El Barça tortura el Depor

BARCELONA - 5

DEPORTIVO - 0

Enfrontar-se al Barça és una tortura. No perquè sigui el millor, perquè tingui sort, perquè sigui el líder o perquè la dinàmica guanyadora l'arrossegui per si mateix. No, res d'això, o també tot això. És una tortura perquè és un equip inaguantable, pesat com cap. Desbordant amb la pilota als peus i martiritzant quan no la té. Esgotador atacant i esgotador defensant. Una volta completa a la Lliga ha ensenyat el Barça en totes les dimensions possibles, i una setmana després de mostrar-se orgullós i combatiu a Pamplona, tal com correspon per puntuar-hi, va exhibir la seva faceta més brillant per apallissar el Deportivo (5-0).

Aquest equip torturador es pot personificar en Dani Alves, un futbolista que sublima la seva posició de teòric lateral dret. És un tres en un: el seu cos conté un defensa que trasbalsa a qui l'encara, el centrecampista que recupera pilotes, reparteix joc i xuta a porteria i l'extrem que no para de penjar pilotes a l'àrea als seus companys. El triomf d'ahir va portar la firma de Messi, Henry i Etoo, que es van repartir els gols, els honors i les fotografies, però sempre va córrer per allà Alves gestant i produint ocasions de perill. Excepte en l'1-0, que va néixer d'un robatori de Xavi, el brasiler va donar el magnífic centre que Henry va picar de cap en el segon gol i un altre igual de bo que també va picar en planxa Keita --gran actuació, la seva-- i que Etoo va rematar a plaer. Amb la mateixa comoditat amb què va transformar el penal davant Juan Rodríguez, improvisat porter després de l'expulsió d'Aranzubia.

UN RIVAL AMABLE

També a plaer va guanyar el Barça, que es va trobar un rival amable. De tan polit que es va mostrar va vorejar la tebior. Tovíssim i innocent, va voler jugar amb decòrum i en va sortir escaldat. No tenia tampoc cap garantia de puntuar si s'hagués dedicat a repartir llenya i a perdre temps, perquè altres equips ho van intentar (el Madrid, el Mallorca) i se'n van anar igual de disgustats i frustrats. Es van afartar de córrer i de suar, perseguint una pilota que no van veure mai de prop i amb prou feines van arribar a tocar. Cansats i avergonyits van deixar la gespa, com simples comparses davant l'embriagador Barça que marca la línia sense cap mena de misericòrdia.

La marca amb la seva incansable pressió al centre del camp, que li permet recuperar la pilota als 10 segons d'acabar una jugada ofensiva. I així una vegada i una altra. Atac, recuperació, atac, recuperació, en una cançó extenuant per a l'adversari. Ahir a la nit se la va aprendre per força el Depor de Miguel Ángel Lotina, que va apel.lar a la dignitat per sorprendre el Barça i va deixar el camp alleujat perquè n'hi podien haver clavat deu. Com a mínim.

Ho va impedir, per exemple, que Henry fallés una clara ocasió als 40 segons i una altra abans de complir- se el segon minut; que Messi fallés dos cops de cap sol a l'àrea; que el cap de Keita s'interposés en una gardela d'Alves i que Aranzubia pogués posar un parell de mans davant d'Etoo i Iniesta. El porter va deixar el camp vermell d'ira davant la passivitat dels seus defenses, expulsat per cometre un penal ¡sobre Puyol!, que ja és el súmmum.

Notícies relacionades

Alcaraz, amb el repte de la triple corona

Norris es treu l’espina i Alonso segueix en punts

DE LA COPA A LA LLIGA

Va ser una anècdota, com comencen a ser anecdòtiques les alineacions de Guardiola. Hi posi qui hi posi, li respon. L'equip de la Copa va deixar pas a l'equip de la Lliga amb nou canvis més en l'alineació. Només van continuar en l'onze inicial Alves i Touré. En el fons no són dos equips --dos grans equips-- diferents, més enllà dels noms que els componen. El Barça és una plantilla. Una idea.