No som eterns

No som res o si... Vull dir que ens creiem que practicant diferents religions, meditacions o llegint les mil i una teories sobre el més enllà aconseguirem entendre què vol dir acceptar l'absència d'un ésser estimat, sobretot si hi convivies o hi tenies una relació molt directa amb ell.

Quan arriba el moment del traspàs, has d'acceptar la jugada de la vida. Tenir algú al teu costat en l'últim instant (les infermeres, el metge, familiars...) és bàsic per no quedar fos. Ho has d'entendre perquè tots sabem que no som eterns i a sobre has d'admetre que si patia molt per fi ja descansa!

 El seu comiat és sempre potent. Saps que t'acompanyarà molta gent i la que no pot venir, moralment et farà costat. De cop et cauen les llàgrimes sense saber el perquè si tot està tant raonat i clar. Han guanyat els sentiments, les paraules no poden fer-hi res. No som una pedra que no sap plorar, però ara que hi penso... Potser sí que les pedres també saben plorar.

D'acord, el traspassat o traspassada ja no pateix i alguns diuen que és molt feliç allà a on sigui, però els vius que ens quedem sense ell o ella de moment patim el doble que abans i el seu adéu t'acompanyarà tota la vida.