Lluís Llach: "Molts cops no menjava perquè em gastava les peles per veure el Barça"

La porta vermella de la masia de Parlavà (Baix Empordà) descobreix un Lluís Llach no només entusiasmat per la música o la poesia de l'amic a qui enyora dia rere dia, Miquel Martí i Pol, sinó també un culer de llarga tradició que avui mira el Barça amb un sentiment encara més especial. El jove a qui va admirar com a futbolista i amb qui comparteix una emotiva relació s'asseu ara a la banqueta. Des de la distància, Llach acompanya Pep Guardiola en aquesta espècie deViatge a Ítacaamb el Barça.

--¿Quan comença la seva passió pel Barça?

--En un internat. Estic parlant de fa 50 anys... Teníem una d'aquelles ràdios de galena, que era un invent molt estrany, amb dos fils, i escoltàvem els partits. No hi havia cap dilema entre ser del Barça, de l'Espanyol o del Madrid. Tots érem del Barça, encara que suposo que hi havia algun periquito. El meu pare ho era. Per dir-ho d'alguna manera: la primera formalitat que vaig trobar per marcar el meu espai amb el meu pare va ser fer-me del Barça.

--I va marxar a Barcelona.

--Sí. Recordo que les peles que em donaven a casa per menjar me les acabava gastant en una entrada de general del Camp Nou. Moltes vegades no menjava per poder anar al Barça. Jo estudiava enginyeria, imagineu- vos si anava perdut a la vida, però en lloc d'anar a classe anàvem amb un grup d'amics a veure els entrenaments del Barça. Tots érem de Girona i vivíem agrupats com un ramat. Jo vivia en una pensió, en un setè pis, a la cantonada de Riera Blanca amb Travessera de les Corts.

--Al costat del Camp Nou.

--Efectivament. Des del bany d'aquell pis, on per cert vaig començar a compondreL'Estaca, no veia res del partit però sí els últims aficionats de la general i endevinaves el que passava pels crits. I tenia tantes temptacions que acabava comprant una entrada encara que suposés privar-me d'altres coses. La colla de Girona anàvem a la general, compràvem un puro dels barats, una d'aquelles fàries, i només l'enceníem quan el Barça marcava el primer gol. Gairebé sempre tornàvem a casa sense fumar i fastiguejats.

--Així que podria cantar allò de: "que junts hem caminat, en la joia junts, en la pena junts...".

--Bé, més penes que alegries. Abans es partia de la base que sempre es perdia. El que passa és que ho fèiem amb categoria. S'intentava jugar d'una manera especial. Els últims anys han estat molt gloriosos, i no hem patit tant.

--¿I patia si havia d'actuar quan jugava el Barça?

--Quan vaig començar a cantar, vaig deixar d'anar al camp. Més tard me'n vaig anar a París i quan en vaig tornar, la feina ja m'absorbia molt de temps. Encara que durant els concerts teníem uns codis de llums adaptats a les diferents circumstàncies del partit. Després, amb l'auricular va resultar més senzill. Abans hauria estat un escàndol que es donés el resultat del Barça pels altaveus. Quan jugàvem contra el Madrid sempre teníem la secreta esperança que la gent no vingués al concert per poder veure el partit. Però i ara. Venien igualment. La Laura Aymerich, que és molt més barcelonista que jo, una passada, sempre portava una ràdio petitona a sobre i als descansos es refugiava darrere d'una cortina per conèixer el resultat. Si guanyàvem, ho notava de seguida perquè feia salts d'alegria i si les coses no anaven bé, igual perquè la cara la delatava. També recordo el Francesc Burrull. Havia arribat a tocar el piano escoltant el Barça i costava seguir-lo perquè anava en funció del partit. Que guanyàvem, s'accelerava; que no, anava més a poc a poc.

--Demà arriba el Madrid enmig d'una ambient d'eufòria.

