«'¡Trata de arrancarlo, por Dios!'» 1989: la distracció de Perico 1998: el motor se li para a Sainz 1999: el col·lapse de Van de Velde 2005: el miracle del Liverpool 2010:

El Tour començava a Luxemburg, amb una pròleg contra rellotge en la qual Pedro Delgado sortia vestit de groc com a vencedor de l'any anterior. Perseguit pels fotògrafs, Perico es va extraviar pels carrers i va arribar 2.40 minuts tard a la rampa de llançament. Sempre ha sostingut que si hagués sortit a temps hauria guanyat a París.

La frase ha quedat per a la història: «¡Trata de arrancarlo, Carlos, por Dios!». El motor del Toyota de Carlos Sainz i Luis Moya es va avariar al Ral·li d'Anglaterra a falta de 500 metres per finalitzar la prova. El pilot madrileny era campió. Però el seu cotxe va dir prou, davant la desesperació del seu copilot que va acabar donant cops al vehicle.

El desastre més gran en la història del golf el va viure el francès Jean Van de Velde a l'Open Britànic. Va arribar al forat 18 amb tres cops d'avantatge. El títol era seu si el feia en sis cops, dos sobre el par. Però va viure un infern. Va enviar la bola a les grades, a un rierol (es va descalçar per intentar jugar la bola ) i al búnquer. Va fer 7 cops, i va perdre en un 'play-off'.

Incomprensiblement, Carlo Ancelotti, l'actual tècnic blanc, no va saber amarrar el resultat en la final de la Champions del 2005 quan el seu equip, el Milan, guanyava amb comoditat per 3-0 al descans. El Liverpool, entrenat per Rafael Benítez, va remuntar, va forçar la pròrroga i va guanyar per penals, en el denominat 'Miracle d'Istanbul'.

Fernando Alonso en tenia prou de ser tercer o cinquè en l'última carrera -Abu Dhabi- per ser campió. Webber va punxar i a Ferrari li van ordenar al pilot asturià entrar a boxs per marcar l'australià en lloc de fixar-se en Vettel, que se li escapava cap al títol. Alonso només va poder acabar setè, adéu al campionat. A Ferrari van rodar caps.

«¿Busqueu llàgrimes? Doncs no en trobareu», va ser tot el que va dir Usain Bolt, després de llançar la samarreta amb ràbia sobre el tartan de Taegu. El plusmarquista del món i campió olímpic va fer una sortida nul·la a la final dels 100 metres del Mundial on era el gran favorit, i va ser desqualificat davant la sorpresa de tothom. L'únic or que se li ha escapat.

L'esport està ple d'errors. En ocasions són humans, en altres estratègics i, moltes vegades, d'una increïble mala sort. En aquesta última categoria potser Carlos Saiz n'és l'abanderat. Són errors -i Marc Márquez, diumenge passat, a Austràlia no ha estat ni el primer ni l'últim- que poden arribar a marcar la vida esportiva del seu protagonista, com li va passar a Julio Cardeñosa, jugador del Betis i de la selecció espanyola, que va regalar un gol a porta buida al Mundial de l'Argentina del 1978 contra el Brasil.

En altres casos són desencerts globals, falta de concentració en els últims minuts quan es té tot a favor i es perd el que s'havia guanyat en un tancar i obrir d'ulls. Queda la imatge dels jugadors del Bayern Munic, al Camp Nou, desolats, el 26 de maig de 1999. Al minut 90 van arribar guanyant 1-0, amb la Champions a la butxaca però en el temps afegit (minuts 91 i 93), en dos córners, el Manchester United va capgirar el marcador amb gols de Teddy Sheringham i Ole Gunnar Solskjær.

I si se segueix en el terreny del futbol de seguida apareixen ratxes d'equivocacions i mals resultats impensables que fan perdre campionats que ja es donaven per guanyats, com la Lliga que el Barça va perdre amb Udo Lattek a la banqueta, el 1982. A sis jornades del final eren virtuals campions però després tot va ser un desastre, com li va passar al Madrid entregant als blaugranes dues Lligues consecutives, en l'última jornada, a Tenerife.

Notícies relacionades

El Madrid tornarà a la feina amb l’operació sortida bloquejada

Flick manté afinat el Barça

I lluny del futbol es recorda especialment el cinquè partit de la final de la Lliga ACB 2004-05 entre el Tau Vitòria i el Reial Madrid. El conjunt basc guanyava de vuit punts (69-61) a 42 segons del final, amb la pista de Vitòria entregada. Incomprensiblement, els blancs van remuntar (69-70) i es van emportar el campionat gràcies a un triple final d'Alberto Herreros.

A vegades, l'equivocació humana mobilitza caps de Govern, com va passar a Austràlia, el 2004. Ian Thorpe era l'estrella local i de la natació mundial però en la sortida dels 400 lliure en la carrera de selecció per als Jocs d'Atenes va caure del bloc de sortida. Tot Austràlia es va desesperar en un gran debat nacional en el qual va intervenir el primer ministre. Curiosament tot es va resoldre amb la renúncia voluntària d'un company i Thorpe es va proclamar campió olímpic de la distància a la capital grega.