25 anys de la fàbrica

Al principi eren tres. José Manuel Vela, Guillermo Pérez i Ricard Pi de la Serra van rebre l'encàrrec de la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat (Josep Lluís Vilaseca i Joan Antoni Prat) de posar en funcionament un centre d'entrenament per 'salvar' la participació espanyola als Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. La ciutat va obtenir la designació el mes d'octubre del 86 i, un any més tard, els tres pioners ja estaven apartant màquines de l'antic edifici que albergava una agrupació de mútues d'accident de treball per habilitar sales d'entrenament per a lluita lliure, tennis de taula, esgrima, halterofília i tot el que fes falta. El Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR) començava així a funcionar, de manera embrionària, l'octubre del 1987, i aquest curs celebra els seus 25 anys de vida amb plena salut i una envergadura que no té res a veure amb el començament d'aquells pioners.

Un quart de segle més tard, 36 medalles (21 d'olímpiques i 15 de paralímpiques) aconseguides per esportistes entrenats exclusivament al centre adornen la seva trajectòria. El nou Mòdul poliesportiu, inaugurat el mes de gener del 2012 (amb un cost de 40,5 milions d'euros, la major part encara pendents de pagar), li ha donat un nou impuls, a l'oferir més metres quadrats (26.000) d'instal·lacions i la possibilitat d'acollir moltes més concentracions d'esportistes estrangers, que omplen les places lliures de la residència i fins i tot els hotels pròxims. I l'eficàcia del centre no ha disminuït. De les 17 medalles de Londres-2012, 7 provenien d'aquí, igual que 8 de les 42 medalles paralímpiques obtingudes per l'equip espanyol.

Guillermo Pérez, burgalès establert a Catalunya, és un dels diversos testimonis directes que han cobert tota la vida esportiva del CAR. Va començar, amb Vela (que ara està a Planificació), com a psicòleg esportiu, i al cap de 10 anys, el segon director, Francesc de Puig (successor de Joan Antoni Prat), li va proposar assumir responsabilitats més elevades. Des del seu càrrec actual de subdirector recorda amb afecte aquells moments de finals del 1987 en què un centre de rehabilitació laboral es convertia en la fàbrica de campions que ha arribat a ser després: «Al principi érem quatre o cinc, i ho fèiem tot: acompanyar els nois a la Blume per a la revisió mèdica, portar-los a l'institut de Sabadell perquè estudiessin, habilitar les sales d'entrenament... Però al cap de pocs mesos ja va començar a arribar gent i el gener del 1988 ja funcionàvem pràcticament a ple rendiment».

«Jo m'acostumava a entrenar al Serrahima de Barcelona i quan vaig arribar aquí, el 1987, no hi havia res. El primer que es va construir va ser la recta coberta d'atletisme i el saltador de perxa, en un lloc on hi havia un aparcament. La pista d'atletisme, a fora, no es va arreglar fins gairebé un any després», explica Alberto 'Lobito' Ruiz, perxista, finalista a Barcelona-92 i un dels primers esportistes integrats com a treballador del CAR. Primer com a cap de premsa (1991-96) i més tard, i després de la seva retirada el 1996, com a tutor de la residència, sempre en el torn de nit. El 'porter de nit' del CAR podria explicar, segur, moltes males passades dels esportistes, però costa arrencar-li anècdotes picants perquè, assegura, «la vida aquí és similar a les residències d'estudiants de tota la vida».

La diferència, això sí, és la següent: «Els objectius aquí són molt marcats. Qui és aquí és perquè vol ser alguna cosa en la vida». 'Lobito' recorda moments delicats, com un treballador que gairebé mor per un atac de pàncrees o un incendi al menjador, però no es queixa del comportament dels interns. «Fem un control no policial de la vida de l'esportista, 365 dies a l'any. Però això no és una presó, d'aquí no se n'escapa ningú. Si algú vol sortir de nit, la porta principal sempre és oberta», aclareix l'experxista, que reconeix alguna expulsió, però gairebé sempre per «comportament desordenat» més que per agressions o robatoris. «Moltes vegades són les mateixes federacions les que els prenen la beca».

«Tornar a CAR-SA»

Ruiz comparteix tutoria de la residència amb Mari Cruz, una altra exatleta, campiona d'Europa de marxa. També treballen al CAR esportistes com Javier Vega, Iván Rodríguez (comunicació), Brigitte Yagüe (administració) i la gran Elena Benítez. Campiona del món i d'Europa de taekwondo, Benítez va guanyar l'or a Barcelona (menys de 65 quilos) quan era esport d'exhibició i, en canvi, quan ja va ser esport oficial a Sydney-2000, va perdre en primera ronda. Ja tenia 33 anys i en feia 12 que era al CAR, on va arribar procedent de Madrid quan la federació espanyola va unificar els dos grups. Benítez, nascuda a París (1966), educada a Màlaga i resident després a Granada, va patir a l'aterrar a Sant Cugat. «'No duraré ni una setmana', vaig pensar llavors», reconeix Benítez, que s'ha passat més de mitja vida al CAR, i l'ha convertit gairebé en la seva llar. «Vaig aterrar en l'alt rendiment de cop i l'exigència era immensa, però guardo un gran record d'aquella època. Quan tornàvem d'un campionat, dèiem que tornàvem a CAR-SA, perquè a la nostra casa de veritat només hi anàvem tres vegades a l'any. Aquesta era la nostra llar i la veritat és que la gent es bolcava amb els esportistes».

