Miguel Ángel Jiménez «Sóc l'últim que porta la bandera de la vella escola»

-¿Com està de la lesió?

-Va bé, dins del que és el trencament. Em van posar dos claus. Va ser una caiguda tonta, possiblement per un excés de confiança. Ja estava en la zona més còmoda. Em vaig relaxar, vaig mirar a un costat, vaig perdre una mica l'equilibri, no el vaig recuperar i vaig caure sobre la cama.

-¿Quant trigarà a tornar?

-Eren de sis a vuit setmanes sense carregar pes al peu des que em van operar el 30 de desembre. La primera part de la temporada està perduda. Estaré quatre o cinc mesos sense competir. Espero tornar al maig.

SDHp-¿Quins eren els seus plans si no hagués tingut l'accident?

-Hauria jugat a Sud-àfrica el Volvo Champions, que el disputen 30 o 36 jugadors, els guanyadors dels tornejos de l'any anterior. Em fot perquè anava el 54 del rànquing mundial, i em faltaven quatre places per ficar-me en el Masters. També em perdo el Match Play al febrer, el Cadillac Championship…

-Estava en ratxa, i ara s'ha enfosquit el futur.

-És un contratemps que m'ha fotut bastant. Que tinguis un accident així amb 49 anys no és el mateix que als 25. Estic en la part final de la meva carrera. No sé si avançaré aquest final o no.

-¿Ha pensat en la retirada?

-No, perquè jugar a golf és l'única cosa que sé fer. M'agrada competir i ho seguiré fent. Ja veuré quan torni com em trobo.

-¿Què hauria sigut de no ser golfista?

-Abans dels 20 anys no m'havia pogut plantejar res. I de gran m'hauria agradat ser pilot de cotxes. M'encanta la velocitat.

-¿Fins als 20 només volia sobreviure?

-He hagut de sobreviure fins als 30, perquè els començaments van ser molt durs. No em vaig plantejar res més que jugar a golf. Després ja he anat vivint més còmodament, gràcies a l'esforç i al treball, i he pogut fer altres activitats. M'encanta l'esquí, i aquest accident no em farà renunciar a esquiar. Cauré un altre cop, però aquesta cama ja no es trencarà…

-¿Si mira enrere, què veu?

-Veig la meva vida. El que he après. Vaig haver de deixar d'estudiar als 15 anys per guanyar-me la vida. Fa 25 anys que competeixo al circuit.

-Ha guanyat 19 títols oficials. ¿Està content o té alguna espina?

-No gaires jugadors han aconseguit tants tornejos. Sento que ha sigut un privilegi. He jugat bé a èpoques, però sóc conscient que no sóc l'únic que competeix. Estic molt satisfet de la meva vida.

-La majoria d'aquests títols han arribat passats els 40. ¿Quina lectura en fa?

-A aquesta edat molts comencen a retirar-se i encaminen els seus passos a la categoria sènior. Jo potser sóc un privilegiat. Com que m'agrada tant jugar i mai m'he descuidat…

-No deu guanyar pel físic.

-Sóc un purista. No sóc un pegador com la gent que puja, que la majoria són atletes. Segueixo tan elàstic als 49 com als 25. Tinc una elasticitat enorme i l'he cultivat sempre. No em descuido. D'acord, fumo puros, bec vi. No me n'amago. Qui pensi que no sóc un esportista, que vingui a veure'm al gimnàs. No em deixo. Si m'abandonés, no estaríem aquí parlant. O estàs al dia o vas llest.

-Els que pensen que el golf no és un esport…

-Haurien de provar-lo. Evidentment, això no és atletisme. Ni rugbi. És un altre esport. Haurien de provar-lo, fer unes classes i sortir al camp: comprovarien que es fa més exercici del que es pensen.

-A Hong Kong va batre un rècord al més veterà a guanyar un torneig del circuit europeu.

-Estic molt content de sentir-me competitiu. No tindria sentit anar a competir si no tens possibilitats de competir. Jo em retiraré de la competició quan vegi que, jugant bé, no sóc capaç de guanyar o de tenir possibilitats de guanyar.

-¿Aquest és el senyal?

-Exacte, aquest és el senyal. No pots anar a un torneig a veure què passa. Per això , em quedo a casa. Si hi vaig, és amb la intenció de veure que, jugant bé, tinc les mateixes possibilitats de guanyar que un altre.

-¿En 30 anys han millorat més elsindiso les fletxes?

-Les fletxes. Les fletxes han col·locat els indis on són. Encara que al final és l'indi el que acaba el forat, i el 80% del golf resideix en el coco, no és el mateix arribar algreenfent 300 iardes de sortida i després atacant el forat amb unwedge que si en fas 250 i agafes un ferro cinc: és més difícil entrar en elgreen, controlar la bola, tallar-la, parar-la… Per a mi és més complicat que per a altres, però estic acostumat a jugar així.

