Johan Cruyff La meva filosofia

Tot, tot és al carrer. Allà és on es descobreix el futbol, on sorgeix la passió per aquest joc. Al carrer s'aprèn a driblar, a combinar entre dos xutant contra el cantell de la vorera i a tirar i rebre la pilota xutant contra un mur. Així s'estableixen les bases del maneig de la pilota. Però no solament això. També s'aprèn a millorar el control corporal, perquè caure al carrer fa mal. A més, un va perfeccionant les seves habilitats de forma natural. Com, per exemple, quan es decideix amb els peus qui és el primer a elegir els companys que formaran el seu equip. Aquest joc de peus és un petit exercici que ja requereix un sentit de l'anticipació. Per tant, l'aprenentatge ja s'inicia abans que comenci el joc pròpiament dit. Un va atresorant la saviesa del carrer, que és un avantatge no solament en el futbol, sinó també en molts altres àmbits.

Del carrer es passa al pati del col·legi i d'aquí a l'equip de l'escola o al club. Llavors s'haurà completat el cicle.

Així funcionava almenys en la meva època, encara que per desgràcia aquesta situació ha canviat en molts llocs. En el transcurs dels anys, sobretot a les ciutats, han desaparegut moltes places i parcs, i ha augmentat el trànsit als carrers. Encara que des de molt petit un ja es pot fer soci d'un club, no és equiparable a les hores d'entrenament que abans es feien al carrer. En alguns barris, aquesta carència he intentat compensar-la amb els anomenatsCruyff Courts.Es tracta de petits camps de futbol multifuncio-

nals que substitueixen de forma efectiva el paper del carrer com a lloc d'entrenament. Desenvolupar aquesta mena d'iniciatives de cara a la joventut hauria de ser una obligació moral per als que ens dediquem a això, perquè el carrer no només és l'antesala del futbol, sinó també una escola de la vida.

Fam de pilota

El club és el pas definitiu. Véns del carrer. I aquí és on ens convertim en membres d'un col·lectiu i comencem a fixar-nos en tot el que passa. És una cosa molt especial. Ja sigui a l'Ajax o al Bedum, tant és. Les mitgetes, els pantalons, la samarreta, no ens pertanyen solament a nosaltres, sinó que també pertanyen al club. Això representa un pas enorme i té un gran impacte. Un ja respon pel club. Al carrer, els nens han establert una relació de complicitat amb el futbol. Ara, també hauran d'establir-la ràpidament amb el club. La gran diferència amb el carrer és que el club et permet entrar sempre en contacte amb un camp en condicions i amb una pilota reglamentària.

Durant aquestes primeres setmanes d'entrenament, doncs, sóc un gran partidari que els nois i noies alternin els jocs i exercicis amb pilota amb una mica de gimnàstica. Que segueixin un entrenament físic de només deu o quinze minuts però, això sí, repetint després els exercicis diàriament. Perquè és innegable que l'estat físic de molts d'ells i elles es deu haver deteriorat. També en aquesta època comencen les classes d'educació física als col·legis, de manera que per a l'entrenador no és tasca fàcil saber fins on han d'arribar les seves exigències. Per això dic que per als jugadors joves el millor és fer els exercicis físics entre joc i joc amb pilota. Amb el temps, l'entrenament físic es converteix en un hàbit i s'integra com la cosa més normal del món.

Els exercicis de gimnàstica s'han d'alternar amb els jocs amb pilota, que malgrat tot ha de ser l'element central d'una bona preparació futbolística. En aquest sentit, i abans de començar la temporada, més que partits complets, m'agrada organitzar partidets on els jugadors tinguin l'oportunitat d'entrenar de forma específica els cinc elements bàsics del futbol, que són els següents: xut, cop de cap, regat, conducció i control de la pilota. L'avantatge d'aquest programa és que en cap moment ens allunyem del futbol.

Res de tacs extraïbles

Així doncs, prefereixo els partits petits, per exemple de cinc contra cinc i en camp petit. Ara bé, que un vol potenciar la velocitat d'acció o avaluar la condició física de l'equip... Doncs es redueix el nombre de jugadors per equip a tres. Una altra manera de comprovar la capacitat pulmonar és organitzar el que es coneix com a sistema de rotació. Es requereix dels jugadors que mantinguin un ritme alt. Es pot aconseguir mitjançant un partit de cinc contra cinc amb un home de recanvi que substitueixi algun company cada cinc minuts, per exemple.

