Calma, periquitos, que no estem tan malament

Han passat gairebé 72 hores des de l’amarga derrota de l’Espanyol a Tenerife i no paro d’observar en aquest termòmetre visceral –i potser irreal– de les xarxes socials moltes crítiques a Luis García. Per a alguns sembla que el projecte 2023-2024 serà un fracàs si el tècnic asturià continua com a capità de la nau blanc-i-blava. Tots els periquitos coneixem la nostra idiosincràsia i la rapidesa amb què consagrem o defenestrem els nostres. Però abans d’esplaiar-me vull demanar-los una sola cosa: ¡CALMA!

Creguin-me, soc el primer a qui no li tremolarà el pols a criticar Luis García o qui sigui necessari si s’ho mereix o si la situació és agònica. Però tot això en el dia d’avui són conjectures dels «malastrucs», anomenats així de forma popular entre aquest sector de l’espanyolisme més optimista davant les adversitats.

Els errors de l’equip inquieten

És clar que em preocupen els errors individuals de l’equip, ¡ull!, hem de ficar al mateix sac els davanters, que també ens han costat punts. Evidentment que la defensa que tenim és limitada en molts aspectes del joc i la seva falta de contundència, junt amb l’error garrafal de Pacheco, és un dolorós ‘déjà vu’ de la temporada passada. Per això urgeix planificar des d’ara mateix una renovació, com a mínim, dels defenses de cara a l’any que ve, però hi insisteixo: calma, respirem, observem la situació amb una mica de tranquil·litat i siguem conscients d’on venim i com estem en aquests moments més enllà de l’anècdota que suposa no estar en llocs d’ascens directe quedant 35 partits per davant.

Injustos amb Luis García

Fa uns mesos Judit Bertran i servidor vam ser en el primer entrenament de Luis García i vam poder descobrir de primeríssima mà el sentir dels aficionats. El suport al d’Oviedo era unànime: «Si hem de morir, que sigui amb ell», afirmava sense temor un seguidor blanc-i-blau. Les circumstàncies han canviat, som a la Segona Divisió, però em sembla tremendament injust que el míster hagi de lidiar ja no només amb l’obligació imperiosa de pujar a Primera –una cosa normal– sinó amb l’exigència futbolística de part de l’espanyolisme. Sembla que l’equip no només ha de guanyar sempre sense cometre un sol error sinó que ha de practicar un futbol de quirats, com si fos part històrica de l’ADN periquito.

El RCDE juga bé, malgrat tot

Notícies relacionades

Primer fiasco de Ramis: un Espanyol sense idees hi torna a Oviedo

La guillotina de Chen Yansheng a l’Espanyol: els seus 10 entrenadors en 8 anys

L’Espanyol, malgrat tot, juga bé, juga molt bé a futbol. Tan bé que no recordo l’última vegada que vam tenir un entrenador amb la valentia de voler ser protagonistes i dominadors en el joc. Des de Rubi, i d’això ja n’han passat més de quatre anys, hem vist set preparadors a la banqueta blanc-i-blava. Gallego, Machín, Abelardo, Rufete, Vicente Moreno, Luis Blanco i Diego Martínez. ¿Recorden d’algun d’ells algun partit on el joc de l’equip fos realment atractiu? Crec que, sent molt optimista, els podran comptar amb els dits d’una mà.  

Calma, periquitos, que no estem tan malament, la Lliga és llarga, igualada i dura, molt dura, però tenim una idea de joc que ens fa reconeixibles, un entrenador jove i amb ganes de menjar-se el món i un grup de futbolistes unit que, amb els seus defectes, volen treure’s l’espineta del descens de la temporada passada. Continuem remant, que això no ha fet res més que començar.