L'adversari més gran

Ara, per si abans hi havia alguna mena de dubte, l'Internacional està davant del seu adversari més gran. Podia haver estat --i així es va dir-- a la final de la Libertadores amb el Sao Paulo. Però potser aquest no va ser el seu principal rival. El Barcelona, per dir-ho amb un mínim de grandesa i admiració, és un equip fascinant. Juga amb naturalitat, no agredeix, toca la pilota, inventa espais, enlluerna amb els peus encantats de Ronaldinho i Deco, un jugador meravellós, i combina diverses modalitats tàctiques depenent del bon ús de la pilota i de l'actitud de l'adversari.

POTSER

la golejada que li va endossar a l'Amèrica va ser la conseqüència d'una actitud errònia, i potser una mica presumptuosa, del rival. L'equip de Mèxic, no sé per què, va entendre que seria possible amb els seus recursos relativament escassos jugar d'igual a igual a l'equip de Ronaldinho. Va ser el seu desastre més gran: els catalans van tocar la pilota fent cercles i dibuixant triangles, van invertir el partit i van jugar com si estiguessin divertint-se seriosament. I quan un grup qualificat de jugadors està autoritzat a treballar en aquests termes...

Abel Braga, el tècnic de l'Inter, Fernando Carvalho, el president, i altres membres del club van assistir a la semifinal de dijous. Van sortir sense donar entrevistes, sembla. Però a l'ascensor l'entrenador va dir que sense marcar el Barcelona és impossible jugar contra ells. Ja és alguna cosa. No hi ha equip imbatible i el futbol, a més, no admet aquesta mena d'autoritarisme. El centre de la iniciativa del joc del Barcelona és Deco i la terminal preferida és Ronaldinho, però també hi contribueixen Giuly, Motta, Márquez, Puyol, Iniesta i, en realitat, tot l'equip. Per això, el joc comença on és la pilota, amb passades precises i ràpides (vaig registrar tres passades fallades en tot el partit, una taxa formidable), tot amb velocitat i la seguretat que no es dóna la pilota al rival. Però no és imbatible. Si l'Inter sap retenir i deixar anar la pilota en el moment adequat, podrà atacar frontalment.

La tàctica defensiva del Barcelona depèn molt dels temps de la passada, però si l'Inter ataca per la banda, amb dos o tres jugadors, podrà arribar a la línia de fons amb avantatge. La defensa va semblar incompleta, però suficient davant la incompetència mexicana. El partit més difícil i arriscat de tots és el que l'Inter ja va jugar. Abel Braga i el seu grup necessiten una disminució considerable dels errors. La quota de passades fallades, desproporcionada en l'estrena contra l'Al Ahly, serà decisiva.

L'Inter s'haurà d'aplicar en la final com un tibetà, amb atenció, cura i un marcatge molt estret. No fallar és impossible, però fer que el rival també contribueixi amb errors és indispensable. L'Inter que pot vèncer el Barcelona ha de ser un equip amb una concentració per sobre del normal. Menys que això, és donar avantatge a Ronaldinho.

Notícies relacionades

Alcaraz, amb el repte de la triple corona

Norris es treu l’espina i Alonso segueix en punts

Escriptor, filòsof i columnista del diari

*Zero Hora de Porto Alegre.