Fins que allò bonic es faci costum

Cerimònia d’entrega dels Oscars de 1973. Entre actors enfundats en esmòquing i corbata de llacet i actrius amb pomposos vestits de gala occidental, apareix sobre l’escenari una noia de 26 anys amb un bonic abillament tradicional apatxe. «El meu nom és Sacheen Littlefeather. Soc apatxe i presideixo el Comitè Nacional Nadiu Americà per a una Imatge Afirmativa. Represento Marlon Brando i m’ha demanat que els digui que rebutja aquest generós premi pel tracte que reben els nadius americans en la indústria del cine...», explica entre aplaudiments i esbroncades. És la primera reivindicació política i social d’aquests guardons, i la jove actriu ha d’abandonar l’escenari escortada perquè el mascle de John Wayne, heroi de les pel·lícules de l’oest, amenaça d’abalançar-se sobre ella «perquè els indis són uns egoistes que volen quedar-se amb Amèrica per a ells sols...». L’endemà, la premsa utilitza el seu abillament (el fet d’adornar-se diferent) per acarnissar-se amb Littlefeather i aconseguir que la rebutgin per a qualsevol treball futur (mentrestant, Brandon no va patir cap tipus de represàlia). Aquesta setmana, ‘només’ mig segle després, l’Acadèmia emetia a la fi un comunicat demanant disculpes per «l’irreparable mal emocional i professional» que aquell discurs (verbal i estilístic) va suposar per a l’avui activista indígena.

L’activisme estètic (descolonitzar els cossos i mostrar que la identitat sempre és elegant) no és nou. Potser un dels casos amb més repercussió va ser el de Gabriel García Márquez recollint el premi Nobel de literatura amb un preciós liqui liqui de lli blanc, vestit de gala caribeny. ‘Gabo’ convenceria després Fidel Castro perquè deixés de donar tanta guerra amb el verd oliva i, de tant en tant, s’enorgullís de la guaiabera (peça que va acabar convertint-se el 2010 en l’uniforme diplomàtic cubà). Igual que promou la llengua maori, la primera ministra de Nova Zelanda sempre vesteix un Kākahu (tradicional capa de lli i plomes) en les seves grans ocasions. Jacinda Ardern no tem reivindicar la peça en la seva presa de possessió, un sopar de gala a Buckingham Palace amb la reina Isabel o un discurs a Harvard. I, més recentment, comprovem com la cerimònia d’investidura de Gustavo Petro es va convertir en una demostració de com la roba, lluny de presentar-se, com sempre es fa, com l’enemiga de les lluites i causes socials, pot ser la perfecta aliada dels moviments progressistes.

«Durant molts anys ens han fet sentir avergonyits de les nostres arrels i del que som. Per això ahir, lluny d’optar per un vestit de tall anglès, vaig optar per un vestit ètnic dissenyat per la jove dissenyadora Nia Murillo, chocoana i neta de pescadors», escrivia el president de la Cambra de Representants de Colòmbia, David Racero, en el seu compte de Twitter. Si la senadora María José Pizarro, encarregada d’imposar la banda presidencial al nou president colombià, ho feia amb un abric vermell amb el rostre del seu pare a l’esquena (líder de l’M-19 assassinat el 1990 quan es va presentar com a candidat a les eleccions com a partit, després d’haver deixat les armes); una de les filles de Petro, activista ecofeminista, va vestir de color lavanda, amb un top brodat pels indígenes de Kamentsa i a cada màniga de la jaqueta es llegia «justícia social» i «justícia climàtica»... Per al seu emotiu jurament («fins que la dignitat es faci costum»), Francia Márquez va triar un vestit fet amb teles estampades en tons blaus i taronges portades de Nigèria i amb volants i baixos en blanc (color que evoca transparència i innocència i que moltes dones líders escullen en dates assenyalades per oposar-se al poder ocult del vestit negre masculí). D’un temps ençà, la primera vicepresidenta negra de Colòmbia recorre als dissenys d’Esteban Sinisterra Paz, un jove estudiant de 23 anys que promou l’estètica afrocolombiana. Com sempre, Márquez va apostar per les seves característiques arracades daurades que dibuixen el mapa del seu país. 

Notícies relacionades

Un diputat maori es rebel·la contra la corbata al Parlament neozelandès

"Considero que els requisits per adoptar un gat són excessius"

Practicar l’activisme estètic en grup, en conjunt com en Colòmbia, sembla que reforça l’aparició (acció). Perquè per a la investidura de Gabriel Boric, la seva responsable de protocol va ser víctima de nombroses burles per lluir un vestit de celebració rapanui, ètnia a la qual pertany. Hi ha qui, espantat per la diferència, mira però no sap apreciar la llibertat que porta la riquesa i pluralitat indumentària i prefereix la pobresa visual a què ens arrossega la uniformitat (pròpia de l’autoritarisme). Amb tot, practicar l’activisme estètic no és gens fàcil, i al nostre país també brilla per la seva absència. Víctimes ignorants de l’abillament que se’ls va imposar fa poc més de dos segles; la majoria considera carnavalesc i ridícul que un altre no prengui una disfressa aliena com a pròpia (així com un es resistiria amb l’idioma, música, gastronomia, cultura, bandera, himne...). Fa un parell de mesos en un diari nacional un periodista va tornar a criticar l’ús de les elegantíssimes espardenyes de set vetes al Parlament de Catalunya per part d’un diputat. Suposo que se li va oblidar que és el calçat de gala dels Mossos d’Esquadra (i entenc que no té ni punyetera idea que les revistes de moda internacionals es tornen boges amb aquestes espardenyes per la seva senzilla sofisticació i bellesa). 

En això treballem alguns: tractant que la dignitat identitària (allò bonic) es faci costum.