Èpica i tragèdia

Ala muntanya és molt fàcil, massa fàcil, passar de l'èpica a la tragèdia. La quarta edició de la Ca-

valls del Vent, organitzada com sempre per Salomon, tenia un cartell de luxe, un entorn ideal, un ambient de bon rotllo encomanadís i una orga-

nització impecable. La meteorologia no pintava gens bé, però els 896 participants que van prendre la sortida avui fa una setmana -100 més van sucumbir al comunicat del temps i es van quedar a casa- sabien bé què és córrer sobre mullat, sobre el fang. Hi va haver temps rècord amb victòries locals de Núria Picas i Kilian Jornet. Bagà (berguedà) era el centre de l'ultrafons mundial, tot eren cròniques de superació personal, paraules magnànimes sobre la lluita al capdavant entre el menut corredor català i Anton Krupicka, l'ermitàrunnerminimalista de Nebraska que competia a Espanya per primera vegada. Tot va canviar de cop. La mort d'una corredora, l'experimentada Teresa Farriol, va enterrar l'eufòria i va desencadenar el dol. Que prima que és la línia entre l'èpica i la tragèdia quan és la naturalesa qui dicta i imposa les normes.

Bagà era divendres el poble més herculi d'Europa. Els participants en aquest travessia de 84 quilòmetres a través del Cadí-Moixeró, amb 6.000 metres de desnivell positiu, recorrien els carrers com mirant de desentumir els músculs després d'una setmana de descans preventiu. La farmàcia esgotava existències de vaselina, ungüent ideal per evitar frecs a les cames, aixelles i mugrons, i també es quedava sense taps de cera o espuma per a les orelles, ja que molts corredors van optar per dormir a les seves furgonetes, aquestes grans Volkswagen on fiquen bicis, planxes de surf, la família, cordes d'escalada, esquís...

Aquí l'esport agafa una altra dimensió. Durant el brífing,en una sala d'actes abarrotada de gent, es recorda als inscrits que no assistir un altre corredor es penalitza amb dues hores de temps. Es parla del recorregut, de les zones que estaran especialment relliscoses, dels millors punts per abandonar si cal, de les opcions d'escurçar la carrera en cas de força major.

Els minuts anteriors a la sortida són tot un espectacle sociològic. Les dones d'alguns corredors donen els últims retocs a la bossa i després treuen una foto amb la meta darrere. El carnisser davant de qui passarà la carrera segueix trossejant una pota de vedella com si això passés cada dia. A la plaça, on es donarà el tret de sortida es van amuntegant participants. Alguns fan broma amb un home gran que treu el nas en pijama pel seu balcó. Altres taral·legen la música que ha tret del llit tot el poble, encantat amb l'impacte econòmic de la Cavalls.

Igualtat de condicions

L'últim a arribar és Kilian. Despentinat, com acabat de llevar, amb aquesta cara de voler passar desaparecebut, el corredor de Salomon se situa en primera fila, amb la resta de favorits. Emma Roca, Tòfol Castanyer, Miguel Heras, Dakota Jones, Anna Frost, Emelie Forsberg, Joe Grant, Krupicka, Picas. Poques carreres reuneixen un planter semblant. I el millor, tots elsamateurscomparteixen espai amb ells. Aquest és potser l'únic esport en què els no professionals i els primeres espases poden competir al mateix nivell, al mateix temps i en condicions iguals.

Al final de la segona recta, vora una tanca, Sonia i el seu fill de 5 anys, Alex, esperen Mike.«Sort, papi», es llegeix en un cartell. Ella, d'Alacant, va conèixer el seu marit mentre estudiava al Canadà.«Ha fet esport tota la vida. Ara fa tres anys que es dedica a l'ultrafons i nosaltres el seguim i el respectem. És un bon exemple per al nostre fill, n'estic orgullosa», resumeix la mare. El paper de les parelles dels fondistes mereixeria un altre reportatge. Són elles -també ells, encara que no tant- les que pateixen, no només per l'angoixa de tenir la teva mitja taronja corrent durant 20 hores, sinó per un procés d'entrenament que comporta infinitat d'hores fora de casa.

La pluja no va trigar a aparèixer. Va ser constant, abundant i inclement. Va convertir els camins en tobogans relliscosos, les pedres en ganivets esmolats i el vent en un huracà de gel que en alguns trams va venir acompanyat de neu. Res de tot això estava previst, però, encara que remota, era una possibilitat. Aquí es van començar a barrejar sentiments de ràbia, prudència, por i frustració. Els metges es van afartar de forçar abandonaments. Alguns participants entraven als refugis intentant dissimular que no podien moure les mans. Volien evitar el retir obligat a qualsevol preu; volien acabar costés el que costés, sense que importessin les conseqüències, que podien arribar a ser molt greus.

Deixar-ho a temps

Llegiu, si en teniu ocasió, el relat a internet de molts dels atletes que van participar a la Cavalls del Vent. Teresa Nimes, 11a en categoria femenina, admet que va anar més enllà del límit. Els seus éssers estimats van témer que la persona morta -no es coneixia el cognom de Teresa Farriol- fos ella. El cert és que va estar molt a prop de ser-ho. Cap al quilòmetre 40, després de gairebé una hora parada a Prat d'Aguiló, va decidir seguir«malgrat els greus símptomes d'hipotèrmia, congelacions en una mà, tremolors i forta contractura al quàdriceps i costella». «Reconec que fins al refugi següent i corrent per les cotes més altes vaig passar por i impotència perquè no controlava la situació, per això no crec que continuar fos la decisió més encertada i coherent».

Les dures condicions climatològiques han generat un encès debat sobre el minimalisme, la moda de

córrer amb el just per aconseguir el doble objectiu de carregar menys pes i sentir la puresa delrunning.Així anaven Kilian o Krupicka -l'autèntic messies d'aquest dogma-, i potser molts van pensar que si els cracs podien, ells també. Manuel Tajada, un altre veterà ultrafondista, va seguir la carrera i va poder comprovar com«molts pujaven en samarreta, sense motxilla i sense jaqueta». «Aquesta febre del minimalisme està fent que les carreres de muntanya es converteixin en una cosa més que un esport. I que s'hi jugui en la fina línia de la vida amb massa freqüència»,sosté Manuel en el seu bloc personal.

Notícies relacionades

El Madrid tornarà a la feina amb l’operació sortida bloquejada

Flick manté afinat el Barça

Albert Garcia reflexiona sobre el debat de la possible anul·lació de la competició:«Només sota dos supòsits es parava la prova: tempesta elèctrica i boira. Cap de les circumstàncies es va donar. El que jo vaig viure en primera persona em va semblar perfecte. Des dels avituallaments, els voluntaris, les evacuacions…, tot. L'organització va ser impecable».

Llavors, ¿què va fallar a la Cavalls del Vent perquè gairebé el 80% dels inscrits no travessessin la meta? L'únic que va fallar va ser un excés de confiança, un no adonar-se que el rival no era elcrono, ni el que corria al costat ni fins i tot el repte en si. El rival, o más bien dit, el límit, el marca sempre la naturalesa.