Cartes sobre els èxits del Barça

Del "'polaco el que no bote'" a la frase de Piqué

José López Torrente

Barcelona

Responc a la carta de F. J. Mateo Madriditis --publicada dimecres--, en què critica les expressions d'alegria de Gerard Piqué en la celebració del títol de Lliga. Piqué va dir "boti, boti, boti, madridista qui no boti" i després va demanar disculpes a qui se sentís ofès, explicant que, simplement, era una frase, i que el terme madridista corresponia a una afició; per tant, que ningú ho podia prendre com un insult.

El senyor Mateo també es pregunta si algú pot recordar si en alguna celebració del Reial Madrid algun jugador, tècnic o directiu havia fet al.lusió al FC Barcelona en to despectiu (que, insisteixo, no és el cas de Piqué). Em fa molta pena que aquest lector estigui sota la influència de les campanyes d'alguns diaris esportius de Madrid, i del que escriuen periodistes com Guasch i Roncero, propensos a utilitzar els seus conceptes de madriditis i mieditis contra el Barça. A propòsit d'això, no vull ni pensar com podria haver acabat l'últim Madrid-Barça, el del 2-6, si els jugadors blaugrana haguessin tingut verdadera por, sobretot després que el Madrid es va avançar en el marcador.

Tornant al cas, li recordo, senyor Mateo, que quan el president madridista era Ramón Mendoza, a l'arribada de l'expedició blanca a Barajas després d'haver aconseguit un títol la Supercopa de l'any 1992, el mateix Mendoza es va abraçar a un grup d'aficionats i va començar a cridar: "¡Al bote, al bote, polaco el que no bote!". Dir-li madridista a un simpatitzant del club blanc no es pot considerar cap insult, ja que en realitat se suposa que és un madridista. En canvi, quan a un seguidor del Barça li diuen polaco i no barcelonista s'usa un terme de menyspreu que va més enllà de l'esport, ja que és una expressió denigrant per als verdaders polonesos així com per als directament al.ludits.

Felicitació madridista

Pedro Ródenas Ruiz

Alcorcón (Madrid)

Enhorabona, culers. Sóc madridista, i reconec que teniu el millor equip del món. Manteniu-lo, que no us passi com al Madrid de Florentino Pérez, que en un mesurat sofisma afirma que el seu error va ser abandonar la presidència del club. I ara, perarreglar-ho, torna com un fill pròdig. Caldria recordar-li que l'error va estar en els que es va carregar, com quan va fer fora Vicente del Bosque perquè no era "modern".

Esforç i humilitat

Diego Candón Montero

Mataró

No sóc aficionat al futbol, però quan el Barça fa aquestes gestes és diferent. El que va acabar d'arrodonir dimecres el Barça no és una qüestió de futbol. És una història de persones, de superació i esforç. Que bonic, que gran, quin orgull, quina emoció, quina humilitat (la de Guardiola), que immens, quina feina tan ben feta, quina barbaritat, quin just final, quina història tan ben escrita, quin mèrit (el de cada un dels protagonistes), quin bon premi per a un poble exigent però pacient, quin exemple per a tots, quin mèrit un altre cop (el de cada un dels seguidors), quina sana enveja, quin bon rotllo, quina meravella, quin regal, quin somni, que difícil, i que content que estic.

¿I què podem fer ara? Doncs disfrutar-ho.

Trèvol de quatre fulles

Patxi Torres Fernández

Barcelona

L'equip del Barça ha aconseguit entrar en la història més excelsa del futbol mundial. Penso en els milions dels aficionats que no han pogut arribar a disfrutar d'aquest instant de glòria perquè ja no hi són. Sento una gran alegria, fins i tot no sent culer, pel que estan vivint milions d'aficionats a tot el món, entre els quals hi ha el meu fill, que sí que és soci.

