Els gols del vent

Van baixar feliços de la muntanya, malgrat que eren uns durs, llargs i inacabables anys de penúries i decadència en el club. Tenien un estadi nou, que era l'enveja d'Europa (el Camp Nou amb prou feines tenia vuit anys), però l'equip seguia sacsejat per la depressió post-Berna (1961), incapaç de superar aquella maledicció dels pals quadrats que va portar la Copa d'Europa a les mans del Benfica, camí de Lisboa, mentre el Barça lamentava els errors del Gat Ramallets.

«Pesudo, Benítez, Olivella, Eladio, Vergés, Torres, Rifé, Muller, Zaldúa, Fusté i Zaballa. Sí, els mateixos de Madrid», va anunciar Roque Olsen, aquell tècnic argentí que va arribar a Espanya per jugar al Madrid, portador de tant caràcter i de tan mal geni que un dia va apartar Vicente i Re de l'equip després d'una derrota contra l'Elx i al qual sempre se li recordava que havia dit, i fins i tot escrit (va elaborar un informe a la directiva) que Rexach no servia per al futbol. Els mateixos jugadors que havien guanyat el Madrid (1-3, amb dos gols de Fusté i un de Zaballa) la setmana abans, motiu pel qual van ser rebuts com a herois a l'aeroport del Prat a més de Sadurní, Foncho, Montesinos i Pujol.

Nit de Nadal junts

Aquells 15 jugadors elegits per Olsen van quedar concentrats la Nit de Nadal del 1965 en un hotel de Vallvidrera, situat a la muntanya del Tibidabo. Catalunya disfrutava, mentrestant, de les festes mentre rebia des de feia anys riuades d'immigrants, sobretot andalusos, extremenys, murcians, que van ajudar a transformar la societat agrícola en una d'industrial al principi i després en una altra de serveis. Allaus de persones (hi havia dies que n'arribaven 250) s'instal·laven a les fàbriques, mentre el Barça, com a club i com a equip, vivia un dels seus períodes més negres. No va guanyar una Lliga en 14 anys (des del 1960 fins al 1974 quan va arribar Cruyff) i les tres Copes del Generalísimo (1963, 1968 i 1971) eren poc per a una institució que presumia d'un temple únic, el Camp Nou, i un equip menor.

Però aquí baixaven ells feliços de la muntanya, segurs de guanyar el Las Palmas de Dauder (es va emportar només 13 jugadors de les illes), mentre la ciutat estrenava Campanadas a medianoche, d'Orson Welles, a l'Astoria, es disfrutava d'Operación Trueno amb Sean Connery al Tívoli i al Romea es representaven Els pastorets. I si algú tenia 30.000 pessetes (180 euros d'ara) podia pagar l'entrada d'un pis que li costaria 250.000 pessetes (poc més de 1.500 euros). «No va sonar la flauta per casualitat diumenge a Madrid», explicava Olsen, convençut que l'equip, el nou Barcelona li deien des d'aquell triomf a Chamartín, estava a punt de ressorgir. «El Barcelona tornarà al seu camí de gran equip», va pronosticar el tècnic abans d'enfrontar-se al Las Palmas de Tonono, Guedes, Castellano, Gilberto i Oregui, el meta, entre altres destacats.

Partit incòmode

El duel es jugava en dissabte, dia de de Nadal, i en horari matinal (12 del migdia) perquè així podria anar més gent a l'estadi aprofitant la jornada festiva. Era el primer partit de Lliga i únic a aquesta hora. Fins demà, és clar. El Camp Nou, que podia albergar 93.000 persones, estava pràcticament ple. Feia, segons indiquen les cròniques, «un bonancenc sol hivernal» i «un fort vent» que va resultar després un factor clau en el triomf blaugrana.

Abans que comencés a rodar la pilota, sota la polèmica direcció del col·legiat senyor Teja (es va empassar un clar penal de Guedes a Vergés), es va sentir l'oració nadalenca «de bona voluntat» del president Enric Llaudet i una gegantesca sardana al centre de la gespa com a pròleg de l'enfrontament corresponent a la jornada 15 del campionat de Lliga.

La brisa del córner directe

Notícies relacionades

L’estiu de Lamine

Lamine Yamal, un caràcter de 10

El partit va començar bé per al Barça, amb dos gols (Muller, minut 10, i Benítez, de penal, m. 22), però el Las Palmas va reaccionar. Va aprofitar que León va treure un córner directe des de l'esquerra (m. 44) a favor de l'aire que omplia el Camp Nou i Benítez, no se sap per què, va deixar passar la pilota entre les cames despistant Pesudo, que no s'esperava un regal tan gran del seu company. Tot va passar a la primera meitat sota aquell sol hivernal «bonancenc» i amb aquell fort vent esperant el seu moment per ser protagonista de la matinal. A l'iniciar-se la segona part, León va aprofitar un ràpid contraatac canari per firmar el 2-2. (m. 58).

Faltava, no obstant, l'última mala passada del vent a només 10 minuts del final. «Un xut d'Eladio a distància, llançant la pilota com un meteor, en ales de l'aire, va acabar per trencar les esperances dels canaris, batut Oregui en la jugada», va escriure Luis Lainz en la seva crònica, publicada dos dies després a El Mundo Deportivo. El meta del Las Palmas va protestar iradament, i sense cap raó, a Teja. El vent s'havia burlat d'ell.