Els maies, teloners de Nina Simone

Val a dir, però, que no és la primera vegada que el xiclet, en general, protagonitza un llibre. Just deu anys més tard d’aquell concert de Nina Simone, l’arqueòloga Jennifer Mathews, especialista en cultures precolombines, va publicar el resultat d’anys de recerca: 'Chicle: the chewing gum of Americas, from de ancient Maya to William Wrigley', un apassionant recorregut al llarg dels segles per descobrir com la saba d’un arbre es va convertir en un dels productes més populars del segle XX. 

El “chicle” és el nom que els maies i els asteques donaven a la saba del sapote. Com que té un gust dolç i fa bona olor, els primers el cuinaven per calmar la set i treure la gana; mentre que els segons el feien servir per refrescar el mal alè i netejar-se la boca. Segons sembla era mal vist que els homes i les dones casades masteguessin xiclet en públic i només ho feien en la intimitat. 

El producte va sobreviure a la colonització europea i el seu consum es va mantenir. Al segle XIX, un empresari dels Estats Units anomenat Thomas Adams, va sentir a parlar d’aquella saba de propietats elàstiques i li va semblar que podria utilitzar-se com a substitut del cautxú. S’estava en plena revolució industrial i aquell producte era caríssim, per tant trobar-li un recanvi més barat assegurava un èxit econòmic. Adams, en col•laboració amb el militar mexicà exiliat a Nova York Antonio López de Santa Anna, va importar carretades de “chicle” amb la idea de fabricar pneumàtics per a bicicletes. La cosa no va anar bé, perquè el material no tenia prou consistència. Què podia fer Adams amb aquelles piles de “chicle”?

Inspirant-se en les llaminadures mastegables d’un petit productor de la costa est anomenat John Curtis, Adams va embolicar aquella goma en petites porcions i les va vendre a l’irrisori preu d’un centau cadascuna amb el nom “Adams New York Gum n.1”. El que volia era treure’s de sobre aquella mercaderia i minimitzar les pèrdues. Per sorpresa seva, va ser un èxit de vendes. I això que aleshores no tenien gust de res. 

Animat per la bona acollida del producte, va importar més material i va millorar-lo, afegint-li sabors diferents. Cap al 1880 aquella inversió inicialment fallida es va convertiu en un lucratiu negoci. Cada dia produïa cinc tones de xicles i encara en va vendre més a partir del 1888, quan va distribuir màquines expenedores arreu de Nova York. D’aquesta manera la gent sempre tenia a l’abast la goma mastegable. 

Els xiclets es van convertir en una llaminadura molt popular i no només entre les criatures i adolescents. Passar-se el dia rosegant va començar a ser habitual entre els adults, que en consumien en grans quantitats. Segons dades aportades per Mathews, el 1920 cada nord-americà mastegava una mitjana de 105 xiclets anuals. 

Al veure que Adams tenia èxit, altres empresaris van copiar-li la idea, entre ells William Wrigley, que gràcies a les campanyes publicitàries va disputar-li el lideratge del mercat. Cèntim a cèntim, xiclet a xiclet, tots dos es van convertir en milionaris. 

Notícies relacionades

¿Per què es van inventar les universitats? | + Història

Les Filipines, colònia oblidada | + Història

Però aquesta història té una part negativa. L’augment de consum va provocar una demanda voraç d’aquella goma natural i allò va derivar en la sobreexplotació dels boscos de sapotes. Afortunadament per aquells arbres, la indústria va desenvolupar productes sintètics que van permetre abaratir costos i deixar els sapotes tranquils. Al voltant del 1980 va deixar d’importar-se “chicle” de Mèxic cap als EUA. El problema és que al no ser naturals, els xiclets actuals no són biodegradables i són un dels principals residus a les zones urbanes de gairebé tot el món. És clar que això ha sigut una sort pel xiclet de Nina Simone i el seu propietari.

---

La resina del llentiscle

Igual que els maies i els asteques tenien el chicle, altres cultures també tenien algun producte per mastegar. A Grècia, per exemple, hi havia la resina del llentiscle (pistacia lentiscus), un producte que encara es fa servir com a complement per endolcir gelats i llaminadures. En grec s’anomena “màstic”, i per això nosaltres ara tenim el verb “mastegar”.