No siguis una mama ‘monpet’: ajeu-te al sofà i enganxa’t a un llibre

Estimar el teu fill no és incompatible amb el fet de desitjar perdre’l de vista una estona. O un dia sencer. Potser fins i tot te l'estimaràs una mica més després de disfrutar d’un dia lliure per a tu. La felicitat, o una cosa semblant, és deixar el teu fill en bones mans –les de la sempre meravellosa àvia, la tia molona o l’oncle muntanyenc– i disfrutar d’una jornada tranquil·la i solitària.

En aquests casos, hi ha dues opcions. Una és aprofitar per netejar la casa i cuinar per a tota la setmana. Continuaries sent una monpet, assumeix-ho. Una altra possibilitat (molt més interessant i saludable mentalment) és fer vida social. O vida sexual. Però parlem d’una altra alternativa: la cultural.

Quina gran idea abandonar per un dia els manuals d’educació i criança amb què totes les mares motivades pensen que seran millors mares que les altres i deixar-se portar per una bona novel·la. Avui, el Club de Criança i Educació d’EL PERIÓDICO es converteix en el Club de Lectura. Et parlaré de dues novetats editorials, dos llibres escrits per mares que t’atraparan. Almenys això espero. Són dues novel·les que et faran evadir del teu dia a dia i alhora et faran reflexionar sobre la maternitat. Si la criança del teu fill t’està resultant complicada, t’adonaràs del que totes sabem: que en realitat no estem tan soles com pensem perquè els teus problemes són també els meus. Apunteu-vos-los: ‘La bajamar’, d’Aroa Moreno Durán, i ‘Solo nos queda esperar lo mejor’, de Carolina Setterwall. Si et passa el mateix que a mi, quan els comencis no podràs parar de llegir-los.

Aroa Moreno Durán traça a ‘La bajamar’ (Random House) un impressionant retrat de tres generacions de dones d’una mateixa família amb Euskadi, la Guerra Civil i la gana de fons. És un meravellós dibuix de la maternitat, els secrets familiars i les pors. La culpa també té un espai entre les seves pàgines. La culpa que, per exemple, sent una de les protagonistes, una mare del segle XXI que fuig del seu nadó perquè la responsabilitat l’ofega.

Premi Ojo Crítico de RNE 2017 per ‘La hija del comunista’, l’autora confessa que no podia haver escrit la seva novel·la si no hagués sigut mare, una cosa que et canvia la perspectiva vital i l’opinió que tens sobre la teva mare perquè de sobte comences a valorar immensament per una tasca i uns sacrificis que mai abans havies tingut en compte. ¿A què està disposada una mare per salvar la vida dels seus?

Les primeres pàgines de ‘Solo nos queda esperar lo mejor’ (Seix Barral) tallen la respiració. La protagonista, mare recent, es lleva un dia després d’una nit complicada amb el seu nadó i comprova que la seva parella, el pare de la criatura, està mort. Era jove i no tenia malalties prèvies. Però aquella nit se li va parar el cor, va deixar de respirar i es va convertir en un cadàver. Després d’aquest cop, l’autora novella sueca –que ha inundat la novel·la de notes autobiogràfiques– ens trasllada al passat i ens explica la història de la parella, com es van conèixer, com es van enamorar i com van tenir el seu fill.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Amb salts al present i records del passat, Setterwall enuncia una maternitat que no sol aparèixer als manuals de criança. Ens parla de la depressió postpart, de l’angoixa que provoca la responsabilitat que un ésser viu tan petit depengui de tu fins i tot per respirar, dels problemes de parella que porta relegar la vida sexual, de la necessitat de demanar ajuda professional quan el món se t’obre sota els peus. «Em sento cada vegada més incompetent, inútil i totalment incapaç com a mare. Vull que algú em rescati d’aquesta situació. No veig la llum al final del túnel». ¿Et sona? És el que pensa la protagonista del seu nadó nounat.

Espero haver-te convençut. Espero que aquest cap de setmana deixis el teu fill en bones mans i et deixis portar per una bona novel·la. Explica’m si t’has enganxat a les seves pàgines.