Pedro Sánchez i Pere Aragonès: relacions tòxiques

Aragonès va arribar a la Moncloa sense ni un full ni un dossier de propostes o reclamacions sota el braç. I si n’hi havia no es va veure sobre la taula. Ja en la seva última visita a Moncloa, la carpeta era pràcticament inapreciable (si la comparem amb la que van portar abans Quim Torra o Artur Mas). Les carpetes d’anelles d’Angela Merkel o les llibretes d’Aitor Esteban sempre han provocat admiració (mira, ¡un que treballa!). Fixar-se en aquest detall de la posada en escena podria portar a interpretacions precipitades, però les rodes de premsa posteriors van corroborar la tesi. Una hora i 45 minuts per acordar que es reunirà la taula de diàleg a finals del mes de juliol. Bravo. 

¿Qui no ha patit o coneix algú que hagi viscut una relació tòxica? No sempre són parelles. També es pot tractar d’un familiar, un amic, un company de feina o un president del Govern. Perquè es propiciï una relació tòxica és indispensable que la víctima es trobi una mica baixa de moral o autoestima. Perquè quan estàs desesperat, baixen les defenses (la intuïció) i t’agafes a un clau roent. Com amb qualsevol tipus de droga, al principi t’autoenganyes i et convences que el pots deixar quan vulguis. És més, assegures que ets tu qui s’està aprofitant de la situació. Una amiga que afirma que no se’n penjarà perquè només vol una manta per passar l’hivern o un president que només vol algú a l’altre costat de la taula.

Notícies relacionades

Sánchez i Aragonès pacten reunir la taula de diàleg l’última setmana de juliol

Marta Rovira: «No hi haurà desglaç sense resultats a la taula de negociació. ERC ha acabat el crèdit polític i ja no fia»

Però a poc a poc, les absències i insolències que creies dominar cada vegada t’afecten més. Comences a adonar-te que aquelles distraccions –fer ‘ghosting’, no invertir ni la meitat del pressupostat o dedicar una sola frase al conflicte català en el debat de l’estat de la nació– són en realitat faltes de respecte que no toleraràs més. Però les permets perquè en el fons has acabat pensant que no mereixes o no trobaràs res millor (si no li dones suport vindrà el PP i Vox). Així que comences a ignorar o justificar els lletjos que et dedica (és que té molt treball). Si abaixes les expectatives, així patiràs menys, et dius. I cada vegada et fas més i més petitó.

Òbviament, per mantenir-te enganxat, l’altre equilibra les seves ofenses amb magarrufes. «Mai ningú m’ha agradat tant com tu» o «indult (revisable) per als presos polítics». A orelles de les altres són només mentides, però tu sents que amb tu serà diferent. ¿Requisit imprescindible perquè triomfi una mentida? Algú que necessiti creure-se-la. Però, per sort o per desgràcia, la realitat no es cansa d’insistir perquè obris els ulls. Arriben senyals constants i greus d’alerta perquè t’allunyis (com escoltes il·legals); trenquis definitivament aquest tipus de relació. Potser en el futur, quan et reconstrueixis, en pots mantenir una altra d’igual a igual, però ara és impossible.