Olga Pereda: «Hem de fer tribu, tots tenim els mateixos reptes per criar els nostres fills»

Davant una trentena de lectors d’EL PERIÓDICO (alguns amb fills presents), a la modernitzada llibreria Abacus de Còrsega, una loquaç i divertida Pereda, mare d’un nen de set anys («al qual m’estimo molt», va recordar, i al qual va dedicar, recorda, una emotiva carta d’amor, quan un lector la va instar a tractar també aspectes positius de la maternitat), va confessar d’entrada que al néixer el seu fill es va sentir perduda, a diferència de les maternitats perfectes que apareixen en sèries, revistes o fotos d’Instagram. I per això va defensar que es parli d’una maternitat «real», una maternitat que, sí, implica amor incondicional pels fills però que, alhora, accepti amb naturalitat la «cambra fosca», els sentiments sorgits d’una responsabilitat que pot ofegar. Una visió que Pereda comparteix tant al Club d’Educació i Criança com en la seva Newsletter.

Pereda va insistir que al Club s’abordin tota mena de qüestions que interessin al lector, des de com encarar l’embaràs i el part fins a com tractar els fills en una etapa difícil com l’adolescència, passant pels problemes de salut mental, que van emergir amb força després del confinament. I sense cap tipus de tabús, com en el cas de la depressió postpart. Per a això va posar com a exemple la sèrie de Movistar ‘Vida perfecta’, de Leticia Dolera, on l’actriu dona vida a una mare que se sent culpable perquè no estima el seu nadó.

Presentada ahir per Núria Marrón, coordinadora del Quadern d’EL PERIÓDICO, Pereda va afirmar que la cura dels fills «és la feina més difícil del món» i que se li hauria de donar el mateix valor que el que fa un executiu durant hores a la seva oficina. La criança hauria de ser una qüestió d’Estat, prossegueix, i hauria «de formar part de l’agenda política, sense deixar-la arraconada a l’àmbit privat», a diferència d’altres nacions del nostre entorn, on les polítiques sobre natalitat estan integrades a la gestió pública.

Conciliació impossible

Com a conseqüència d’aquesta falta de polítiques actives en favor de la natalitat la maternitat s’exerceix en un entorn on, afirma rotunda Pereda, «la conciliació no existeix. La conciliació són les mares de l’escola que recullen el teu fill quan tu no arribes a temps o les extraescolars», com denuncia Diana Oliver en el seu llibre ‘Maternidades precarias’. I, per descomptat i fonamentalment, els ‘conciliadors’ són avis i àvies. A requeriment d’Antoni Riba, un veterà lector que va explicar que havia de cuidar de manera continuada de la seva neta (filla de família monoparental), Pereda va afirmar que «els avis estan per disfrutar dels nets i, si han d’estar molt amb ells, millor que no contradiguin l’educació dels pares i pactin sempre el que poden o no fer i dir al nen».

Però sobretot, Pereda va insistir que el Club sigui un punt de trobada en el qual «mares i pares facin tribu, que davant les dificultats de la criança no estem sols, no és una guerra en la qual jo ho faig millor que tu». No s’ha de caure tampoc en les derivades de la hiperpaternitat, descrita per la divulgadora Eva Millet com una educació per fabricar fills perfectes, «on apunto el meu fill a esgrima i a xinès i el matriculo en la millor escola del món, perquè es vegi que soc molt bon pare», ironitza Pereda.

I és que al final, apunta la periodista, «el que importa és que el teu fill estigui sa». I hi pot contribuir l’atenció primerenca, la que busca estimular els nens (tinguin un trastorn o no) des que neixen. «Els nens cal pressionar-los, abraçar-los, parlar-los, fer-los sentir la teva presència perquè, com assenyala la neuropsiquiatra María José Mas, quan la mare t’agafa, se t’engrandeix el cervell». 

Pares que crien

Notícies relacionades

No siguis una mama ‘monpet’: ajeu-te al sofà i enganxa’t a un llibre

¿Quant viuen els gats?

Després de la seva intervenció, diversos lectors van comentar les seves experiències amb la criança dels seus fills. Davant l’exposició de Vanesa Castañeda, lectora que es va definir com a «mare emprenedora», Pereda va coincidir que elles també han de tenir temps per a si mateixes i no ser ‘monpet’ (acrònim de ‘mother with no personal time’), és a dir, bolcar-se al 100% en els fills sense que això et faci sentir culpable.

Entre un públic majoritàriament femení, l’escriptor Joan Antoni Martín Piñol, autor de ‘Harry Pater y el pañal filosofal’, divertida guia per a pares primerencs, va reivindicar que també hi ha pares que estan en els xats de WhatsApp de l’escola i que els preparen l’esmorzar, tot i que va apuntar un tema clau: és autònom i té més temps per dedicar als fills. Tot i que, com va assentir Pereda, al final es tracta de pensar en ells com la prioritat més important de la teva vida. I davant la seva pregunta de quan serà el següent Club, Pereda va dir: tocarà parlar d’adolescents. Així que, aquells pares amb fills en l’edat de la poca-solta, estigueu atents.