Sant Joan Despí, la rebotiga de l'hexacampió

Són exactament 50, mig centenar d’asos: 21 sobre la gespa i 29 protegint-los i entrenant-los durant els 365 dies de l’any, al llarg de sis campionats i el mateix nombre de títols. Tots, els uns i els altres, els que corren i els que no ho fan, els que manen i els que obeeixen, els que descansen inquiets i els que dormen com un tronc, viuen i treballen sota la mateixa influència: l’anomenat ‘esperit Pep’ que carbura diàriament a la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí. Perquè el que no ha estat escollit pel tècnic de Santpedor ha estat tocat per la seva vareta màgica. I així els ha anat, als uns i als altres.

Va ser l’11 de desembre. El Barça rebia l’endemà, al Camp Nou, un Espanyol desesperat. El central argentí Gabi Milito, que tornava a sentir-se futbolista després d’un any i mig de viacrucis, estava tan feliç que va decidir trucar al seu germà Diego, davanter centre de l’Inter. Gabi va marcar el seu mòbil i, és clar, la primera pregunta va ser:«¿On ets?». «Aquí, a l’hotel, concentrat, morint-me d’avorriment».Gabi es va sorprendre perquè l’Inter jugava l’endemà a Bèrgam, amb l’Atalanta (1-1). I Bèrgam està només a 54 quilòmetres de Milà.«¿I tu?»,li va preguntar Diego.«A casa, passant-m’ho bé». «Però, ¿no jugueu demà el derbi català?». Gabi li va dir que sí, i li va explicar el seu dia de derbi: es llevarà a les nou, anirà al Camp Nou, farà uns quants rondos amb els companys, menjaran junts, farà la migdiada–«a casa, evidentment»–,i se citarà a les set a l’estadi. I es va produir el silenci. Diego seguia avorrit a la seva habitació i Gabi va voler saber si s’havia tallat la comunicació.«No, no, estava assaborint la teva felicitat».

I és que la vida a Can Barça ha canviat molt i molt veloçment des de l’arribada de Pep Guardiola. Els mètodes del nou míster no solament han donat fruits de forma immediata («és bestial, tot s’ha fet en un any, tot»,assenyala un dels seus col•laboradors) sinó que han causat sensació més enllà de les fronteres.

Els 29 col·laboradors del Pep, que han viscut i protagonitzat l’experiència juntament amb l’ídol de Santpedor, es neguen a parlar de revolució i prefereixen destacar que«hi ha molt seny i sentit comú»en tot el que ha fet el tècnic. Cert, admiren la determinació amb què ho ha fet, però tot és massa normal perquè ells ho considerin extraordinari. A l’enorme intel·ligència i perspicàcia de Guardiola, hi afegeixen el seu gran coneixement de la casa i la seva experiència com a jugador i observador de la vida blaugrana.

Canviar per millorar

«Els jugadors estaven farts de concentracions i desencantats de passar tantes hores lluny de casa»,reconeix un dels tècnics. El mateix Guardiola ha arribat a comentar que, jugant-se el partit a les deu de la nit,«tenim molt temps per avorrir-nos, perquè arribem a la ciutat on juguem deu hores abans del xiulet inicial».Això sí, en aquests ràpids vols d’arribar, guanyar i tornarhan tingut algun ensurt aeri. Però poca cosa. Tot estava controlat. O almenys ho semblava.

La conversa entre els germans Milito s’ha anat reproduint al llarg de l’espectacular 2009 entre diversos jugadors blaugrana, especialment els internacionals, amb la resta de companys de professió. Els barcelonistes han hagut de respondre innombrables qüestions plantejades pels seus col•legues, desitjosos de conèixer alguns dels secrets que amaga la sala de màquines del Barça. I ells han relatat alguns detalls, no tots, conscients que part de l’èxit es basa a no explicar a ningú què i com es treballa.

Això sí, si alguna cosa han pregonat Messi, Xavi, Iniesta, Puyol o Valdés entre els seus amics de professió és que«Guardiola no deixa res a l’atzar, ni un cap per lligar; improvisació zero».Això i un enorme elogi a les més de dues dotzenes de col·laboradors que els envolten i que, segons paraules del mateix Xavi, «fan que tot estigui al seu lloc i el jugador únicament hagi de dedicar-se a fer la seva feina: cuidar-se, entrenar-se i jugar». La raó podria ser que l’equip el formen, fonamentalment, gent de la casa que, com Guardiola, ha mamat el que és La Masia i, sobretot, la seva filosofia de club, un futbol diferent, vistós, ofensiu, i una forma de suportar la pressió, que és enorme.