-¿Quan hi va haver el canvi tecnològic, per dir-ho d'alguna manera?

-Cap al 2000, quan van començar a posar més pes al cap de titani i a fer la pilota més dura. Abans hi havia un grup de jugadors que podien guanyar un torneig; ara, amb les millores del material, aquest ventall s'ha obert moltíssim.

-¿La gent jove té una gamma més baixa de recursos gràcies a aquest material?

-El material et dóna aquests recursos. Sí que és cert que el jugador modern es prepara molt més i tenen mèrit, no els el prenc: va al gimnàs, té psicòleg, cuida l'alimentació… Elmodus vivendi és diferent. Hi ha més diners en premis i si et cuides pots tenir aspiracions.

-Vostè aguanta la bandera de l'antiga escola.

-¡Sóc l'últim que porta la bandera de la vella escola! Sóc l'últim cadi jugador.

-¿El canvi del model de golfista es va experimentar amb Tiger Woods?

-Va ser el ressort del canvi quan va guanyar el seu primer Masters el 1997. Venia ja un atleta. Ha sigut el mirall de les noves generacions, ha sigut déu un munt d'anys. Ara té més competència que quan va començar. És un espectacle veure'l. Sóc fan seu, encara que tingui 49 anys. També sóc fan de Rory McIlroy, el poeta de moda del golf.

-¿Woods guanya menys per la competència o pels problemes personals?

-Tot són granets de sorra que hi influeixen. Ara té més competència. S'enfronta als que es miraven en ell. Quan despuntava, McIlroy devia tenir 10 o 12 anys.

-¿És més admirador de Woods que de Nicklaus?

-Sóc fan de tots els artistes: de Severiano, que descansi en pau l'home, de Nicklaus, de Palmer, de Gary Player, de Mc Ilroy… estrelles a qui mirar i amb qui aprendre.

-¿Com arriba a l'elit un xaval que es va posar a treballar als 15 anys?

-Ni més ni menys que treballant. Practicant amb il·lusió. Jugant i competint. Fent-te fort en la vida. Vaig començar a jugar als 15 anys i no vaig aconseguir la targeta fins al quart intent, als 24. Ara els nois comencen a jugar amb sis o set anys.

-Vostè no amaga que li agraden els plaers de la vida. ¿L'esquí ho és?

-Em vaig posar a esquiar perquè m'agrada. Però no vaig en pla Tomba; vaig en plaTrombai així estic, amb la pota ranca. És evident que si ets a casa, no et parteixes la tíbia. Reconec que em vaig exposar a un cert risc. Però no deixaré d'esquiar.

-¿El puro és un altre plaer de la vida? ¿O un símbol del triomf?

-Guanyi o no guanyi, sempre encenc un puro a l'acabar. I quan no competeixo. Jo sóc fumador de puros, dos, tres o quatre, depèn de com sigui de llarg el dia. Vaig deixar els cigarrets fa 13 anys i des d'aleshores no he fumat més al camp. No perquè estigui prohibit, sinó perquè quan competeixo no vull estar pendent del puro, d'on el deixo, de si es mulla, i no el disfruto.

-Del seu Ferrari sí que en disfruta.

-Llegeixo revistes de motor des que tenia 14 o 15 anys. Tinc un Ferrari, sí. Si guanyes diners no és per guardar-los, sinó per gastar-los, disfrutar-los, i em vaig donar aquest capritx.

-¿N'hi queda algun de pendent?

-No. Si m'agrada alguna cosa me la compro; el que és absurd és que t'agradi una cosa i no gastar-te els diners. Això sí que és penós.

-Va dir que no perd mai cap torneig.

-Ni jo ni ningú. És la meva mentalitat. No jugo sol; competeixo amb gent que juga molt bé. Un torneig és com una escala amb esglaons. Un queda primer, un altre segon, l'altre tercer...

-¿Quin títol l'ha alegrat més?

-Tots. Uns et donen més remuneració que altres, però tots et donen la mateixa satisfacció. ¿El disgust més recordat? No guanyar forma part de l'ofici, no cal viure amb les decepcions. L'important és analitzar què ha passat.

Notícies relacionades

Travis Scott, a la samarreta del Barça en el clàssic

Rotacions amb Ter Stegen

-¿Com els explica als estrangers que l'anomenen el 'Pisha'?

-Ja no els ho explico. Em diuenmechanic.Pishanomés m'ho diuen els espanyols. Fa anys, quan no parlava anglès, m'embolicava tant per explicar-los què volia dirpisha.Ara firmoPissa, amb dues esses, que no vol dir res, i em diuenThe Mechanic,que els resulta més fàcil.