"El camí cap a la descoberta d’un mateix l’ha de fer cada ésser humà"

Des de fa molt temps, hem cregut que la identitat d’una persona venia determinada pel naixement, és a dir, si neix noi o noia, si neix amb un color de pell, o el país. Actualment, el jo d’una persona no té a veure només amb el dia que va venir al món. La identitat es construeix al llarg de la vida perquè des de la infantesa, i sobretot a l’adolescència, cadascú cerca quin és el seu jo.

I sovint són els altres qui ens volen dir qui som o qui hem de ser, però el camí cap a la descoberta d’un mateix l’ha de fer cada ésser humà. Tot això ho dic perquè ara el Tribunal Suprem d’Anglaterra ha sentenciat que només pot haver-hi la nomenclatura de noi i noia per factors biològics. Això vol dir que deixa al marge a les persones trans.

No entraré ara a criticar el col·lectiu de feministes que han propiciat aquesta sentència, però tampoc crec que aquesta iniciativa tingui res a veure amb la lluita dels valors feministes i d’igualtat.

Perquè si parlem d’igualtat, n’hem de parlar seriosament, si volem que les dones tinguem els mateixos drets i deures que els homes, aquest terme també ha d’abraçar totes les persones, siguin com siguin. Precisament, fa poc vaig veure la pel·lícula '20.000 espècies d’abelles', de la directora Estibaliz Urresola, on reflecteix el patiment d’una criatura de 8 anys que sap que la identitat amb la que ha nascut no és la seva, i que el que veu al reflex del mirall sap que és algú que no respon al nom de Coco.

I es mostra també com la resta no és capaç de posar-se en la seva pell, que el fet de tenir una identitat que no és la seva li propicia un dolor personal que només la seva mare és capaç d’entendre. Probablement, molts de nosaltres tenim prejudicis creient que no és possible això que mostra aquest film, però crec que aquesta pel·lícula s’ha fet, precisament, per mostrar una realitat que no veiem o no volíem veure.