Debat

Picasso, davant el seu #MeToo

El Museu Picasso de Barcelona, la UAB i la Université de Picardie Jules Verne van celebrar ahir un seminari per debatre fins a quin punt la relació de Pablo Picasso amb les dones ha de pesar en la valoració de la seva figura i de la seva obra

Picasso, davant el seu #MeToo

Afp

6
Es llegeix en minuts
Ernest Alós
Ernest Alós

Cap de secció de Participació

Especialista en Quan puc escric sobre història, literatura fantàstica i de ciència ficció, ornitologia, llengua, fotografia o Barcelona.

Ubicada/t a Barcelona

ver +

Que les relacions de Pablo Picasso amb les dones amb qui va compartir la seva vida –Fernande Olivier, Eva Gouel, Olga Khokhlova, Marie-Thérèse Walter, Dora Maar, Françoise Gilot i Jacqueline Roque– van ser, com a mínim, de dominació, per no dir directament de violència masclista, fa temps que va quedar clar a les obres dels seus biògrafs (o els de la maltractada Dora Maar i les suïcides Marie-Thérèse i Jacqueline) i en testimonis com els de Françoise Gilot (Vida con Picasso, 1964) i la seva neta Marina Picasso (Picasso, mi abuelo, 1991). Però en el nou context de revisió de les pràctiques d’abús en el món de l’art propiciat per MeToo, i de reconsideració de la història (també de la de l’art) atenent criteris de gènere, en la figura de Picasso el que un dia va fascinar com a hipermasculinitat avui esdevé un problema.

Ho van fer veure, per exemple, el grup d’estudiants que fa un any van practicar una protesta silenciosa al Museu Picasso de Barcelona pel silenci de la institució sobre aquest aspecte de la vida del pintor. També el 2021 al Museu Picasso de París li va esclatar a la cara l’èxit (amb més de 250.000 descàrregues en pocs mesos) del contundent episodi Picasso, separer l’home de l’artiste del ‘podcast’ sobre art i gènere de Julie Beauzac Venus s’epilait-elle la chatte? (traduïble com a ¿Venus es depilava el perrús?).

 

Debat als museus

Els museus Picasso estan en ple procés de reflexió sobre què fer amb el Minotaure que flota a l’habitació –expressió més benèvola que s’alterna amb la de «monstre» o «caníbal» per definir l’actitud de Picasso davant allò femení en materials de combat com el ‘podcast’ de Beauzac. I ahir es va celebrar, en el marc del programa de doctorat sobre Picasso de la UAB, un seminari virtual patrocinat per la Fundació Banc Sabadell amb la participació, entre altres experts, dels directors dels museus picassians de Barcelona, París i Màlaga. Va quedar a la vista que no està gens clar com abordar el problema (i es va intuir que a les joves generacions els costa més relativitzar aquest aspecte monstruós del geni).

El director del Museu Picasso de Barcelona, Emmanuel Guigon, entitat coorganitzadora de la trobada, va considerar «magnífic» que s’hagi obert el debat però va defensar relativitzar la polèmica situant Picasso en el seu context. «Mascle, sí que ho era. ¿Misogin? Crec que no. Era un andalús del segle XIX». Termes que comparteix Cécile Debray, directora del Museu Picasso de París. També va alertar sobre els «anacronismes» de valorar una actitud del passat a partir de criteris del present Nancy Berthier, hispanista especialista en la relació entre història i imatge i directora de la Casa de Velázquez, que va plantejar la necessitat de primar la «comprensió global» de la realitat biogràfica i artística de Picasso en la seva complexitat davant l’«empatia o antipatia». «Condemnar les figures del passat és estèril, roba energia de manera inútil: aquestes eines s’han d’utilitzar per tenir una aproximació constructiva», va afegir. Com, per exemple, per rescatar «tots els oblidats de l’entorn de Picasso» davant la seva abassegadora personalitat. 

