"El gènere humà és capaç del millor i del pitjor, de destruir i de crear"

En un món saturat de males notícies -guerres que no s’acaben, inflació que ofega, declaracions polítiques que sovint freguen el desencert- correm el risc d’oblidar que la realitat no és només això. També hi ha motius per aturar-se, escoltar i, fins i tot, meravellar-se davant del televisor. Aquests dies, l’atenció s’ha girat cap al cel amb la missió Artemis, que ha tornat a situar la Lluna al centre de la imaginació col·lectiva.

Enmig del soroll quotidià, aquesta mirada cap a l’espai ens recorda una veritat essencial: d’aquest tema en sabem molt poc i aquest desconeixement ho fa tot encara més fascinant. Recordo un professor que, fa anys, ens parlava dels àtoms com un univers infinitament petit. Després, en canvi, ens convidava a imaginar planetes, estrelles i galàxies com un món infinitament gran. Entre aquests dos extrems -allò diminut i allò immens- s’hi mou la condició humana, sempre a la recerca de sentit.

I tanmateix, aquesta mateixa humanitat que és capaç d’enviar naus més enllà de la Terra continua ensopegant amb les mateixes pedres: guerres, desigualtats, injustícies... Sabem més que mai, vivim més anys que mai, disposem de tecnologies que ens faciliten la vida, però som incapaços de preservar allò que tenim. El canvi climàtic n’és una prova evident.

I és que el gènere humà és, en el fons, això: una successió constant de contradiccions. Una de freda i una de calenta. Capaços del millor i del pitjor, de destruir i de crear, de perdre’ns en els errors i, alhora, d’alçar la mirada cap a les estrelles. Potser, doncs, encara hi ha esperança.