"Si es vol protestar, que es faci sense fer mal als altres"

Quan una situació és injusta, tenim tot el dret -i fins i tot el deure- de protestar. Però protestar no és queixar-se. Queixar-se és estèril, és instal·lar-se en el plany constant sense cap voluntat real de transformar res. La vaga, tal com s’exerceix avui, s’ha convertit en una eina anacrònica. Massa sovint no respon a una necessitat col·lectiva, sinó a l’interès d’uns pocs. Fa la sensació que alguns visquin del conflicte i que, sense vagues, tindrien serioses dificultats per justificar la seva funció.

Amb una vaga no es perjudica qui pren les decisions, que acostuma a continuar ben tranquil. Es perjudica la gent. La gent senzilla. Es deterioren serveis bàsics com el transport, la salut o l’escola, i les principals víctimes són sempre les mateixes: les persones més vulnerables, aquelles que no tenen alternatives i que només poden recórrer als serveis públics.

Per això és especialment greu que encara es vulgui presentar aquestes mobilitzacions com una defensa de les classes populars. És fals. Les classes populars són les primeres a pagar el bloqueig, el col·lapse i la tensió social que generen. Els sindicats haurien de ser els primers a actuar amb generositat: jo he perdut diners per una vaga; ells, què hi perden?

Si es vol protestar, que es faci sense fer mal als altres: en hores lliures, els caps de setmana, amb mobilització cívica i denúncia pública. Fer pagar el propi malestar als conciutadans és una forma de xantatge social pròpia del passat. Una societat intel·ligent no es bloqueja: evoluciona.