Model inimitable

El model és únic i impossible de copiar, de trasplantar. Un projecte, un dibuix, una organització que té la finalitat de formar futbolistes gua-nyadors que tinguin l’indiscutible segell de la casa. Gent –i pot ser que aquí comencés tot– que venien d’una experiència inoblidable: veure com l’autocomplaença d’algunes megaestrelles, les que havien de marcar la diferència, feien anar en orris la possibilitat de fer història, de deixar empremta. Aquest desencant, unit a la determinació que van veure en Guardiola i el seu equip, va ser el que els va fer recarregar les piles en el primer entrenament de la temporada.

Aquesta generació liderada per un nucli del planter que, a més a més, ha parit al seu si el millor futbolista del món (Leo Messi), va recobrar la fam, no el futbol, i va decidir, amb la seva actitud i el seu comportament, que ja no arribarien jugadors mediocres que enterressin els seus somnis. La frase que Guardiola els va dir abans de la final del Mundialet (“si perdeu, seguireu sent els millors del món; però si guanyeu, sereu eterns”) ja la pensaven ells molt abans, perquè va ser motiu de reflexió el dia que, perdut Ronaldinho, extraviat Deco, entristit Messi, van començar a sospitar que les seves vitrines deixarien de créixer.

No és gens fàcil crear un llibre d’estil al si d’un vestidor tan cosmopolita, integrat per 21 joves de procedència diversa, pensament, entorns i llenguatges diferents que, amb la convivència i el pas del temps, han acabat sent membres d’una mateixa generació. O gairebé.«S’han

guanyat el respecte de tot el món i això els farà ser encara més

forts en el futur», indica un altre col·laborador de Guardiola. La sensació que, si el míster no renova, qui vingui ho tindrà molt difícil, és palpable quan dialogues amb qualsevol d’ells. Perquè qui mana els exigeix, però, al seu torn, els defensa a mort. S’han acabat les aparicions de jugadors de l’estil de Cáceres, Henrique o Hleb.

Ja no es dubta. O existeix el jugador que volen o en ficaran un del planter. Perquè vénen empenyent, perquè Guardiola no solament ho pregona(«si no arribem, recorrerem als nens, que per a això els tenim»),sinó que s’atreveix a fer-los jugar a la final del Mundialet. I guanya.«¿I doncs, què et pensaves, nen, que havies vingut aquí de vacances?»,expliquen que li va dir Tito Vilanova a Jeffren mentre li donava un clatellot en el sopar del Shangrila Hotel Qaryat Al Beri Abu Dhabi després de conquistar l’últim dels sis títols. Jeffren, com Pedrito, Pedro,Don Pedro, PR17,és la punta de l’iceberg. N’hi ha més i en ells confien. Pot ser que es diguin Thiago, Jonathan, Vázquez, Bartra, Muniesa, Fontàs o potser Romeu.

S’ha acabat patir decepcions, desencants com el que va experimentar Xavi Hernández, un d’aquests nois dels planter idolatrats ara i que no se’n va anar del Barça perquè ell s’hi va negar.«Aquí porten Davids i resulta que és ell qui ens fa bons a nosaltres»,va arribar a explicar-li el terrassenc a un amic. I és que els de casa, que tenen la pell de cocodril, han hagut de guanyar-se el lloc a l’equip a base de molt de coratge. Hi ha qui recorda que Ferrer se’n va anar a Tenerife i que Van Gaal va estar a punt d’admetre que Puyol viatgés cedit al Màlaga.«Aquí, perquè no jugués-

sim nosaltres», explica un jugador format a La Masia ja fora del Barça,«han arribat a alinear fins a set holandesos».

