Club d’Educació i Criança d’EL PERIÓDICO

Manual per afrontar la dislèxia del teu fill

  • Ni és una malaltia ni té a veure amb la intel·ligència. Implica problemes per llegir fluidament i és la dificultat de l’aprenentatge més comuna del planeta.

Manual per afrontar la dislèxia del teu fill

E. P.

3
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

La dislèxia no és una malaltia. No té res a veure amb la intel·ligència. Tampoc és un símptoma d’altres trastorns, sinó que és un trastorn en si mateix. La dislèxia és la dificultat de l’aprenentatge més comuna al planeta. Es deu a un dèficit en la identificació del grafema (lletra) amb el seu fonema (so). La comunitat científica calcula que afecta al voltant del 10% de la població. Tot i això, només el 33% reben atenció personalitzada, segons denuncia l’associació Madrid con la dislexia, autora de la guia ‘Entender la dislexia’.

La dislèxia implica problemes per llegir fluidament i sense errors. No s’explica per dèficits intel·lectuals ni sensorials. El Ministeri d’Educació la defineix com un trastorn de l’aprenentatge de la lectura de base neurobiològica que interfereix en el rendiment acadèmic. Comporta dificultats per comprendre el que es llegeix i implica una menor riquesa de vocabulari i de coneixements en general.

«Per poder dir que una persona pateix dislèxia ha de tenir un rendiment en la lectura significativament inferior al que s’espera per a la seva edat, la seva intel·ligència i el seu nivell escolar. I la millor manera d’avaluar la capacitat lectora és a través de tests estandarditzats de lectura», assegura la neuropediatra María José Mas en ‘Neuronas en crecimiento’, un blog de divulgació científica que s’ha convertit en un punt de referència per a pares i mares.

La metge afegeix que, com que en la dislèxia es veuen implicades àmplies àrees cerebrals per les quals discorren diferents circuits, és fàcil comprendre que rarament es presenta de manera aïllada i el més freqüent és que estigui associada a altres dificultats de l’aprenentatge. Per exemple, el TDAH (trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat), la disgrafia (dificultat per a l’escriptura) i la discalcúlia (dificultat per al càlcul). La dislèxia, a més, té una base genètica, ja que entre el 25 i el 65% dels nens amb dislèxia tenen un progenitor que també la pateix. «Es detecta en la infància però persisteix tota la vida i adopta diferents característiques a mesura que avança l’edat», escriu la divulgadora en el seu blog.

La dislèxia pot ser evolutiva (des del naixement) o adquirida (causada per una lesió cerebral produïda després d’haver adquirit l’hàbit de la lectura). En el primer cas es detecta un cop ha començat l’escolarització i el nen s’enfronta a l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. Inicialment, es caracteritza per una velocitat lectora baixa o perquè comet bastants errors. 

La dislèxia es nota a l’aula. Els nens i nenes que la pateixen solen tenir un comportament retret o, al contrari, conductes disruptives: no treballen a classe, parlen massa i es barallen amb freqüència.

Tenir una baixa motivació per a l’aprenentatge implica la pèrdua d’autoestima. «El nen s’adona que no pot llegir com la resta i arriba a la conclusió que és tonto», adverteix l’associació Madrid con la dislexia. «Són especialment vulnerables perquè es culpen a si mateixos. Això els fa caure en una enorme frustració o depressió». El fantasma del fracàs escolar apareix en escena, una vegada més.

El paper dels pares i mares

Notícies relacionades

Els experts animen les famílies a ajudar els seus fills i filles amb dislèxia. Per començar, informar-se científicament sobre el trastorn i perdre la por. Després, recolzar sense jutjar. I, finalment, mai convertir-se en el professor dels fills. La tecnologia està de part nostra, recorda ‘Entender la dislexia’. Per exemple, els lectors automàtics i els correctors ortogràfics. La guia també recomana als docents que comprenguin de manera especial els nens dislèxics. I, sobretot, que els recolzin. Per a això, s’han de formar en dificultats de l’aprenentatge, mostrar interès en els nens, atendre’ls de manera individual (una cosa complicadíssima de dur a terme, atesa l’escassetat de docents) i escriure sempre amb lletra gran i clara. Els deures a casa haurien de ser més lleugers per als nens i nenes amb dislèxia.

Molt combativa contra les pseudociències, Mas insisteix que «les teràpies visuals, les ulleres de colors i les teràpies d’entrenament de la integració auditiva són inútils en la dislèxia i tot professional seriós i coneixedor del problema les ha de desaconsellar».

Club d’Educació i Criança