L'autoritat acadèmica i els mitjans de comunicació

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials permeten que la Universitat transmeti el seu saber fora de les aules. Cada cop més, professors universitaris del país intervenen regularment en debats radiofònics i televisius. La majoria de les vegades són professors prestigiosos, amb una llarga carrera professional.

Ara bé, això no impedeix que succeeixi un fenomen que es coneix amb el nom de 'transferència de l'autoritat professional a l'autoritat moral', tal com l'ha denominat la professora d'Ètica Margarita Mauri. Aquesta transferència consisteix en la possibilitat que qualsevol persona amb autoritat en un àmbit especialitzat, no pròpiament el moral, es converteixi en autoritat en un altre àmbit aliè al seu, per exemple, en el pla moral. Això ocorre quan als mitjans de comunicació conviden una persona, amb una destacada trajectòria professional, per a parlar sobre qüestions morals. D'aquesta manera, considera la filòsofa moral, l'autoritat moral és acceptada per moltes persones que no reconeixerien aquesta autoritat en qui veritablement la tenen. En l'actualitat, a més, aquesta transferència succeeix en atorgar autoritat als professors universitaris a parlar sobre temes polítics i socials d'actualitat. Així, acaben opinant sobre una gran varietat de temes, tant als mitjans de comunicació com a les xarxes socials. 

L'autoritat acadèmica dels professors universitaris és legítima per raó de la seva trajectòria professional en un determinat àmbit del saber. No ho és en qüestions de moral, actualitat política i social o en d'altres àmbits del saber que no són pròpiament els seus. Tanmateix, utilitzen aquesta notorietat pública, alguns d'ells amb més de 50.000 seguidors a Twitter i presents setmanalment a televisions i ràdios públiques, per a assentar opinió sobre l'actualitat política i adoptar posicionaments ideològicament explícits a favor o en contra de determinades accions polítiques o partits polítics.

La seva notorietat pública va lligada essencialment a la seva autoritat professional, és a dir, la finalitat de les seves intervencions ha de ser acadèmica. D'aquesta manera, utilitzar aquesta notorietat per a altres fins aliens a aquesta legitimitat és confondre l'opinió pública. Suposa, en últim terme, usurpar el paper dels actors legítims i condicionar l'espai comunitari adequat per a la bona formació de l'opinió pública.

La pregunta que escau és, doncs, la següent: és legítim moralment que els professors utilitzin una notorietat en l'espai públic, fruit de la seva autoritat professional, per a parlar sobre altres temes dels quals no en tenen cap autoritat?