El primer de la fila

Tenint com a símbol del planter el millor jugador del món,el bicho,com li diuen a Messi diversos tècnics de Sant Joan Despí, i com a entrenador elmagque coneix la poció miraclera, La Masia ha passat a ser el primer subministrador de jugadors per al primer equip. Aquest és el gen que impera ara regat per l’esperit Pep,el de casa. Jugadors amb el cor, el compromís, l’educació futbolística, la classe i l’estil de Valdés,

Puyol, Piqué, Xavi, Busquets, Iniesta i Messi serien ara impagables, no tindrien preu, no es podrien comprar. De la mateixa manera que ara, amb l’estructura creada per Guardiola, és impossible que un tipus com Cesc emigri, s’escapi, a Anglaterra.

«Si una cosa està clara és que tenim equip, almenys, per a quatre anys»,assenyala un dels tècnics de la casa.«No ens podem adormir, però ja només és qüestió de fer cada any retocs concrets i permetre que els xavals emergeixin i esclatin al primer equip».Retocs, per cert, que tenen claríssims: un jugador de banda esquerra i un lateral dret. L’extrem preferit segueix sent, sens dubte, Ribery.«La sort que tenim és que ara tots els jugadors del món volen venir al Barça».¿El somni? Xavi, Busquets i Iniesta, al centre del camp; Messi, Ibra i Ribery, al davant.

Meticulositat absoluta

Tot a la Ciutat Esportiva gira al voltant de Pep Guardiola. No fa gaire, un periodista italià del dominicalSport WeekdeLa Gazzetta dello Sportli va preguntar a Iniesta quina havia estat la principal aportació del míster en aquests mesos:«La seva mentalitat guanyadora, la seva organització exquisida, perfeccionista, i l’enorme confiança que ens infon».

Tot a la Joan Gamper està impregnat d’aquesta filosofia, de la qual aviat es va encomanar tothom.«El Pep actua amb la mentalitat d’un escaquista amb un doble tauler: el vestidor i el camp. Ell sempre intenta anar tres jugades al davant

dels altres», indica un dels seus íntims a Sant Joan Despí. Guardiola s’ha guanyat la confiança de tothom, no perquè exerceixi la seva autoritat amb mà de seda, sinó perquè el seu discurs és net, gens recargolat ni rebuscat.«Sempre va de cara»,comenta un delscapis.

I com que tots els seus són així, perquè o els ha escollit ell o l’hi ha recomanat un dels seus, tots remen en la mateixa direcció. A lasala de màquinesde la Ciutat Esportiva hi ha la persona adequada al lloc idoni. La primera exigència és dedicació absoluta.«No podem pretendre conduir un F-1 si per posar-lo a punt confiem en mecànics que necessiten estar pluriempleats per sobreviure»,justifica un dels tècnics a l’hora de defensar el criteri de Guardiola i la necessitat que tots els components de l’equip professional del Barça puguin viure, únicament i exclusivament, del seu treball a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Per això va lluitar el míster, i ho va aconseguir amb l’ajuda inestimable, per descomptat, de Joan Laporta i Txiki Begiristain.

El nucli dur

El nucli dur del tècnic comença pel seuàngel de la guarda,com el Pep va arribar a qualificar el seu amic Manel Estiarte en el pròleg que va escriure per al llibre del mític waterpolistaTodos mis hermanos.I segueix per Tito Vilanova, col·lega de llitera a la Masia quan tots dos van començar a fer, el 1984, una amistat que els convertiria en inseparables. Vilanova és el primer que treballa a deshores, mà a mà amb el míster, a l’envidriat despatx de Sant Joan Despí. Mentre un reflexiona jugant amb la seva petita bola de granit vermell entre les mans, l’ajudant selecciona les 10 jugades del rival que vol ensenyar-li al vídeo. I els cafès van i vénen sobre la taula, mentre el seu Bang & Olufsen deixa anar la música a un volum baix.

Una miqueta més enllà, o més cap aquí, Juan Carlos Unzué, que ja gairebé no reconeix l’empunyadura ni el tacte dels seus pals de golf, treballa al mateix ritme que els seus col·legues. Arran de terra, el preparador físic Lorenzo Buenaventura,Lorenper al Pep, organitza els entrenaments amb una gran meticulositat després d’haver rebutjat aquest mateix any ofertes de tres grans clubs europeus. Paco Seirul·lo, amb una enorme química amb el míster; Aureli Altimira, un tità al camp d’entrenament, i Francesc Cos, el temor del gimnàs, comparteixen ambLorenla tasca de mantenir forts els nois. Hi va haver qui va creure que Guardiola prescindiria de Seirul·lo, però el Pep sabia que va ser l’autocomplaença deRonnie,Deco i companyia, sumada a la falta d’autoritat de Frank Rijkaard, el que va arrossegar aquesta prodigiosa plantilla a l’infern i no la sospita, absurda, que Seirul·lo havia tirat la tovallola.

