En una eliminatòria Suècia-Nova Zelanda, en què va guanyar el primer punt després de remuntar dos sets en contra. I en la tercera jornada, també es va imposar en el segon dels seus individuals. Va ser aquell dia quan el món sencer va començar a preguntar-se d'on venia i qui era aquell jovenet de tot just 15 anys, capaç d'aquella gesta.
A aquella mateixa edat, amb el consentiment dels seus pares -va costar força convèncer-los- es va alliberar de tots els compromisos escolars i va dedicar el seu temps, tot el seu temps, al tennis. Esport a què, per cert, va arribar d'una manera gairebé casual. Quan va fer 9 anys, el seu progenitor va guanyar un torneig de tennis de taula que tenia com a premi… una raqueta de tennis.
Infatigable treballador
A Björn el va enamorar de seguida. Va ser un enamorament sobtat. Va començar a picar la pilota contra la porta del garatge de casa. Hores i hores. Després, quan el van portar al club de tennis, seguia amb el mateix afany, des del matí fins a la nit. Allà el va veure Percy Rosberg, el millor entrenador suec del moment que, al constatar aquell afany indesmaiable, va decidir ajudar-lo a formar-se. En poc temps, la casa dels seus pares era ja una espècie de museu, ple de trofeus.
El mateix any del seu debut en Copa Davis, mesos abans, Borg va guanyar l'Orange Bowl sub-16, a Miami. I posteriorment Wimbledon júnior i la final de l'Orange Bowl sub-18. Tot amb 15 anys. I es va regalar a si mateix, en el 16è aniversari, ¡la final absoluta de Montecarlo! Només el va poder guanyar un immens Ilie Nastase, l'artista romanès, llavors número 1 mundial de l'ATP, apareguda llavors (Borg accediria a aquell lloc el 26 d'agost de 1977).
Però, contràriament al que es pugui pensar, quan pocs anys més tard la premsa el va qualificar com Ice Borg, rememorant els icebergs, Borg no era, en absolut, un home de gel. De jovenet era inquiet, nerviós… S'angoixava. Però un dia, jugant ja de debò en un torneig juvenil, es va enfadar i va perdre els nervis davant la decisió del jutge en una bola dubtosa que ell creia que s'havia d'haver cantat a favor seu davant un rival infinitament inferior. No va tornar a exterioritzar res.
Aquella lliçó li va servir perquè els aficionats admiréssim, posteriorment, la seva pulcritud, serenitat, aparença impassible i plena concentració que reflectia sobre la pista. Actitud completament adquirida, amb constància i capacitat de sacrifici, treballant molt per poder dominar el seu caràcter inquiet i rebel. Borg no va néixer, doncs, fet un bloc de gel com ha pensat la majoria. Borg va haver d'aprendre a dominar el seu fogós temperament. No hi ha dubte que el va ajudar a aconseguir-ho Lennart Bergelin, un antic jugador dels anys 50 que, immediatament després de les primeres lliçons de Rosberg, es va convertir en el mànager i amic inseparable, conseller i gairebé confessor del jove jugador. Bergelin s'ocupava, així mateix, de tota la intendència, fet que permetia que Björn no pensés més que a entrenar-se molt i jugar.
La dècada prodigiosa
Conegut també com el rei del lift (efecte), Borg va adquirir de seguida un grau de notorietat i popularitat tan alts que el van portar a convertir-se en l'esportista més cèlebre de l'època. Des del 1973 fins al 1981 va protagonitzar l'anomenada dècada prodigiosa, en què va encadenar 11 Grand Slam (6 Roland Garros i 5 Wimbledon), amb l'excepció del 1977, any en què va decidir jugar la Interviles nord-americana, estranya competició que va néixer, va viure i va morir, per desconeixement del business USA.
El 1974, Borg va guanyar Roland Garros, al superar en cinc sets el nostre Manolo Orantes. Borg li va dir al seu lloctinent Bergelin que volia conèixer una jove jugadora romanesa, que es deia Mariana Simionescu. A Bergelin li va faltar temps per convidar-la a sopar. Van sopar tots tres al restaurant de l'hotel, en una taula pròxima a la meva. No és que jo volgués saber de què parlaven -que també m'interessava-, però no vaig poder evitar sentir tota la conversa. Es van aixecar, em van saludar i ja no es van separar. Aquella nit tampoc.
El 1976, Borg ja va guanyar Wimbledon, el primer dels seus títols a la Catedral. Anteriorment havia arribat a quarts i la seva aparença d'adolescent reservat, que alhora combinava un temperament de foc i uns nervis d'acer, havia causat estralls entre les jovenetes londinenques, que van bolcar el seu histerisme en aquell noi suec arribat, casualment, immediatament després de deixar enrere l'època dels Beatles. Un petit detall: les escoles de senyoretes, situades a prop de Wimbledon, van prohibir a les seves alumnes acostar-se a aquella temptació rossa que el Daily Mirror, rememorant una vella pel·lícula de Judy Garland, havia titulat, en portada i a tota pàgina, «A star is born».
Mariana i Björn van seguir junts, es van casar el 24 de juliol de 1980 a Bucarest i es van divorciar uns anys més tard. Personalment, crec que Mariana va aportar serenitat a la vida del campió. Però, a vegades, fins i tot el més raonable i fins i tot ratllant la perfecció, es trenca. Poc després del divorci, Borg va tornar a casar-se, aquesta vegada amb una joveneta sueca, rossa i molt guapa, que li va donar un fill. Va durar poc… I va arribar el túnel de l'horror.
Notícies relacionadesEl campió va conèixer en una discoteca una cantant, pseudoactriu italiana, Loredana Berte, que el va portar a una vida boja i desconeguda. Borg va caure en la drogoaddicció i va perdre tota la seva fortuna. Multimilionari, sumant els seus guanys al circuit i el que aportaven els seus patrocinadors -el representava en aquesta relació Mark McCormack-, va acabar arruïnat, després d'haver tocat el cel amb les mans. I després d'haver-nos regalat als amants del tennis aquells inoblidables duels, enfrontat a la US Army, primer Jimmy Connors i després John McEnroe.
Borg es va retirar als 26 anys, el 1983, en el torneig de Montecarlo al perdre en segona ronda amb el francès Henri Leconte, segurament més cansat el suec moralment que físicament. En aquell mateix escenari intentaria tornar a les pistes el 1991. Llavors el fenomen només era un campió veterà que reapareixia en un món que ell havia transformat. Va caure en primera ronda amb Jordi Arrese. Encara va disputar 11 tornejos més, però ja no va guanyar cap partit més. Però aquell fenomen ja era una llegenda.