Benítez, que va viure aquest allunyament familiar, és una de les que poden comprendre millor el que senten els joves a l'arribar a aquesta fàbrica de campions. Per això, a més a més d'entrenadora de taekwondo (porta els medallistes Joel González i Brigitte Yagüe) i membre de la comissió tècnica de la federació, és a l'Oficina d'Atenció al Client (OAC) i ajuda a repartir les habitacions a la residència. «Al setembre es formen els matrimonis i al desembre sempre arriba algun divorci», assegura Benítez, que ajuda a gestionar el repartiment de parelles a les quatre plantes de la residència: la grisa, per a nenes menors; la blava, per a nens menors; la vermella, per a nois i noies, i la verda, per a veterans, incloses vuit habitacions individuals que premien els «privilegiats»: veterans com Mario Pestano, Beatriz Pascual, Mireia Belmonte...

Una bombolla perillosa

Erika Villaécija, nedadora olímpica en piscina i en aigües obertes, no fa tants anys que és al CAR com Benítez, però al principi també va pensar que no duraria. «Em vaig dir: 'Provaré un any i, si no m'agrada, ho deixo'». Hi va entrar la temporada 1999-2000 i encara hi és, tot i que ara en condició d'externa, ja que viu a Sant Cugat amb la seva parella. «Sempre havia sigut molt familiar i durant tres mesos els meus pares em venien a buscar els dimecres i els divendres per dormir a casa. Però, al final, aquí he fet els meus millors amics (Bragulat, Majo, Marta, Tati, Aina, amb qui compartia habitació) i el CAR ha sigut i és part de la meva vida, i no només per les instal·lacions. Com és part de la meva família Joan Fortuny, el meu entrenador».

Villaécija va viure un any en l'exili de Madrid, per decisió federativa, i malgrat que la van tractar «molt bé», no es va acostumar a estar lluny dels seus. A Madrid -el seu CAR es va obrir el 2000-, la nedadora va trobar potser més professionalitat. «La gent allà és més adulta i té els objectius més clars; aquí molts esportistes joves encara no saben per què vénen al CAR amb una beca», adverteix Villaécija, que llança un altre avís als esportistes tutelats en aquesta mena de centres. «Això és una bombolla i aquí no saps be bé com funcionen les coses a la vida real perquè has de deixar de banda la teva gent de sempre i la gent de fora del món de l'esport».

Un avís que un entrenador tan veterà (63 anys) com l'exmarxador Josep Marín no passa mai per alt amb els seus atletes. Marín sempre ha tocat de peus a terra. De jove, ja tenia al Prat el seu propi CAR particular (entrenador, fisiòleg, assistència mèdica...), però va respondre a la crida de Sant Cugat el 1987 per omplir de contingut i d'atletes el nou centre que naixia. Allà van confluir els grups del Prat i Viladecans, i fins avui, quan Marín ja es defineix tècnicament com a «aturat». O prejubilat, com Hans Ruf, Rafael Blanquer, Luis Miguel Landa i tants altres entrenadors a qui la federació espanyola ha inclòs en un ERO.

Però ell no abandona els seus. «Tinc un compromís personal amb els meus atletes -Bea Pascual, Raquel González...- i, mentre ells vulguin, els ajudaré». Marín defensa el salt qualitatiu que va suposar el CAR. «Aquell projecte va ser molt enriquidor perquè es va començar a entrenar d'una forma diferent. Es va obrir l'institut d'educació, després els serveis mèdics... Jo he après molt dels entrenadors, però sobretot d'altres especialitats, perquè la meva ja la dominava al màxim».

Institut bàsic

Notícies relacionades

Stuani rubrica la salvació i es guanya l’estàtua a Girona

Moeve donarà nom a la Lliga F i s’uneix a LaLiga globalment

L'obertura de l'institut, durant el curs 1988-89, va ser determinant perquè els esportistes poguessin compaginar formació i entrenaments. Joan Arnau ha estat durant tot aquest temps el director de l'INS CAR, excepte un petit parèntesi per servir el tennis de taula als Jocs del 1992, i està molt satisfet de complir els objectius. «El més important és que els professors entenguin que l'esport no és un passatemps per als nostres alumnes, sinó una professió, i que els alumnes aprofitin al màxim el poc temps de què disposen. En això, ells són uns campions. Jo sempre els dic als pares: `Pot ser que els vostres fills no arribin a ser campions, però segur que sabran gestionar el seu temps».

«Nosaltres sempre juguem al límit, però de la forma més saludable possible», afegeix Montse Bellver, doctora del Servei de Medicina, l'última pota en què se sustenta l'èxit del CAR en aquests 25 primers anys.