Debray assumeix que els museus monogràfics sobre Picasso han de «posicionar-se» en els seus espais expositius, catàlegs... i tenir en compte «que el context de la presa de consciència de la condició femenina porta a un mètode de veure la història d’una manera diferent». Però afirma que la seva funció és fer entendre el context històric i atendre la «complexitat» davant i els matisos davant «l’actitud gairebé agressiva de MeToo», cosa que, reconeix, els costa més assumir als elements més joves del seu equip. Per exemple, mantenir una distància crítica cap als testimonis de les excompanyes de Picasso o respectar «la dignitat tant de l’artista com de les seves companyes». Un exemple sobre els perills d’una «lectura hiperbiogràfica»: assimilar els períodes artístics de Picasso a la seva companya de cada moment o la recent tendència a interpretar els retrats de Dora Maar plorant únicament com a reflex dels maltractaments soferts, ignorant la «cronologia fina» i «el que va dir sobre les obres» la mateixa artista i model. La seva ruptura va ser el 1943 i als quadros, realitzats els 1938, amb la Guerra Civil espanyola aproximant-se a la fi, Dora Maar no és «víctima», sinó «figura simbòlica del dolor per la Guerra Civil a Espanya», com tantes altres imatges d’aquell període que es remeten a la iconografia de la Mater Dolorosa. 

Exercici «higiènic»

Però no només els joves col·laboradors de Debray van més enllà de la postura de la seva directora. José Lebrero, director artístic del Museu Picasso de Málaga, té un plantejament menys complaent sobre la lectura que s’ha de fer avui dia de la figura del mestre, fins al punt que «el comportament moral i l’expressió artística» han de ser considerades de manera separada o no. Lebrero fa una autocrítica de com els museus monogràfics s’han dedicat a promoure «discursos afirmatius» de l’artista «convertit en mite», a reforçar la idea «estereotipada i patriarcal de l’artista genial». Un altre perill «en el cas del Museu Picasso de Barcelona, és ser vist com el lloc on contemplar ‘la formació del geni’», afegeix la conservadora del centre barceloní, Elena Llorens.

En aquest moment històric, al·lega Lebrero, igual que l’acceptació i valoració d’algunes expressions artístiques (fins i tot del mateix Picasso, com les ceràmiques al seu dia negligides i avui reivindicades) ha canviat depenent dels valors i criteris de cada període, «el tracte probablement reprotxable que va tenir amb les dones» i les «conductes vexatòries» resulten injustificables avui dia. I els museus no poden deixar de «solidaritzar-se amb les demandes d’un conjunt que representa el 50% de la població i, per cert, la majoria dels seus usuaris». És més, sense apujar en cap moment el to, de les seves paraules es desprenen que és inevitable que la imatge d’un Picasso maltractador influeixi en com s’acosti l’espectador a la seva obra: «Igual que el #MeToo ha afectat en la manera d’interpretar les relacions sentimentals, també afecta la nostra relació sentimental amb les obres d’art».

Que a les sales d’exposició el visitant es trobi amb «lectures contracorrents» és, segons Elena Llorens, un «exercici necessari i higiènic per abordar Picasso al segle XXI». Com també, tenint en compte l’origen de la col·lecció barcelonina, incorporar altres «significats» com «la generositat i l’amistat».   

L’‘Hola’ picassià

Notícies relacionades

En el component francès del simposi va semblar imposar-se més el relativisme que la militància feminista. Androula Michael, professora de la Université de Picardie Jules Verne, va considerar les crítiques feministes i un episodi com el del ‘podcast’, com «un brot militant que passarà».

També Rosario Peiró, conservadora del Museu Reina Sofia, considera necessari evitar les lectures excessivament biografistes de l’obra de Picasso, «que s’han utilitzat de forma poc convenient per a la seva obra, que s’ha salvat pel seu propi pes». I optaria per «obviar tot el que tingui a veure amb la vida personal de Picasso perquè la cosa pari, perquè ha arribat un moment en què la gent ve a les exposicions de Picasso com qui llegeix l’‘Hola’ a la perruqueria esperant la part una mica mòrbida de la relació de Picasso amb les dones».