Oficialment, l'equip ha guanyat aquesta temporada el triplet, les tres fulles del trèvol, però per a mi aquest Barça també ha aconseguit el trèvol de quatre fulles; la quarta fulla li correspondria com a equip esportiu i pinya humana dirigida per Guardiola de forma exemplar. Felicitats a tots els culers del món, i gràcies a l'equip per tot el que ens ha fet disfrutar als que som aficionats al futbol.

La classe sempre venç

Mercedes Homar

Barcelona

Ni la prepotència de Ronaldo, ni les puntades de Scholes i Evra li han servit per a res a un Manchester United que s'ha d'agenollar davant el millor equip del món. El FC Barcelona té el que es mereix, la seva tercera Copa d'Europa. Va ser un partit excel.lent. Un xut del ressorgit Etoo i un cop de cap de Don Leo Messi. La classe sempre guanya a l'arrogància. A Roma ens hem fet eterns. Genial, Pep. Gràcies, Barça.

La millor foto

Isabel López

Gavà

Vull felicitar Jordi Cotrina per la seva meravellosa fotografia de la portada d'EL PERIÓDICO d'ahir, que ha disparat directament al meu cor una canonada d'emoció i d'alegria. Com evitar tenir la pell de gallina veient totes les mans d'un equip unides, enlairades, mantejant un entrenador que, relaxat i al mateix temps eufòric, ha pogut deixar anar, finalment, tantes emocions contingudes.

Aquesta foto resumeix un Barça que ha tornat a la gent la seva fe en el futbol com a esport, art i espectacle. Guardiola ha donat a aquests joves el sentit de l'esforç i del respecte, la satisfacció de la feina ben feta i la seva dignitat com a professionals, valors que l'afició necessitava en aquests temps de crisi.

Part de la victòria

J. Julià

Barcelona

"En el dia d'avui, vençut i atonyinat l'equipmerengue, guanyades la Lliga i la Copa del Rei, el nostre Barça ha aconseguit el seu últim objectiu al conquistar la Lliga de Campions. La temporada s'ha acabat".

27 de maig del 2009, any de les victòries.

Firmat: El Timbaler del Bruc (àliesel noi de Santpedor).

Maig gloriós

Ramón Blasco Aguilar

Barcelona

Visc al carrer Dos de Maig, dia de la independència. En aquella data, el Barça va infligir una dolorosa derrota a l'enemic: 2-6. Després, a Londres, hi va haver el miracle de Don Andrés: 1-1. El 13 de maig, 4-1 a l'Athletic a la final de València. I el 27 de maig, a Roma, un Barça sublim va sorprendre el món davant un rival d'entitat: 2-0.

Al desembre, quan avantatjava el Madrid en 12 punts, Pep Guardiola insistia: "Encara no hem guanyat res". Van venir després les victòries blanques, garrepes, insulses, fins que va arribar l'hora de la veritat. Va arribar el maig, que és quan s'ha de donar la talla. I prou que l'ha donat el Barça. La fórmula, simple però clara: humilitat, treball, gestió del vestidor de professionals i, en primer lloc, persones a càrrec d'un geni (Pep) que ho basa tot en l'honradesa i l'amor a uns colors i, com va dir el primer dia, "a perseverar i treballar".

La nit d'Antena 3

Maurice Hofmeijer

Notícies relacionades

Ayuso pressiona Del Toro en la contrarellotge del Giro

L’Europa League transforma La Catedral

Barcelona

Tot va ser fantàstic fins al final del partit. Un cop acabat, les imatges d'Antena 3 dels jugadors celebrant el títol al terreny de joc eren petites, emmarcades en un racó de la pantalla, el 80% de la qual es reservava per als anuncis. ¡Quina vergonya! Conec molts barcelonistes molt molestos amb la retransmissió d'aquesta cadena, que tampoc va ser respectuosa amb el Manchester United, ja que també va donar en format petit les imatges de l'entrega de medalles al finalista.