El llast de l'economia

La desastrosa situació econòmica que viu Espanya va tenir ahir a la nit el seu pes a Buenos Aires. Al llast econòmic s'hi afegeix el polític, ja que la candidatura de Madrid 2020 es diferencia de les dues anteriors, entre altres coses, per no tenir consens a l'ajuntament de la ciutat: dels 57 regidors, els que representen Iz-

quierda Unida (IU) (6) i Unió, Progrés i Democràcia (UPD) (5), no donen suport a la candidatura. La raó fonamental d'UPD i IU és la crisi econòmica. David Ortega, portaveu del grup municipal d'UPD, ho resumeix així: «La situació econòmica, financera i d'estabilitat del país no està per a Jocs».

L'any que José María Álvarez del Manzano va començar el projecte olímpic, el 2003, Espanya va aconseguir l'augment més gran del PIB per càpita de la zona euro i era la cinquena economia de la Unió Europea. El 2004, va ser un dels vuit països que va obtenir superàvit (el 0,4% del PIB) en el compte de capital de les administracions públiques. I, encara que Espanya era el quart país amb més taxa d'atur de la UE, el percentatge de desocupats era, el 2005, tan sols del 8,4%, segons l'INE. Deu anys després, la situació econòmica del país és paupèrrima.

La debacle financera d'Espanya es manifesta en una xifra que, per cruel, és històrica: el país compta amb 4,7 milions d'aturats i la taxa supera el 26%. Les pujades d'impostos

-com l'IVA i l'IRPF-, les retallades en sectors públics que abans eren intocables, com la sanitat o l'educació, i l'anunci del rescat europeu a la banca espanyola, amb una ajuda de més de 100.000 milions tan sols per sanejar el sistema bancari, són dades que dificulten la justificació del projecte olímpic.

EL MUNICIPI MÉS ENDEUTAT / A més a més, Madrid és la ciutat més  endeutada d'Espanya. Segons xifres del 2012, deu uns 920 milions d'euros als proveïdors i 115 milions més a empreses públiques. La Comunitat de Madrid, que hauria d'assumir una tercera part de la inversió dels Jocs Olímpics, havia previst estalviar 169 milions adjudicant la gestió de sis hospitals a empreses privades. No obstant, en aquests moments el procés està parat per la justícia. Dades que aprofundeixen la ferida econòmica.

No obstant, la idea que abandera la candidatura és que els diners destinats al projecte no són una despesa, sinó una inversió. Reivindica el paper de motor econòmic que representa per a una ciutat poder organitzar uns Jocs. Ferran Brunet, professor d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona, explica en l'estudi Anàlisi de l'impacte econòmic dels Jocs Olímpics que «els megaesdeveniments tenen una doble virtut: la seva organització incrementa l'activitat econòmica, en particular les inversions en infraestructura, i la seva celebració incrementa la visibilitat del lloc on es porten a terme». En conclusió, són «una font de negoci, fins i tot una indústria».

La doble virtut que argumenta Brunet es pot explicar en dades. L'increment de l'activitat econòmica té a Madrid una xifra estrella: en la candidatura confiaven en la creació de 320.000 llocs de treball. La taxa més alta d'ocupació la van obtenir els Jocs de Pequín del 2008, amb 600.000 llocs de treball creats, una xifra insòlita. Els de Barcelona-92, explica Brunet, en van crear uns 60.000, dels quals 17.000 es van destruir un cop acabats els Jocs.

Per atraure inversions i empreses que confiïn en el projecte, l'organització va proposar al Govern declarar la candidatura com a esdeveniments d'excepcional interès públic. Amb aquesta mesura, les empreses que hi col·laborin es poden acollir a beneficis fiscals fins a finals del 2013, uns beneficis que poden arribar a deduccions de fins a un 15% en despeses de propaganda i publicitat. A més a més, obtindran bonificacions de fins al 95% a l'Impost sobre Transmissions Patrimonials si inverteixen diners a promoure la cita olímpica. Això podria ser un revitalitzant per a la defenestrada economia espanyola.

L'EXEMPLE DE LONDRES / Sebastian Coe, president del Comitè Organitzador de Londres 2012, assegura que es van gastar entre 6.000 i 7.000 milions de lliures en construcció. La dada és que, d'aquests milions, un 80% va anar a parar a mans d'empreses angleses. Encara que és imprescindible la inversió privada, el diner públic és la base de tots els grans esdeveniments.

Els Jocs de Barcelona van costar un total de 415.000 milions de pessetes (uns 2.500 milions d'euros) a les arques públiques, des de la nominació de la ciutat fins a la celebració, explica Brunet. El Parlament britànic va comptabilitzar la inversió pública a Londres en més de 15.000 milions d'euros -set vegades més del que va ser pressupostat el 2005-, pels 13.000 milions de llegat (11.000 en transaccions directes i 2.000 en turisme) que calcula Coe.

De fet, la ciutat de Roma va abandonar la carrera olímpica al·legant motius econòmics. L'alcalde, Gianni Alemanno, va intentar salvar el projecte olímpic buscant suports entre els polítics i els patrocinadors privats, però l'austeritat aplicada pel Govern de Mario Monti va ser fulminant. L'exprimer ministre italià va retirar la firma del suport econòmic de l'Executiu, un dels requisits fonamentals per al COI.

UN 80% JA CONSTRUÏT / Madrid ha destinat molts diners públics per convèncer el COI que la ciutat es mereix els Jocs Olímpics. S'han gastat en promoció -més de 60 milions el 2012-, però també a preparar la ciutat per a la cita. I és en aquest punt on entra el fantasma de Madrid: el volum d'infraestructures construïdes que corren el perill de convertir-se en edificis buits.

Notícies relacionades

El Madrid tornarà a la feina amb l’operació sortida bloquejada

Flick manté afinat el Barça

Madrid defensava que aquesta és una candidatura de baix cost perquè la majoria de les infraestructures (80%) ja estan edificades. Però s'ha de tenir en compte que encara falten per aixecar les dues instal·lacions més cares i, també, més importants: l'estadi olímpic i la vila olímpica. L'Ajuntament preveu que els diners que s'han d'invertir en totes dues puja a 1.900 milions, explica Enrique Herrero, director general d'Esports. L'estadi el pagaria l'Atlètic a canvi de la cessió dels terrenys municipals on es troba el Vicente Calderón.

Respecte a la vila olímpica, es planteja un finançament mixt amb la participació de les tres administracions públiques. Però costa imaginar un inversor privat disposat a posar diners en el totxo.