Les claus de Johan Cruyff: Aquest sí que és el camí

Hi ha moltes maneres de jugar al futbol, però quan un escull un estil, una idea, en què es barreja i s'intenta unir el bon joc amb la victòria, sempre que aconsegueix la victòria sent encara més plaer, satisfacció i felicitat que els altres.

Guanyar es pot guanyar de moltes maneres. I no només en el futbol, també en el bàsquet o, fins i tot, en el tennis. Però quan un és fidel als seus principals manaments, entre els quals hi ha ser fidel a un estil, a una aposta, la victòria es converteix, sí, en el principal argument per convèncer els altres que el millor és que adoptin aquesta fórmula.

1. La sort dels campions

Despistats. ¿Sabien on eren? És clar que ho sabien. Ho sabien, ningú els ho havia de recordar. Però van sortir despistats. I el United ho va notar. I els va atacar. Tres dels seus homes van tapar la sortida de Piqué i Touré, collaven a dalt els nostres defenses, i això va crear confusió. No tant perquè ens sorprengués tanta empenta d'inici, sinó perquè el Barça va començar a arrissar la pilota. ¿Arrissar la pilota, el Barça? ¿Quin partit és aquest? ¿Quin Barça?

Cada dubte era una ocasió per a Ronaldo. I en més d'una, com sempre, va aparèixer Valdés. Falta, córner, centre. Tortura. Però el bicampió havia de tenir sort per ser tri i, en la primera arribada, golàs d'Etoo, després d'una internada, qui sinó, d'Iniesta. Havies superat els teus 10 minuts dolents, estaves salvat.

2. L'estil s'acaba imposant

La primera part es va acabar amb 1-0 però, no ens enganyem, hauria pogut finalitzar amb 0-1 o amb 1-1 i, sí, també amb 1-0. Els dos equips havien demostrat que podien guanyar la final amb les seves característiques, amb el que se suposava que eren les seves virtuts. La força, l'empenta i la pressió del United, i el toc, la posició i el rondo del Barça. Havíem vist una estona de cada manual. Un tenia la sensació, insisteixo, que el Barça havia sobreviscut als pitjors minuts, a la seva pájara.

Després del descans, tots vam pensar a l'Olímpic: els anglesos sortiran a l'atac, empenyeran fins a la mort. Però, ves per on, va ser el Barça qui va començar a ser el Barça. I els petits. ¡Que grans que són els petits! Es van ajuntar per fer tricampió el Barça. Xavi, Iniesta i Messi van posar en marxa el rondo, i adéu United. Aquesta estona, aquest quart d'hora, va ser l'infern del United. I no van tenir més remei que claudicar abans d'hora. Fins i tot abans del segon gol, una altra obra d'art: el més petit rematant de cap, superant el més gegant de tots.

Va guanyar l'estil, el millor estil.

Notícies relacionades

La segona i exitosa pell que cus Flick al Barça

Flick s’entossudeix que Gavi vagi al Mundial

3. Dedicat als que tan sols volen guanyar

Vaig escriure que no feia falta guanyar aquesta final per creure en aquest equip, per confiar en la seva proposta, per elogiar la seva temporada. No vaig mentir. Però, per a aquells que només creuen en el resultadisme, en la victòria, aquest sonor triomf és més necessari que per a mi. Aquest Barça, i me n'alegro, ha imposat un estil de joc que ha provocat milions d'elogis arreu del món. I ha escrit, amb lletres grans i d'or, el missatge de text més difós del 2009: es pot guanyar fent un joc maco, donant espectacle. Copiïn aquesta proposta. Si s'hi atreveixen.