El gran i valuós Naval

La mateixa minuciositat que va conduir Guardiola a portar Estiarte i convertir-lo en el seu segon cognom per organitzar el seu equip, la va tenir per escollir els responsables de cada àrea. Hi havia pilars intocables. Per exemple, el cos imponent del bo de Carlos Naval, el delegat amb una esquena que ha servit de refugi al mateix Guardiola en nits triomfals en què, encara, no s’havia posat a plorar. On no arriba Estiarte, on no arriba Naval, arriba l’ajudeta de Pepe Costa, responsable de l’oficina d’atenció al jugador i, no ens enganyem, juntament amb Txema Corbella, el gran animador de les catacumbes blaugrana.

En aquest grup d’intocables també hi ha el doctor Ricard Pruna, metge de camp, el primer tacte, el primer diagnòstic, sempre encertat. Aquesta és la qualitat que l’ha convertit en vital: els jugadors saben que el que Pruna intueix en la primera observació va a missa. I al costat de Pruna, hi ha el doctor Daniel Medina, un dels grans descobriments de Guardiola en la seva experiència amb el filial a Tercera Divisió.

El Pep sap, com a futbolista que ha estat, que el jugador vol proximitat, confiança, complicitat. I hi ha un paio com Corbella, encarregat del material juntament amb José Antonio Ibarz i Gabriel Galán, capaços d’intuir, saber i tenir a punt el que necessiten i volen els cracs només mirant-los als ulls o endevinant-los el posat. Aquesta gent no són qualsevol cosa. Aquesta gent són el ciment amb què s’han construït les sis torres bessones.

És més que possible, és segur, que quan Guardiola elogia l’actitud que Laporta i Txiki han tingut amb ell es refereixi, sens dubte, a la possibilitat que li han concedit d’elaborar el seu organigrama amb gent de la seva confiança. Pot ser que a algú dels de dalt o, potser, a algun veterà de la casa, la decisió que el metòdic i exquisit doctor Ramon Cugat torni al club i torni a ser un dels metges de la plantilla, extern però de confiança, no els hagi agradat. Importa poc. Guardiola i els seus nois hi creuen i és indiscutible l’impecable estat de forma de l’equip per demostrar la seva eficàcia. I la d’una de les seves mans dretes, el fisioterapeuta i recuperador Emili Ricart, amic i col·lega del virtuós Juanjo Brau, l’inseparable de Messi, o de Jaume Munill i David Álvarez. Per aquestes mans passen cames i músculs milionaris. Els seus dits acaricien sis títols cada dia i l’oli que utilitzen surt a títol per mes. Així de xulos són ells. I de silenciosos. ¿Vostè els coneixia? No, perquè ells no treballen per a vostè ni per a mi.

Els jugadors, tots, saben que aquest exèrcit de col·laboradors de Guardiola són alguna cosa més que treballadors, tècnics o enginyers de lasala de màquines.Saben que són còmplices del míster i els utilitzen en aquesta direcció. El Pep té 58 ulls i 58 orelles orientades sobre l’equip, per això posseeix sempre, sempre, la millor informació i ¡compte! que no sàpiga que algun d’ells té un problema i no l’hi hagin explicat, sigui del tipus que sigui.«Sense informació és molt difícil encertar el diagnòstic i encertar les decisions que s’han de prendre. Per això la comunicació entre nosaltres és vital»,assenyala un dels col·laboradors de Guardiola, autèntic Yoda d’aquest entramat futbolístic.«Tu saps que qualsevol comentari que li facis al Pep serà utilitzat en benefici del grup i que mai, mai, farà un ús inadequat d’aquesta informació».Per això les lliteres de massatge parlen. I el jugador ho sap i utilitza, al seu torn, el col·laborador del míster per fer-li arribar les seves reflexions, inquietuds, desitjos o dubtes.

