Barrufet suma gairebé 80 títols després de contribuir, de forma decisiva, a la victòria del Barça a la Copa ASOBAL

David Barrufet (Barcelona, 1970), més de dues dècades jugant a handbol al màxim nivell, 280 vegades internacional, millor porter del món el 2001 i 2002, guanyador de set Copes d’Europa, onze Lligues, dues Recopes, nou Copes del Rei, cinc Copes ASOBAL i un munt de títols fins a aconseguir, gairebé, els 80 ceptres («pot ser que tingui, més o menys, 75 o 76 títols»), hereu d’aquells mítics porters que es van dir Perramón, Pagoaga o Rico, va arribar ahir a casa seva amb el seu últim trofeu sota el braç i el primer que el va rebre va ser el seu fill Ian, de cinc anys, que, davant la mirada atònita de la seva germana Noa, de vuit, li va deixar anar al seu pare la següent salutació abans de fer-li un petó: «Papa, ¿per què vas fer el mico?»

Barrufet, com tots els seus companys, és clar, va començar a saltar com un posseït així que va rebre la Copa ASOBAL i al seu fill allò li va semblar una mica massa circense al tractar-se de tot un homenot. «Li vaig dir que estava tan content com ell quan va al col·le», explica Barrufet entre riallades. «Va ser una final apassionant, tot i els àrbitres, que ens van castigar, incomprensiblement, amb 14 expulsions per quatre del Ciudad Real. Excessiu».

Castigant-se de nen

Barrufet, que ahir se’n va anar de vacances a Lapònia, viu al dia, disfruta al minut i s’entrena amb la mateixa passió que ho feia, fa 25 anys, al pati del SAFA (Sagrada Família d’Horta) quan, de tant en tant, se li acostava l’entrenador de bàsquet i li deia que es passés al seu esport. «No faràs mai res en això de l’handbol». I sort, deia ahir el gegant blaugrana, que no li va fer cas.

Aquest home fa molt temps que va deixar de comptar els títols. I no perquè els acumulés amb enorme facilitat, no, sinó perquè l’única forma de seguir-ne sumant és oblidant-se dels que ha guanyat i centrant-se en la següent conquista. «Pot ser que soni a tòpic, però l’important en aquesta vida és tenir il·lusió i no només per entrenar-te, tasca molt dura quan tens 39 anys, sinó per mantenir-te viu i, sobretot, sentir-te útil. Per això em va fer tantíssima il·lusió que, en la privacitat del vestidor de Còrdova, lluny de les càmeres i el públic, els meus companys em mantegessin. Això sí que és un gran reconeixement ¿veritat?»

Veritat, sí, sobretot perquè és la prova que els seus companys, que es passen el dia dient-li avi amb admiració, encara el consideren imprescindible per mantenir-se al cim. «Jo sóc el primer a saber que ja no sóc el porter titular», afirma Barrufet. «Però això no vol dir que no ho doni tot en cada entrenament, en cada partit. He d’estar al màxim el dia, el minut, que l’equip em necessiti i, en aquest instant, com va passar diumenge a Còrdova, treure profit de la meva experiència».

Un punt suïcida

Notícies relacionades

Àlex Márquez viatja a Alemanya amb la idea de córrer el gran premi

La lliçó d’Alexia Putellas

Barrufet, que assegura no tenir els reflexos de fa 20 anys i que «ni els necessito», reconeix un punt suïcida de tot porter d’handbol. «Ni ens fan mal els cops ni ens surten blaus. Ja no notem res. Experimentem un gran plaer quan la pilota se’ns estavella al cos a 130 quilòmetres per hora. Si et toca a la cara, amic, és que no hem tingut temps d’apartar-la». Barru assegura que els porters d’handbol tenen «un punt de masoquistes, sí, un puntet».

No ho diu, però es diria que està pensant a deixar-ho. I res millor que retirar-se sent un dels més bons. Això sí, abans li agradaria fer un parell de vegades més el mico. I arribar a casa i que l’Ian l’hi recriminés abans de fer un salt i enfilar-se-li a l’esquena.