El sentit de la vida

«Vivim. La vida és bonica i l'hem de disfrutar. Jo n'he viscut els dos extrems. La vida la crees tu dia a dia».

De petit, Pere Valentí Mora (Vila-plana, Tarragona, 1947) jugava amb un escut del Barça retallat d'un banderí que la seva mare, Maria Josepa Mariné, li havia cosit en un jersei de llana blava que li havia fet. Per això per arribar a entendre tan bé el sentiment que es vivia a la grada, que el club és patrimoni de Catalunya. Pel fet de creure que tenia un deute amb tota aquella gent, l'impressionava el Camp Nou. Els problemes se li feien muntanyes, però les escalava totes.

Va arribar al Barça amb 17 anys i el primer dia li van donar un jersei apedaçat que havia estat de Ramallets i un parell de botes que li anaven dos números grans. El 1965 es va proclamar campió d'Espanya juvenil, en un equip en què destacaven Pujol, el Messi de l'equip, Rexach, que sempre li va dir afectuosament 'Moreta', i García Castany. Va ser l'alegria més pura i sana que ha tingut en el futbol. El van cedir al Mestalla, l'Oviedo i l'Elx. Va debutar en el primer equip blaugrana amb un triomf per 0-5 al Bernabéu. Va pertànyer al Barça des del 1965 fins al 1979. Posteriorment va jugar 4 temporades al Rayo Vallecano i 3 més al Múrcia.

Encara que costi de creure, jo em vaig aprendre primer les firmes dels periodistes esportius de Barcelona i després, les alineacions del Barça. Pere Valentí Mora és un dels meus herois vius, com Salvador Sadurní, Narcís Martí Filosia i Carles Rexach. Em vaig decidir per aquest ofici per mestres com Alex J. Botines, Emilio Pérez de Rozas i Joaquim Maria Puyal, a qui vaig conèixer a Ràdio Barcelona quan feia els primers passos amb 17 anys en el programa 'El dominguero', amb Josep Cuní, Eduard Boet, Margarita Blanch i José Miguel Barrachina. D'aquell temps, conservo una col·lecció de centrals meravelloses del 'Diari de Barcelona' amb textos impagables que firmava Alex J. Botines. Les paraules cobertes de poesia, com les dones vestides, són més excitants.

La influència de Cruyff

El primer any de Cruyff va ser increïble. Li sortia tot, els contraris no s'atrevien a tocar-lo, tots els companys seguien els seus senyals, el buscaven i li donaven la pilota. L'aplaudien en tots els camps. Des del principi, Rinus Michels va deixar les coses ben clares: «El tracte serà igual per a tots, però en el futbol, com en la vida, hi ha cavalls de carreres, als quals els raspallen i els mimen, i també hi ha cavalls de labor». Va ser llavors quan el central andalús Gallego li va dir a Mora: «Va, chavá, vamo a laborá». A Gallego, que era capità, li van prendre els galons. Cruyff va mostrar la seva saviesa i el seu llarg galop. Gallego i les seves maniobres gairebé bèl·liques van desaparèixer de les alineacions.

Mai s'ha arribat a saber si l'associació de la bogeria i el geni ve del pensament grec o ve de Cruyff. La bogeria és a vegades alegre. Cruyff sostenia que si tires un penal no te'l poden aturar. I que a Espanya es paraven habitualment perquè els àrbitres deixaven moure el porter. «Cruyff tenia una constant: no fallava mai. Un dia, en un partit jugat en un ambient encrespat al Plantío, a Burgos, va tirar un penal i la pilota va anar al pal. Després, al vestidor, ens va dir que l'havia fallat a consciència per evitar un problema d'ordre públic. Cruyff estava convençut que no fallava mai».

Tensions amb Buckingham

Va passar el temps i al vestidor blaugrana van aflorar les enveges a Cruyff, a qui li encantava dirigir el trànsit al camp amb ostensibles gestos. Més d'un es referia al jugador holandès com «l'urbà» i deien: «Que corri ell». L'entrenador de la temporada 75-76 era Hennes Weisweiler, que xiuxiuejava que el Barça guanyaria la Lliga si tingués el madridista Pirri. L'equip anava a batzegades i el club va buscar l'equilibri en una corda fluixa que es va trencar: Cruyff li va guanyar el pols a Weisweiler, que se'n va anar i va acabar al Cosmos. Montal, el president que va fitxar l'holandès, em va explicar un dia que Cruyff tenia les seves exigències. A més, defensava els seus diners i els dels seus companys. Laureano Ruiz, entrenador del juvenil, va dirigir 10 partits el Barça i va tornar Michels, que havia estat l'entrenador del 1971 al 1975 després de substituir Vic Buckingham.

Mora es va rebel·lar contra el tècnic anglès. Va ser el pitjor any de la seva vida de porter. La seva cessió al Mestalla va ser el peatge que va pagar el 1968 per fer el servei militar a València. Un any inoblidable, el dels Jocs Olímpics de Mèxic, on va ser el porter titular de la selecció espanyola, que va aconseguir diploma olímpic. Benito, Grande i Asensi destacaven en aquell conjunt. A València estaven encantats amb Mora però a l'acabar la temporada, l'Oviedo, un club parcialment dirigit per militars, en va buscar la cessió tant sí com no. Hi va intervenir el ministre de l'Exèrcit del règim de Franco i colpista Juan Castañón de Mena i se'n va anar a Astúries.