--Si perd, no passa res. Però el benefici social de guanyar el Madrid en un moment d'hecatombe política a Catalunya, on els estatuts s'ensorren, les tradicions no se saben on són i les esquerres es barallen en lloc de treballar per un independentisme de futur, és una aspirina de primera magnitud que necessitem. O sigui, que el Pep ho tingui en compte.

--¿Com va néixer aquesta relació?

--Em van invitar a un programa de televisió que feia amb altres jugadors i hi vaig anar perquè també tenia ganes de conèixer-lo. El Pep estava una mica avergonyit. Em mirava com si fos un iaio venerable. Al final, amb certa timidesa em va dir: 'Lluís, vull demanar-te un favor'. Jo vaig pensar: 'Potser vol que li canti una estrofa de L'Estaca o Amor particular per enamorar la Cristina, que aleshores era la seva nòvia'. Però no. Va i em diu: 'M'agradaria conèixer Martí i Pol i tu em pots ajudar'. Això no m'ho esperava. No volia res meu. Però, bé, jo encantat de la vida.

--¿I com va ser la primera trobada?

--Molt especial. Vam agafar el cotxe i ens en vam anar a Roda de Ter. El Miquel se sabia les alineacions del Barça de memòria. Li vaig dir que li donaria una sorpresa. I tant, que l'hi vaig donar. Fetes les presentacions, la Montserrat, la dona del Miquel, i jo ens ens vam retirar a la cuina per deixar-los sols. Per la seva malaltia la comunicació amb el Miquel era difícil. Amb el Pep va ser diferent. Dissimuladament, vaig observar una escena molt bonica, reflectida als finestrals del menjador, una dicotomia molt simbòlica. Era la imatge de l'atleta, amb tota la seva energia, llegint-li els versos al poeta debilitat per la malaltia. I ho feia amb aquells galls que tant li exageren a Crackòvia. Al Miquel li agradava que algú volgués llegir els seus versos, perquè deia que ell no tenia veu per fer-ho i mai sabia quin so tenien. Llavors va néixer una amistat molt maca que va culminar quan el Miquel li va dedicar un llibre al Pep i a la Cristina. Segur que, com tots aquells que el vam conèixer, ell també ha quedat trastocat per la sensibilitat del Miquel; una persona que tenia molta humilitat.

--¿Té la sensació que hi ha qui mai ha entès aquest triangle d'amistat: el poeta, el cantautor i el futbolista?

--Sí, fins i tot amb Martí i Pol ho vam arribar a comentar. Potser això al Pep no li agrada, però per sobre de tot és intel.ligent i ha jugat com ha jugat gràcies a això. Els cretins que l'admiren com a jugador i després no s'adonen que és gràcies a la seva intel.ligència, i es fiquen contra tot allò que pougui cuidar aquesta intel.ligència, sincerament, pitjor per a ells. I és veritat que vaig arribar a sentir la frase aquella de: 'Que llegeixi menys i corri més'. Sisplau...

Notícies relacionades

La remodelació del Barça que ve: «Sé el que vull, s’ha de millorar»

Mbappé i les expulsions desembussen un partit tebien el Pizjuán

--¿Quin contacte manté ara amb Guardiola?

--Per sms. Sóc molt discret amb el Pep, perquè ell sap que tinc obertes totes les portes i finestres de casa meva. Actuo igual que amb altres amics que tenen càrrecs molt importants en la política o la cultura. Sempre procuro no fer-me present perquè sé que se'ls exigeix molt. Jo ho he viscut durant anys i per això em mereixen respecte. De tant en tant, li envio declaracions d'estima per sms. Com a la Mònica Terribas, una altra amiga que, com al Pep, m'agradaria veure cada setmana, però que entenc que no puc. Jo ara he de ser un racó on, quan vagin mal dades, sàpiguen que aquí hi podran trobar la iaia acollidora i que els farà una truita. Abans li escrivia algun e-mail. Ara només li envio sms, perquè sé la vida que porta, la pressió que té. Jo sóc respectuós amb la vida privada de la gent. El que més desitjo és que li vagi bé.