Entendre + la història

Les catedrals del vi

El nou celler del Grup Peralada no és el primer producte de l’aliança entre el món del vi i l'arquitectura més avançada del moment. Ara fa precisament 100 anys es vivia la màxima esplendor del que es coneix com les catedrals del vi.

Les catedrals del vi
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé
Xavier Carmaniu Mainadé

Historiador

ver +

La inauguració d’un celler per produir vi no sembla que hagi de ser una notícia massa destacable, però si es tenen en compte les característiques del projecte és fàcil adonar-se de la seva transcendència. Després de 20 anys, el Grup Peralada per fi ha pogut presentar en societat les noves instal·lacions creades pel prestigiós despatx RCR. Una obra de 18.200 metres quadrats que, en paraules de l’arquitecte Rafael Aranda, és silenciosa, atemporal, i sobretot, respectuosa amb l’entorn. El seus propietaris tenien clar que volien construir un espai que fos alguna cosa més que un edifici funcional. Volien que esdevingués un veritable llegat per a les terres empordaneses. No és la primera vegada que a Catalunya el món del vi i l’arquitectura més avançada del moment es donen la mà. Ara fa precisament cent anys es vivia el màxim esplendor del que es coneix com les Catedrals del Vi. Un episodi excepcional que val la pena conèixer i reivindicar..

Tot va començar a finals del segle XIX, quan Catalunya va patir una forta crisi el sector per culpa de l’arribada de la fil•loxera. D’entrada, aquell voraç insecte havia començat delmant la producció vinícola francesa, i en conseqüència, durant un cert període de temps les vinyes catalanes no van tenir competència. L’alegria va durar poc perquè a aquell maleït animaló li va faltar temps per saltar els Pirineus i arrasar-ho tot. Aleshores, atrapats pels deutes, els grans propietaris van començar a retallar despeses i a prescindir de mà d’obra. Al seu torn els petits pagesos van haver de buscar noves maneres d’organitzar-se per fer front a la greu situació. Va ser així com va néixer el fenomen del cooperativisme. El 1894 va fundar-se la pionera Societat Agrícola de Barberà de la Conca i a partir d’allà, mica en mica, van sorgir entitats similars arreu. Un dels que més va creure en aquest sistema organitzatiu econòmic va ser Josep Maria Rendé de l’Espluga de Francolí. Mitjançant xerrades i publicacions es va dedicar a explicar les bondats del cooperativisme.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Això passava quan es vivia un moment polític extraordinari. El 1914 les quatre diputacions provincials van aconseguir arrencar el permís de Madrid per poder treballar conjuntament. Així va néixer la Mancomunitat de Catalunya. La seva acció, malgrat la limitació de les seves competències per part del govern central, va ser extraordinària en camps com la sanitat, la cultura, les infraestructures i l’agricultura. En aquest àmbit van nomenar Rendé com a cap d’Acció Social Agrària i la seva missió va ser impulsar el cooperativisme. 

Aquelles noves entitats requerien d’unes bones instal•lacions i per això Rendé va demanar la col•laboració de l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí. De la taula del seu estudi van sortir uns cellers modernistes que farien època i que, per la seva majestuositat, l’escriptor Àngel Guimerà va batejar com les catedrals del vi.

La grandesa del treball de Martinell, i d’altres arquitectes com Pere Domènech Roure i Claudi Duran, va ser tenir l’habilitat de dissenyar uns edificis funcionals i econòmics (recordem que el sector estava en crisi) però sense renunciar a la bellesa estètica. Els principals elements constructius van ser la pedra, la fusta, la ceràmica i, sobretot, el maó. Aquelles humils peces d’argila cuita es van convertir en preciosos elements decoratius. En canvi, es va descartar el ferro forjat perquè era massa car. 

L’estructura dels cellers s’articulava seguint la lògica del procés de l’elaboració del vi, des que arribava el raïm tot just acabada la verema. Les tines es van situar a les naus principals, que al ser més altes, permetien contenidors de més litres i fer una producció més eficient; i els cups de fermentació es van soterrar per mantenir una temperatura constant durant el procés. 

A cada localitat de la Conca de Barberà, de l’Alt Camp, de la Terra Alta... on es van aixecar els nous cellers, es van convertir en edificis emblemàtics. Un símbol que perdura pel seu valor arquitectònic i pel seu ús social i econòmic. Per això, un segle més tard, segueixen despertant l’admiració de tothom.


Notícies relacionades

L’urbà i l’agrícola

Cèsar Martinell era un arquitecte nascut a Valls el 1888, que va desenvolupar part de la seva vida professional a Barcelona. Els experts destaquen que va tenir l’habilitat de fer de pont entre estils urbans i cosmopolites com ara el modernisme i el noucentisme amb el món agrícola gràcies als gairebé quaranta cellers creats durant els anys de la Mancomunitat. 

Temes:

Història Vi