Puzles a la paret

Sudokus, encreuats, autodefinits, escacs... Són jocs que ajuden a matar el temps a base de fer treballar més o menys el cervell, segons la dificultat, encara que, això sí, assegut còmodament en un sofà i sense deixar escapar ni una sola gota de suor pels milions de porus de la pell. Altres disciplines, en canvi, també obliguen a mobilitzar les neurones a toc de corneta, encara que hi ha una notable diferència respecte a les anteriorment citades. I és que, mentre que el cap treballa igualment a la velocitat de la llum, els músculs dels braços i les cames fan tant de mal que sembla que estiguin a punt d'esclatar, mentre que els dits de les mans s'agafen a la paret sota una sola premissa: no deixar-se anar per res del món. En aquest agradable martiri fa anys que es mou amb desimboltura Berta Martín, pentacampiona d'Espanya de bloc (i de la Copa el 2012), modalitat d'escalada tan explosiva com imaginativa.

«És un esport per al qual tinc facilitat per la meva genètica. A vegades són tot just quatre o cinc moviments que has de resoldre, igual que un puzle», explica Berta, barcelonina de 35 anys i 54 quilos de pura fibra. Sí, no són gaires moviments, però un comença a suar així que se'ls imagina.

Pam a pam

I això és, curiosament, part de la gràcia d'aquest esport: visualitzar com enfilar-se per una paret impossible on amb prou feines sobresurten uns diminuts punts per agafar-se. «En la competició tenim sis minuts per estudiar la paret. O sigui, has de tenir clar en quina part de la via has d'anar ràpid amb els moviments i on et pots relaxar, i també ser conscient que si t'atures un instant o fas un pas enrere, potser ja no pots tornar a arrencar. És fonamental saber economitzar la teva energia, per aquest motiu és tan important estudiar el mur», desvela aquesta escaladora (recent fitxatge de Buff), que ha arribat a memoritzar fins a 50 moviments. La Berta, que compagina la competició amb l'assessorament a altres escaladors, atribueix part del seu èxit no solament a les hores i hores d'entrenament castigant-se al gimnàs o al rocòdrom amb ploms a la cintura, sinó també a la seva tossuderia. «Sóc molt tossuda, i això m'ajuda a contrarestar la impaciència, ja que quan una via no em surt o m'encallo amb uns moviments, ho deixo i provo una altra paret», explica, atrapada des del 1996 per la màgia d'aquesta modalitat d'escalada. «És una escalada molt dinàmica perquè no vas lligada a una corda ni tampoc puges molts metres, a vegades fins i tot estàs arran de terra. Això permet que aquest esport sigui molt comunicatiu, provant moviments a la paret mentre comentes la jugada amb altres escaladors, És divertit, passen les hores volant i acabes rebentat físicament. I això, als escaladors, ens encanta».

La seva tossuderia l'ha ajudat a estar entre l'elit (supera el grau 8b+ de dificultat i ha començat a treballar el 8c), però el que li ha permès estar gairebé sempre dalt de tot del podi és el seu gen competitiu. En això, n'hi ha molt poques com ella. «Jo tinc aquest punt competitiu en tot, fins i tot escombrant. Si enxampo l'escombra a casa, ho vull fer millor que ningú», explica, rient.

Control mental

Aquesta exigència per ser la millor ha modelat amb els anys la forma de ser d'aquesta atleta, que va començar la carrera de Geologia però que no va trigar a descobrir que preferia palpar les roques a estudiar-les als llibres. «La competició m'ha obligat a portar una dinàmica d'esforç, de compromís i també de molt control mental. Així que el cap se't dispara, si et poses nerviós, el teu rendiment físic baixa un 30%. En canvi, si ets positiu, el teu cos supera coses que semblen impossibles», desvela la Berta, mare d'una nena de 5 anys, que va furgar més enllà del seu interior per esbrinar el perquè d'aquest afany guanyador insaciable. «La competició m'ha permès conèixer les meves pors, els meus dubtes, entendre el sentit de la meva vida. ¿Per què vull guanyar? A través de la meva família, he trobat moltes respostes. Això m'ha servit per a l'escalada i també per a moltes altres facetes de la vida».

Notícies relacionades

El vell camp va dir adeu amb el comiat d’Alba i Busquets

El Madrid guanya la Lliga aprofitant el primer ‘match ball’

Mentre es recupera d'una lesió al dit que la va privar de lluitar per tots els títols l'any passat, ja pensa en les competicions de bloc, que comencen al setembre. ¿El repte? Tornar a pujar al podi, sent la més veterana, mentre les joves collen sense pietat. «Sé d'una nena d'11 anys que fa un 8c+», diu admirada.

Filla d'un pioner de l'himalaisme (el seu pare, Manel Martín, va participar en l'expedició catalana a l'Annapurna el 1974), no li passa pel cap deixar el bloc per l'alpinisme. «No m'atrau gens... Massa fred (riu). Has de tenir un esperit especial per fer un vuitmil». El seu dóna per recargolar-se a la paret.