Els jugadors saben que tots treballen per a ells i que l’exèrcit de Guardiola només té una meta: facilitar-los la vida, millorar dia a dia i guanyar imposant el seu estil. I en aquest exèrcit hi ha gent tan detallista com la podòloga Pilar Vicente, ajudant del mestre Martín Rueda, el mag de les plantilles, el podòleg que els vigila els peus. Rueda els visita; Pilar els mima, setmana rere setmana, tallant-los i llimant-los les ungles, vigilant els galindons i ulls de poll milionaris, afilant-los les armes. Darrere de cada passada de Xavi, de cada croqueta d’Iniesta o de cada gol de Messi, hi ha la mà, la perícia, de Pilar Vicente.

Que aprofiti, senyors

Al darrere de cada somriure matinal hi ha la bona feina, la tasca diària i meticulosa de Marta Miguel i Beatriz Sender, les noies que, sense tenir ni idea de futbol ni cap interès per aquest esport («ara ja m’agrada una mica més i fins i tot pregunto com ha quedat el filial»,fa broma una d’elles), fan que el bufet de l’esmorzar sembli l’aparador de Loewe. Quan els jugadors entren al menjador, les safates de pernil tallat, formatge fresc, tomàquets, pa i oli els miren provocativament. I si volen un suc, els el fan a l’instant i fins i tot elles mateixes els preparen l’entrepà. Tot, per descomptat, sota la supervisió de Ramon Segura, el fisiòleg que controla la nutrició i, depenent dels resultats de les analítiques que fa periòdicament als jugadors, decideix els reforços vitamínics individuals.

Si les cadires dels despatxos de Guardiola i Vilanova tenen rodes és perquè no paren de lliscar graciosament per les seves oficines en direcció a prestatgeries que contenen centenars de DVD. Dels rivals i del seu equip, perquè els angoixen tant els errors que comet el seu equip com saber les virtuts de l’adversari. Aquestes cadires han fet tants o més quilòmetres que els seus jugadors. I, quan el Pep i el Tito no veuen vídeos, s’entretenen mirant per les parets envidriades dels seus despatxos per disfrutar de l’entrenament dels nens i nois del planter als camps 2 i 9 de la Joan Gamper, tant se val que sigui el filial de Luis Enrique o l’infantil B del científic Albert Puig.

Me n’oblidava, o no; aquests vídeos són obra de paios que, a la seva obsessió pel futbol perfecte, pels trucs per descobrir i les estratègies per endevinar, hi han hagut de sumar un aprenentatge accelerat en noves tecnologies. Domènec Torrent, Carles Planchart i Jordi Roura són al darrere de molts dels triomfs, jugades assajades, de les sorpreses que ha deparat aquest portentós Barça. Els vídeos, les anàlisis tàctiques que utilitzen Guardiola i Vilanova són seus. Ells són els experts enscouting,que en anglès significarecerca, escrutini, observació.I ells són molts dies, massa, els últims a apagar els llums dels despatxos, ja que s’hi queden fins ben entrada la nit, la matinada.

Encara hi ha qui recorda la cara d’al·lucinació i sorpresa que van fer els jugadors quan, hores abans de jugar l’amistós de Kuwait davant el modest Kazma, Guardiola els va introduir en una sala on hi havia instal·lada una pantalla de vídeo per analitzar i veure l’estil de joc del rival.

També aquell dia, sí, també aquell dia hi va haver sessió de vídeo.«Una prova més del seu estil escaquista»,assenyala un altre col•laborador del míster.«Pot ser que els jugadors pensessin que eren allà de vacances. Pot ser, sí, i el Pep els va sorprendre amb una sessió més, tan rigorosa com sempre. Aquest és l’èxit de Guardiola: no els en passa ni una. Manté el grup en alerta constant i ells saben, perquè ho veuen en la il·lusió que tots posen diàriament en el seu treball, que no tenen cap altre remei que seguir el seu ritme. Els té encanonats tot el dia. Si tu veus el míster i els seus col·laboradors en constant tensió, no et pots relaxar ni un segon i desprens la mateixa il·lusió i dinàmica».

Un F-1 en mans del millor equip d’enginyers i mecànics del món. Un equip integrat, evidentment, per bones persones, per joves sans, per nois de casa que han convertit aquest temple en fortalesa inexpugnable i, sobretot, on no hi cap el divisme.«Tots saben que aquí dins només hi ha un déu: Leo Messi. I un grup d’apòstols com Xavi, Iniesta, Puyol, Valdés, Henry o Ibrahimovic»,indica un altre tècnic de la casa.

