Marisa, jutge de línia

L'escena es produeix a Santander durant les jornades de convivència que els àrbitres d'elit destinen a la unificació de criteris, a la preparació física, tècnica i a marcar les pautes per a la temporada que comença. És costum que cada un dels presents agafi el micro i es dirigeixi a la resta del col.lectiu. Per primera vegada en la història, una veu femenina, una dona agafa el micròfon. Es diu María Luisa Villa (Puebla de Rodrigo, Ciudad Real, 1973), encara que la gent que li és més pròxima li diu Marisa. És la primera àrbitra assistent de Primera Divisió: "No vull que em vegeu com a dona, sinó com a companya. L'únic que us demano és que em tracteu com una més". Els seus com-

panys, àrbitres i assistents, l'escolten amb molta atenció. Saben que, molt a desgrat seu, és el reclam mediàtic del món arbitral, si més no fins que tots ens acostumem a veure aquesta dona corrent per la banda amb el seu banderí en l'elit del nostre futbol.

Les de Marisa no eren paraules per a la galeria. A l'entrada de l'autobús, un àrbitre arriba abans a la porta, però al veure-la darrere seu, li ofereix galant que passi primer: "Només vull ser una més". L'àrbitre passa veloç, ella darrere (com una més). Entre els molts amics que té dins el col.lectiu i la certesa que tots els ulls no arbitrals l'estaran observant, els seus companys admiren la seva serenitat, la seva preparació (ha hagut de sotmetre's a les mateixes proves que els homes) i la seva vocació.

Aquests dies va amb el nas arrufat, pel fet de no haver superat les proves físiques en primera instància igual que cinc companys més. Tindrà una segona oportunitat.

El debat està obert. Si per poder accedir al cos de policia o al de bombers una dona no necessita tenir la mateixa marca que un home, ¿per què per ser àrbitra assistent sí? Des del col.lectiu arbitral es defensa que en l'ingrés es podria plantejar, però per als nivells de màxima exigència o categories d'elit no hi pot haver diferències.

Marisa porta l'arbitratge molt endins. Des dels 13 anys ha lluitat en aquest món d'homes que acostuma a ser el futbol, ha viscut moments bonics, però també alguns disgustos. El més recordat va ser el que va protagonitzar el llavors jugador del Tenerife Daniel Fagiani. Va dubtar d'ella per la seva condició de dona, defensant que "no podia ser mai jutge en un partit d'homes perquè no arriba mai a temps per veure les jugades". Sap que es trobarà molts Fagianis pel seu camí, tant al camp com a les grades, però l'únic que la preocupa és estar preparada psicològicament per a la pressió de la primera divisió. Els seus companys més veterans li han insistit que el canvi més radical del salt de categoria és la repercussió que pot arribar a tenir qualsevol decisió i com és d'important saber viure amb els errors, perquè dels encerts ningú no se'n recorda.

Marisa acompanya el col.legiat castellanomanxec Francisco Javier Ontanaya, que acaba d'ascendir. És fàcil veure-la a l'AVE que uneix Ciudad Real amb Madrid. Allà hi va molt sovint a entrenar-se a les instal.lacions de l'INEF, on també cursa estudis. És absolutament metòdica i vigila moltíssim la seva preparació física.

Notícies relacionades

Pogacar, Vingegaard i Evenepoel s’enfronten en un Dauphiné amb vista al Tour

Demi Vollering no afluixa i sentencia la Volta en solitari

De moment, a Marisa l'avala un expedient impecable. Ja ha participat com a assistent als Jocs Olímpics d'Atenes i al Mundial sub-20 de Rússia i espera amb moltíssima il.lusió el seu debut al Campionat de Lliga. Si aconsegueix superar les proves físiques, s'haurà d'esperar fins al mes d'octubre, ja que dirigirà en el Mundial femení que es disputa a la Xina, a partir del 10 de setembre.

En el món arbitral es parla dels comunicadors que utilitzaran els quatre àrbitres en cada partit oficial de la nova temporada i de l'aparició d'aquesta manxega, que també té un somni que va estar a punt de complir l'assistent francesa, Nelly Viannot. Aquest somni consisteix a ser la primera dona a participar en un Mundial. De moment, ha aconseguit tot el que s'ha proposat.