Club Entendre-hi + Animals i plantes

Les set races de gos petit per tenir a casa

Les set races de gos petit per tenir a casa

123RF / K. THALHOFER

6
Es llegeix en minuts
Vega S. Sánchez
Vega S. Sánchez

Periodista

Especialista en animals, plantes i curiositats

Ubicada/t a Barcelona

ver +

El procés de domesticació dels gossos es va iniciar fa més de 15.000 anys i no com a tal, sinó com a resultat que els llops d’abans van començar a acostar-se més als assentaments humans, quan van començar a perdre la por dels homes. És a dir, en realitat no va ser l’home el que va domesticar el gos, sinó que la relació va aparèixer de forma natural i es va refermar amb el pas del temps.

Els experts no es posen d’acord quant a l’origen dels gossos: alguns asseguren que tots els gossos, tant domèstics com salvatges, tenen un avantpassat comú en el petit llop del sud-est asiàtic.

No obstant, tots els gossos domèstics, independentment de la seva raça o mida, provenen de la mateixa espècie: Canis familiaris.

Llops, guineus i xacals

I tot i que la seva forma de vida sigui domèstica, estan emparentats amb llops, guineus i xacals, amb els quals encara comparteixen molts patrons de conducta. Una és la defensa del seu territori, que marquen orinant en arbres, fanals o pedres, per informar altres gossos que aquesta zona està ocupada per un altre animal.

Una altra característica que tenen en comú amb els seus ancestres és la d’ enterrar objectes. Els gossos domèstics caven clots per amagar joguines o objectes preuats igual que els seus avantpassats enterraven les preses que caçaven per emmagatzemar-les i menjar-se-les després.

Modificació genètica

Avui dia, igual com passa amb els gats, els homes han creuat centenars de races de gossos domèstics, moltes de les quals no podrien sobreviure en llibertat.

I entre aquestes races modificades genèticament per ser animals domèstics i que cohabitin amb l’ésser humà estan els anomenats gossos petits, que són exemplars que poden viure en pisos o cases que no siguin excessivament grans i que, al contrari del que passa amb els seus parents llunyans, no necessiten gaire espai per desenvolupar-se.

Hi ha desenes de races considerades petites, com aquestes set:

Chihuahua

El gos més petit del món procedeix de l’estat mexicà de Chihuahua. Al no ser conscients de la seva estatura, aquests gossos no dubten a enfrontar-se a qualsevol rival humà o animal, per la qual cosa són grans guardians. Això sí, pot ser que en ocasions els seus lladrucs resultin molestos. Pesen entre un i tres quilos i no sol fer més de 15 centímetres. Tenen el pèl curt i llis –tot i que hi ha variants amb pèl llarg–, orelles punxegudes i els ulls lleugerament sortints. Són una raça molt sociable i, malgrat la seva mida, una energia desbordant.

Pequinès

La seva característica principal és un morro aplatat i el seu caràcter tossut. La mitologia xinesa afirma que és una raça que descendeix del lleó i el mico, dels quals adquireix la seva valentia i intel·ligència, respectivament. És carinyós i familiar, per la qual cosa no porta bé la soledat. Fa de mitjana entre 15 i 25 cm i pesa entre 2,5 i 5,5 kg.

Pug

També de la Xina i de morro camús i pla, com el Pequinès, el Pug és un dels gossos amb més noms: Carlí, Mops o Pug, sent aquesta última la més comuna. En els seus orígens, era una raça considerada de luxe i pròpia de l’aristocràcia. Fa entre 30 i 40 cm i pesa entre 6 i 10 kg. Són gossos capgrossos físicament parlant, ja que el seu cap és gran en relació amb el seu cos. Una de les seves principals característiques és que té una màscara fosca al morro i arrugues per tot el cos.

Bichon

Es creu que el terme ‘bichon’ prové de ‘barbichon’, que és com s’anomenava els cadells dels caniches o barbets, per la seva similitud. Dins d’aquesta raça, hi ha diversos tipus: bichon maltès, bichon havà, bichon frisé... Són blancs, blancs i beix, crema, canyella o grisos i, en certa manera, són més allargats que alts. Porta la cua enroscada sobre l’esquena i té orelles caigudes. No solen fer més de 30 cm i pesen entre 3 i 6 kg.

Jack Russel Terrier

D’orelles semicaigudes o caigudes cap endavant, tenen un olfacte extraordinari que els permet detectar, si estan correctament ensinistrats, malalties com atacs de diabetis. És el cas de la Fibi, una gossa de Gijón que detecta, 20 minuts abans que es produeixin, les pujades i baixades de glucosa de la seva propietària. En general, fan entre 25 i 30 centímetres i pesen uns 5-6 quilos. A causa de les seves cames tan curtes, és més llarg que ample.

Dachshund o salsitxa

També anomenat Teckel, gos vienesa o gos salsitxa, el Dachshund es caracteritza per un cos allargat i unes extremitats curtes en relació amb la resta del cos, una cosa que és a causa d’una mutació genètica anomenada bassetisme, que no deixa de ser nanisme caní. A causa d’aquesta malformació genètica, tenen tendència a patir problemes de columna, per la qual cosa no és convenient que pugin i/o baixin escales. Per contra, tenen un excel·lent olfacte, cosa que els converteix en grans gossos de caça. El seu pes màxim de mitjana és de 9 kg i la seva altura màxima, de 35 cm.

Caniche

Tot i que molts no el consideren raça petita ‘per se’, els quatre tipus de caniche que existeixen actualment –estàndard, mitjà, nan i toy– són de mida diminuta. Són gossos intel·ligents que fan entre 24 i 60 centímetres, pesen de mitjana un màxim de 32 kg i el seu nom deriva de les paraules franceses ‘chien canard’ (‘gos d’ànec’), perquè aquests exemplars de gossos eren molt comuns entre els aristòcrates i la seva tasca principal era buscar i recuperar les peces caçades (els ànecs) a l’aigua.

No obstant, el fet que un gos sigui més casolà «no ve determinat per la seva raça, sinó pel caràcter de cada gos en particular», assegura Dolors Corredera, veterinària del Centre Veterinari del Pla i membre del Consell de Col·legis Veterinaris de Catalunya i del Col·legi Oficial de Veterinaris de Lleida. Però és clar, «en un pis de 45 m2 no hi pots ficar un gran danès», destaca.

Notícies relacionades

Els gossos, en general, s’adapten perfectament al seu propietari i l’únic que necessiten és tenir cobertes les seves necessitats fisiològiques», assenyala Corredera. Per a això, «han de sortir un mínim de tres vegades al dia, no importa quant temps, però sí el nombre de vegades», afegeix.

I és necessari que sigui en horaris més o menys regulars perquè s’habituïn a tenir unes rutines, ja que en general són animals molt intel·ligents i molt domèstics, que s’adeqüen perfectament als seus propietaris i als seus horaris.

Club Entendre-hi + Animals i plantes d’EL PERIÓDICO

Al Club Entendre-hi + Animals i plantes d’EL PERIÓDICO som amants dels éssers vius i ens interessa tot allò que hi està relacionat. Aquí t’explicarem tot el relacionat amb les teves mascotes i com treure el màxim profit de les teves plantes, sempre des d’un punt de vista ecològic i sostenible. És molt fàcil unir-se al club. Registreu-vos a Entre Tots i escriviu-nos explicant les vostres inquietuds o compartint les vostres experiències.