"Obligada a deixar casa meva a causa d’una injustícia profunda"

Després de 37 anys, i no perquè vulgui sinó perquè no puc assumir unes despeses que el sistema m’imposa sense oferir cap sortida, em veig obligada a deixar casa meva. Soc vídua des de fa quatre anys. El meu marit, auditor de comptes, va patir un ictus l'any 2013, i durant vuit anys vam lluitar fins al límit per fer front als deutes del seu despatx professional, com tants autònoms d’aquest país. L'any 2021 ell ens va deixar, estava fart de tant patiment.

Tot el que vam tenir ho vam construir amb esforç, responsabilitat i treball constant. Vam pagar impostos, vam crear activitat i vam contribuir a tirar endavant aquest país. Ningú no ens va regalar res. La crisi del 2010 ens va obligar a tancar el despatx. El banc no ha volgut mai assumir cap part de la responsabilitat: ni renegociar, ni oferir un lloguer, ni buscar una solució justa. Res. Quan ja no pots donar més, el sistema et gira l’esquena.

Marxar d’aquesta casa no és una decisió, és la conseqüència d’una injustícia profunda que m'ha portat a vessar moltes llàgrimes. Me’n vaig amb tristesa, però amb la consciència tranquil·la d’haver fet tot el que estava a les meves mans. Avui continuo gràcies als meus fills i als meus amics, els que sempre hi són quan les institucions fallen. Procureu tenir una xarxa que us cobreixi davant aquestes situacions. Jo he tingut molta sort.

Me’n vaig de casa, però no amb vergonya: la vergonya és d’un sistema que abandona a qui mai no va fallar i poso paraules a una realitat dura però amb dignitat i valentia. M'esperen altres postes de sol i també noves albades.