Portes monumentals que s’han convertit en icones | +Història

Precisament a Barcelona fa poc s’ha viscut un cas interessant amb el Gran Teatre del Liceu com a protagonista, que ha encarregat a l’escultor Jaume Plensa dissenyar unes artístiques portes per tancar les porxades. Amb aquesta decisió ha trencat les regles del joc d’un concepte urbanístic molt recorrent durant el segle XIX (el Liceu es va construir el 1847) perquè la porxada era un espai de transició entre el carrer i l’edifici, lloc on resguardar-se en cas de pluja i fred per exemple. Per això ara els pobres s’hi arreceraven, però és clar, veure indigents a l’entrada principal és una imatge incòmode per un teatre d’òpera que, per maquillar la privatització definitiva d’aquell espai entre dues aigües, ha buscat una justificació artística i un creador amb bona reputació. Una porta pot ser una frontera.

De fet ja feien aquesta funció durant l’edat mitjana, quan les ciutats (Barcelona per exemple) cada nit tancaven les portes de les muralles per impedir l’accés a l’interior. En realitat allò no fou més que l’evolució d’un fenomen molt antic i que ens ha deixat vestigis magnífics. I, ja que estem operístics, els lectors més melòmans segur que coneixeran “Nabucco” de Verdi, una obra protagonitzada per Nabucodonosor II de Babilònia. Durant el seu regnat, el 575 a. C., en aquella ciutat de Mesopotàmia hi va fer construir unes grans muralles amb vuit portes. La més famosa es conserva al Museu Pèrgam de Berlín i es coneix com la Porta d’Ixtar. Feta amb blaus rajols vidriats imitant el lapislàtzuli i decorada amb dracs i lleons, havia d’impressionar al viatger que s’hi aproximava. Una bona manera de fer-li saber que es trobava davant d’una ciutat molt poderosa.

Notícies relacionades

Les muralles de Bàrcino encara estan plenes de sorpreses

¿Quant viuen els gats?

I sense perdre el compàs d’aquesta història amb banda sonora clàssica, podem evocar els Concerts de Brandenburg que va compondre J. S. Bach el 1721 en honor a un aristòcrata d’aquella zona germànica. Una mica més tard, a finals d’aquell mateix segle XVIII, es va erigir una porta per accedir a Berlín que ara és icònica. És d’estil neoclàssic i entre les escultures que la decoren s’hi poden identificar Hèrcules, Mart i Minerva. Fins el 1918 el pas per la part central era un privilegi reservat a la família reial i als seus convidats. Després, durant el segle XX, va ser escenari de diferents episodis històrics. Quan el 1933, Hitler va ser nomenat canceller, les SA i SS hi van desfilar. Durant la Segona Guerra Mundial va quedar malmesa i el 1957 els dos Berlíns van col•laborar per restaurar-la però després, amb la construcció del Mur, va quedar dins la part soviètica i es convertí en icona de la divisió entre blocs de la Guerra Freda. Fins i tot aparegué en diversos discursos rellevants, com el pronunciat pel president dels EUA, John Fitzgerald Kennedy, durant la seva visita a Berlín el 1963: “No hi ha solució mentre aquesta porta estigui tancada”, va dir. Una frase reelaborada el 1987 per un altre president, Ronald Reagan, per demanar al líder de la URSS: “Senyor Gorbatxov, si busca la pau i la prosperitat de la Unió Soviètica i Europa de l’Est, vingui aquí i obri la porta, enderroqui el mur”. No és estrany que el 1989 amb la reunificació, la Porta de Brandenburg esdevingués un símbol d’unitat. Però una cosa són els monuments i una altra les botigues, per més que Rússia torni a marcar el ritme la política internacional.

---

La Puerta de Alcalá, símbol de Madrid

Coetània a la de Brandenburg és la madrilenya Puerta de Alcalá, dissenyada per Francesco Sabatini per encàrrec de Carles III. Igual que la berlinesa, també és d’estil neoclàssic i servia per donar accés als viatgers procedents de les rutes que venien de França i de la Corona d’Aragó. Gràcies a la seva monumentalitat de seguida es va convertir en símbol de Madrid.