Entendre-hi + amb la història

8 de març, dones i guerra | + Història

Aquest dimarts és el Dia Internacional de la Dona, una jornada molt reivindicativa que, en aquesta ocasió, no pot deixar de mirar el que passa a Ucraïna, on s’està revivint una de les tradicionals divisions de gènere.

8 de març, dones i guerra | + Història

Horace Nicholls, Imperial War Museum

4
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Aquest dimarts és el 8-M, el dia en què es visibilitzen les problemàtiques de gènere que, en realitat, són presents a la nostra vida quotidiana durant tot l’any. Els últims temps el moviment feminista ha viscut un ressorgiment impulsat per les noves generacions enganxant a contrapeu a moltes institucions que, de pressa i corrents, han intentat enfilar-se al carro d’aquesta onada lila per dissimular les seves mancances.

Enguany, però, el 8M es viurà amb una clara contradicció perquè mentre aquí es reclama la igualtat, a Ucraïna s’està vivint una divisió de gènere que sembla d’un altre temps. Com és sabut, les dones estan abandonant el país però els homes estan obligats a quedar-se per defensar el territori de l’intent d’invasió russa. Evidentment que hi ha dones que s’han quedat i lluitaran fins el final per evitar l’ocupació, però és una decisió individual i voluntària. Una vegada més, quan esclata una guerra assistim a una distribució de rols segons el gènere. Els homes són els que han de combatre al front i les dones les encarregades de les cures. És exactament el mateix que va passar ara fa 108 anys quan va començar la Primera Guerra Mundial.

Fins el 1914, als països occidentals s’estava vivint un moviment sufragista de gran magnitud. Les dones del Regne Unit, França, Alemanya, Estats Units, Canadà... s’havien anat organitzant de manera cada vegada més eficient i majoritària per reclamar drets tant bàsics com el poder votar a les eleccions (d’aquí ve el nom de “sufragistes”, evidentment). Tenien associacions d’àmbit local i nacional que mobilitzaven milers de dones, publicaven els seus diaris i revistes i portaven a terme tota mena d’accions reivindicatives, algunes de les quals avui serien titllades de terrorisme.

Però quan l’estiu del 1914 l’arxiduc d’Àustria Francesc-Ferran va ser assassinat a Sarajevo i es va desencadenar el conflicte que feia temps que s’estava covant, les sufragistes van canviar de discurs. Fins i tot les més radicals com la britànica Emmeline Pankhurst van assegurar que era moment de deixar de banda les seves reivindicacions per defensar la pàtria. I és que malgrat alguns intents d’articular un moviment pacifista, a tot arreu la majoria de dones va decantar-se per sumar-se a la causa bèl•lica. Algunes, sobretot al Regne Unit i a França, fins i tot van posar en marxa cossos auxiliars de l’exèrcit però sense perdre de vista la divisió de gènere. Els homes agafaven les armes i elles s’encarregaven de tasques sanitàries o logístiques. I, tot i així eren un grup reduït, perquè la majoria van assumir la seva funció al que als anglesos anomenaven 'home front' (front domèstic).

Quan es va veure que la guerra no era un gloriós passeig militar d’estiu tal i com havia promès la propaganda i s’enfangava a les trinxeres que esquinçaven Europa, les dones van haver d’assumir tasques que fins i llavors els eren vetades: conduïen tramvies, feien de carteres, i eren la mà d’obra que fabricava l’armament i les municions que després feien servir els homes. Tot i això, les autoritats s’esforçaven en remarcar que era una situació extraordinària i que no havien de perdre la seva feminitat. En aquest sentit a terres britàniques, fins i tot es va batejar les obreres com les 'munitionettes', un sobrenom que pretenia preservar un cert glamur en aquelles dones que passaven hores i hores a les cadenes de muntatge fent bales, obusos i el que convingués.

Una altra de les coses que es va fer, fou reforçar el seu paper d’“àngels de la llar”: l’abnegada esposa que cuidava la casa i els fills esperant el retorn de l'home del front, a qui havia de procurar un moment de repòs domèstic durant els dies de permís abans de tornar al combat. De la mateixa manera s’idealitzava la figura de la vídua, que havia perdut el seu amor al camp de batalla. 

Notícies relacionades

Ara bé, moltes d’aquelles dones també van experimentar una llibertat de moviments que no havien tingut mai abans. Una sensació que no oblidarien quan es va acabar el conflicte i que ajuda a entendre, en part, l’alegria i la llibertat amb què es va viure la dècada dels anys 20.


Milicianes al front

Hi ha hagut alguns casos en què les dones han sigut conscients que havien de prendre les armes per defensar els seus drets, sabedores que la derrota suposaria la seva anihilació. Darrerament ho hem vist amb les combatents kurdes i durant la Guerra Civil espanyola va ser el cas de les milicianes que van voler anar al front per lluitar contra el feixisme.

Entendre-hi + amb la història