Nits d’estiu | Per Emma Riverola

La nit en blanc i negre

L’art que emana de la desolació pot resultar especialment lluminós, i la literatura que explora el dol, paradoxalment balsàmica

La nit en blanc i negre
2
Es llegeix en minuts
Emma Riverola
Emma Riverola

Escriptora

ver +

L’home deambula a la nit de Sant Petersburg. Una nit blanca, és el solstici d’estiu. Li pesa la soledat i omple el buit recorrent la ciutat. Un somiador. En un d’aquests passejos es troba una dona. Les trobades es repeteixen durant quatre nits. Parèntesi de somni que li fa tocar la felicitat amb la punta dels dits. Però l’encanteri es trenca. «¡Déu meu! ¡Només un moment de benaventurança! Però, ¿potser això és poc per a tota una vida humana?», exclama el personatge de Dostoievski. Última frase de ‘Les nits blanques’, una novel·la de joventut i un argument etern: l’amor no correspost. ¿Quantes obres s’hauran compost sota la lluminosa excitació de l’enamorament o el negre lament de la pèrdua?

Beethoven ja havia complert 30 anys. Giulietta Guicciardi no arribava als 20. Ella era l’alumna d’aquell músic brillant, ja afligit per una incipient sordesa. «Ara viu més feliç», va escriure Beethoven a un amic. Es confessava enamorat, però també revelava la impossibilitat de casar-se: la família d’ella s’hi oposava. L’home es va quedar sense casament, però la humanitat va guanyar la ‘Sonata per a piano núm. 14’, obra que el músic va dedicar a Guicciardi i va resultar especialment innovadora, a l’unir el somieig amb la desolació. De la tíbia llum del misteri a l’ombra de la tragèdia i la ràbia. Asseguren que Beethoven va arribar a partir algunes cordes durant l’estrena de l’obra. Després de la seva mort, el poeta romàntic Ludwig Rellstab va rebatejar la peça com a ‘Clar de lluna’. El primer moviment li evocava un barco flotant a la llum de la lluna al llac de Lucerna, a Suïssa. Més d’un crític n’ha sortit amb les mans al cap amb el sobrenom, ja que el consideren absurd per a un moviment que té caràcter gairebé fúnebre.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Notícies relacionades

Amor i desamor. Lletres sobre folis. Notes sobre pentagrames. Al principi, hi ha el blanc, on tot sembla possible. Després arriba la foscor, el traç del camí recorregut. Blanc i negre, nit i dia, estiu i hivern, amor i desamor... Escrivim l’existència com el resultat d’una oscil·lació entre extrems oposats. Ara, potser amb més intensitat, en aquests dies en què la polarització s’ha tornat exigent. Existeixes quan et posiciones a favor o en contra d’alguna cosa. Molt fort. Molt ferm. Avall els matisos. Però la història o, millor, les històries, les de les persones, són capaces de traspassar fronteres i trastocar l’inamovible. I així, l’art que emana de la desolació pot resultar especialment lluminós o la literatura que explora el duel paradoxalment balsàmica.

Les nits d’agost acullen l’espectacle de la pluja d'estels fugaços. El fenomen que es produeix quan la Terra travessa un núvol de runa còsmica. Per a grecs i romans, la seva aparició era un senyal que augurava que havia passat una cosa bona o terrible o que estava a punt de passar. Els Perseids reben el nom de Perseu, el semideu grec que va matar Medusa protegint-se de la seva mirada amb l’escut. De les múltiples interpretacions que s’han fet del mite, una d’elles invoca el poder de l’art. Com l’escut de Perseu, ens permet mirar coses terribles sense que el terror ens venci. Aquestes nits, l’art es produeix sobre els nostres caps. Travessem corrents de rebutjos còsmics i la llum d’una poesia nocturna esquitxa la cúpula del cel. 

Temes:

Música