Al tornar a Barcelona, es va enfrontar a Buckingham, que tenia de traductor José María Minguella. «¡Vagi-se'n a la merda, no para de putejar-me, m'arruïnarà la carrera!», li cridava Mora al vestidor. I Minguella traduïa per lliure: «El noi està nerviós». El van cedir a l'Elx i va pujar a Primera. Ja es mostrava com un porter avançat al seu temps: jugava fora de l'àrea amb els peus. Michels el va reclamar i va tornar al Barça per quedar-s'hi el 1973. Reina va ser traspassat a l'Atlètic i Mora disputava la titularitat a Sadurní.

En la concentració de Madrid, el 17 de febrer de 1974, Sadurní va dir que li feia mal el colze. Michels li va anunciar a Mora que seria titular al Bernabéu. El primer que va pensar va ser: «¡Quin mort que m'ha caigut!». «¡Mare meva! Em vaig haver d'empassar els nervis. Havia de donar sensació de seguretat. Ni vaig trucar a casa per dir-los que jugava. Als companys els deia que estiguessin tranquils, que no era cap nen, que ja havia jugat al Bernabéu amb l'Oviedo. Encara m'emociono al recordar que vaig jugar el dia del 0-5. Després de 14 anys, vam guanyar la Lliga. A Catalunya no hi ha res més gran que haver jugat al Barça». El Barça va alinear Mora, Rifé, Costas, De la Cruz, Torres, Juan Carlos, Rexach, Asensi, Cruyff, Sotil i Marcial (Tomé). El temps i la vida prenen les decisions d'una manera més sàvia que nosaltres. «Vaig aconseguir el meu somni de petit. Quan jugava als carrers del meu poble, sempre deia que un dia jugaria a la porteria de Ramallets».

Un estima, es diverteix i juga a futbol tal com és, com la seva idea de la vida. Parlo amb Pere Valentí Mora i penso en el porter de la Gramenet Botey; en el del Sant Andreu Hernández; en la solidesa de Pesudo que va descobrir Manuel Vázquez Montalbán; en l'Iribar que vaig conèixer a Lezama; en l'Arkonada que em va invitar a passejar per La Concha, on anys més tard vaig parlar de l'escultor Eduardo Chillida amb el malaguanyat Yubero, que va acabar de porter al Torredonjimeno; en el Bu-yo que vaig conèixer a Sevilla; en la samarreta dedicada d'Unzue; en els guants de Molina; en les recriminacions de Zubizarreta als periodistes per preguntar sempre el mateix; i en les recomanacions gastronòmiques de Palop, que parava melons per entrenar-se. Mora s'entrenava al seu poble amb préssecs.

El cop més dur

Chillida, que va defensar la porteria de la Reial Societat, ho va explicar molt bé: la mà arriba abans que el cor i que tot. La mà sempre ha sigut una eina, encara que el futbol ha canviat massa. «Els diners ho posen tot de cap per avall», deia Bertrand Russell. A Pere Valentí Mora, el que li va canviar la vida de veritat va ser la mort en accident de moto del seu fill Pere el 2005. Format als equips base del Barça, jugava de porter al Sants i va patir l'accident al tornar a casa després de l'entrenament. El reflex de la seva absència és insuportable a casa dels Mora. Han estat anys molt complicats per a ells. La vida és el més gran dels misteris. Últimament me'l trobo al Parc Cervantes, de Barcelona, on vaig a fer fúting com diria aquell al 'trote cochinero', i ell a mantenir la figura. Allà coincidim també amb Vicente Egido, que entrena un grup de joves atletes del Barça i que el dia del 0-5 va guanyar el campionat de Catalunya de cros a Caldes de Malavella. Egido els explica orgullós als seus atletes que Mora va ser el porter del 0-5.

Notícies relacionades

El Madrid tornarà a la feina amb l’operació sortida bloquejada

Flick manté afinat el Barça

S'aprèn a guanyar, a perdre i a viure. A entendre aquella frase de Churchill: «No pateixis pel que no té remei». Fins i tot les llàgrimes s'assequen. «Un dia, Roque Olsen em va dir que si un torero no té cap cornada no pot ser bon torero. La vida te'n clava algunes».

La pèrdua d'un ésser molt estimat provoca un sentiment de desesperança. No obstant, Juan Antonio Vallejo-Nágera, eminència de la nostra psiquiatria, sempre va mantenir que la depressió, de sobte un dia se'n va i no deixa cicatrius. Si de cas, el desànim obliga a estar alerta. T'agafes més a les coses de la vida que t'agraden. Mora té una reverència permanent pel record: «Si no tinguessis memòria, tindries un enorme buit. El record sempre ha d'estar present en una persona». La vida sempre és el que ens queda per viure. «La vida segueix endavant, la vida té un sentit».