L'avantatge d'aquests partits és que tots s'involucren en el joc, cosa que en un terreny més ampli resultaria complicat. Si els jugadors s'esgoten al cap de pocs minuts, sempre es pot tornar a alguna de les cinc accions bàsiques del joc citades i treballar-la.

Donat que la competició es posa en marxa al setembre, el programa d'entrenament començat a l'agost es pot accelerar. Sempre que es realitzin en terrenys en bon estat, els exercicis de gimnàstica funcionen com un recés ideal entre dues intenses sessions amb pilota. Com que els jugadors són joves, és important que guanyin tanta flexibilitat com sigui possible i que la mantinguin. La flexibilitat garanteix un bon control del cos, que és essencial en el futbol. Si com a futbolista un aprèn a controlar el propi cos, al camp sempre estarà en avantatge. Considerem ara els jugadors menors de 14 anys. Donat que a aquesta edat tots els jugadors es troben en ple creixement, han de calçar botes amb sola de goma ben agafades. ¡Res de tacs extraïbles!

A aquesta edat, és dolent per als peus i els tendons. Amb una bona sola, un calçat ben agafat i una bona postura, se superen totes les eventualitats del joc propiciades pels peus. Diguem que els jugadors amb bon control del cos gairebé no rellisquen mai.

He vist molts jugadors veterans aconsellar als joves que rellisquen repetides vegades que canviïn de calçat. ¡Error! Nou de cada deu vegades el problema prové d'una mala postura, que a la vegada dificulta el correcte domini del cos.

Fins i tot avui en dia m'entreno amb tacs ben agafats. Mai en la vida, ni tan sols després dels catorze anys, he jugat els meus partits amb botes de tacs extraïbles. Quan el camp estava humit i relliscós, com a màxim utilitzava botes amb tacs rebaixats. Però la veritat és que tampoc relliscava gaire en camps en aquestes condicions perquè, com dic, tot té a veure amb una bona postura.

Si el futbol no produeix plaer, els nois i noies deserten dels terrenys de joc. Per tant, s'ha de buscar sempre l'alegria i premiar la inspiració, tant durant els entrenaments com en la competició. D'aquesta manera, un xaval de 15 o 16 anys no s'allunyarà d'aquest esport, cosa que succeeix sovint.

Els pares, els entrenadors i els veterans tenen un paper a desenvulupar en aquesta qüestió. Parlem de la fase de transició entre el «joc bonic» i el «futbol de rendiment», que es dóna més o menys en la categoria cadet. El mateix futbolista adquireix la seva personalitat com a tal, més enllà de ser l'orgull del pare i la mare o de respondre a les exigències de l'entrenador o a les ambicions del líder del grup.

El centpeus del futbol

De tots els jugadors que formen la línia defensiva, el defensa lliure és, com el seu nom indica, el que té més llibertat. Per això mateix, és un tipus de jugador que ha de ser extremadament versàtil. Ha de ser posicionalment competent, tenir bona tècnica amb la pilota als peus, tenir capacitat d'empenta, dots organitzatius, saber jugar l'un contra un i tenir capacitat de fer bones passades.

Com a centpeus del futbol que és, el lliure sol ser dels millors jugadors de l'equip. Sovint es tracta d'un centrecampista que ha endarrerit la posició.

Estem davant un verdader defensa lliure, que és el terme que a mi m'agrada utilitzar. El prefereixo alíberoi a últim home, que són termes que no acaben de denotar el valor diferencial d'aquesta posició.

Notícies relacionades

L’última i, difícil, successió a la porteria del Barça: Valdés, Bravo i Ter Stegen

Sinner fa gran la seva llegenda amb una altra pallissa a quarts

N'hi ha de dues menes. Tenim el defensa de pur estil italià, que segons la meva opinió no acaba de merèixer la denominació de defensa lliure perquè no té llibertat total per fer pujar la pilota i buscar la jugada. El segon tipus és el defensa lliure que ocupa un paper central en l'equip com a conseqüència de la seva versatilitat.

Per molt enrere que jugui i per més que hagi de desenvolupar tasques de marcatge, el principal paper del defensa lliure és cohesionar l'equip. Treballa perquè els laterals no es quedin darrere d'ell i porta l'última línia de defensa tan endavant com li és possible, perquè l'equip formi un tot i no un conjunt de dues grans peces mal acoblades. És clar que si l'equip està bolcat a l'atac, el fet que molts jugadors es quedin enrere és letal, ja que el rival podrà aprofitar la separació entre les nostres línies per jugar amb perill.