Gent de bona pasta

La convivència, que es veu, que es palpa, que es nota al camp, és un altre dels èxits d’aquest Barça hexacampió, que li deu molt a la naturalitat amb què es comporten les seves estrelles. Naturalitat, senzillesa, que es descobreix no només en la capacitat que tenen Puyol, Valdés o Xavi a controlar totes les necessitats del grup i posar fi als seus problemes o inquietuds, sinó també en la manera com megacracs com Zlatan Ibrahimovic han dirigit l’aterratge en un lloc tan privilegiat.

Tots són conscients de la grandesa personal i futbolística que té l’estrella sueca. Però també tots són conscients que el relleu de Samuel Etoo posseeix alguns dels tics que van convertir l’ídol camerunès en un jugador incòmode. La manera com Ibra ha entrat al Barça demostra no només la seva intel·ligència, sinó també la prova que l’ambient que regna a lasala de màquinesdel campió fa que les individualitats s’acabin convertint en aportacions al grup i no en torpedes contra la convivència. L’immens futbolista que Ibra porta a dins ha estat el primer a rendir-se a l’evidència, pensant que la seva popularitat, palmarès i compte corrent guanyaran rellevància compartint l’art futbolístic amb homes com Messi, Xavi, Iniesta o Henry. D’aquí que Ibra no pari de fer comentaris elogiosos dels seus companys als col·laboradors de Guardiola.

La ciutat dels nois

El gall que Ibrahimovic porta a dins hauria pogut esclatar en qualsevol altre vestidor d’elit. No al del Barça, no en un lloc per on es passeja algú com Andrés Iniesta, que, en aquella mateixa entrevista aLa Gazzetta,negava al periodista que ell fos un dels nois més populars de Barcelona.«Perquè ho sàpiga»,li explicava Iniesta a Iacopo Iandiorio,«l’altre dia estava assegut a la barra d’un bar bevent un refresc quan, de sobte, una senyora em va preguntar si era el cambrer. Creient que m’havia reconegut i que m’estava prenent el pèl, li vaig dir que sí. ‘Doncs porti’m una coca-cola i una bossa de patates a aquella taula, per favor’, em va deixar anar. I les hi vaig portar, és clar».

Quan Josep Miquel Terés,Chemiper a tots, i Sergi Nogueras, els membres del departament de premsa del Barça que comparteixen vida amb la plantilla i acompanyen els jugadors en els seus desplaçaments, van llegir aquesta anècdota es van pensar que elpríncep blanc–-com alguns anomenen Iniesta, també conegut com aSeptum,nom del múscul que turmenta el seu rendiment-– s’havia inventat la història.«No, no»,els va confirmar el de Fuentealbilla amb la seva modèstia habitual,«em va passar així, per això l’hi vaig explicar a aquest noi, perquè veiés que no tothom em coneix».

Notícies relacionades

Roland Garros: Alcaraz imposa la seva grandesa per fondre Musetti i jugar a París la seva cinquena final de Grand Slam

Ni Lamine, ni Mbappé, ni Vinicius, ni Pedri... Raphinha, escollit el millor jugador de la Lliga 24-25

Sant Joan Despí és, en aquests moments, la ciutat esportiva més envejada del món, no només per les joies que reuneix al seu interior sinó també per la seva organització i, sobretot, per la seva prestigiosa escola futbolística, tant humana com esportiva i tècnica. Ni Valdebebas (Reial Madrid), ni Carrington (Manchester United), ni Cobham (Chelsea), ni Mellwood (Liverpool), ni Milanello (Milan) o Appiano Gentile (Inter) posseeixen al seu interior els tresors que té la nova Masia blaugrana, més coneguda per Joan Gamper.

És lasala de màquinesd’un club que aviat, molt aviat, entrarà en ebullició electoral, un nou repte per a l’equip de Pep Guardiola. Els seus futbolistes, almenys, afrontaran el pols per la presidència blaugrana amb els contractes blindats i, el que encara és millor, protegits per un míster amb un contracte que, tal com va reconèixer el seu valedor, l’exvicepresident Evarist Murtra, hauria de figurar, per la seva honestedat i transparència,«al museu del Barça, al costat de les botes de Kubala i Samitier».I les sis copes que ha guanyat.