La guerra freda cultural i la somnolència de l'art del no-res

Ara que les vacances estiuenques intercontinentals han quedat majorment modificades per la inquietant pandèmia del coronavirus, seria oportú que els mandarins adscrits a les arts contemporànies llegissin en profunditat el celebèrrim llibre de la investigadora britànica Stonor Saunders 'La CIA i la guerra freda cultural' on s'hi analitza la història apassionant d'un sistema de mecenatge clandestí que no té precedents en la història contemporània.

Durant la guerra freda els escriptors i els artistes es van enfrontar a un gran repte. En l'esfera soviètica, s'esperava que produïssin obres que exaltessin la militància, la lluita i un optimisme sense límits. A Occident, la llibertat d'expressió era la virtut més preuada de les democràcies liberals. Però aquesta llibertat tenia un preu.

Aquest llibre documenta l'extraordinari vigor d'una campanya secreta en què alguns dels defensors més ardents de la llibertat de pensament a Occident (entre d'altres, George Orwell, Bertrand Russell, Jean-Paul Sartre i Arthur Schlesinger Jr.) van ser, ho sabessin o no, instruments del servei secret nord-americà.

En general, els ciutadans que entren en qualsevol dels museus d'art contemporani -on expressament hi són excloses les arts figuratives pròpies de la cultura europea, com ocorre en el MACBA- en contemplar els gargots, esoterismes abstractes i instal·lacions, surten espaordits amb les mans al cap o acomplexats dient-se "no he entès res". És per això què davant aquesta disjuntiva, els crítics, comissaris i directors dels museus implicats en aquest colossal cul de sac ens diuen que que ha arribat l'hora de renunciar a "entendre"per tal d'"experimentar" el que a priori no es pot entendre. Ja ho escrigué Lampedusa a 'El Gattopardo': "cal canviar-ho tot per a que tot continuï igual". I  d'aquesta manera continuar pervivint relaxats en la irrellevància de la somnolència acrítica de l'art del no-res...