Ho sento, no em crec la mare protagonista de ‘La asistenta’

Si has vist ‘La asistenta’ (Netflix) ja saps de qui estic parlant: l’Alex, la protagonista. La sèrie està basada en ‘Criada’ (Capitán Swing), el llibre autobiogràfic en el qual l’autora nord-americana Stephanie Land va plasmar la seva problemàtica vida. Crescuda en una llar de classe mitjana que va travessar severes dificultats financeres, als 28 anys es va quedar embarassada i es van frustrar els seus plans per anar a la universitat i convertir-se en escriptora. Per tirar endavant la seva filla (ella sola perquè el pare de la nena era un indesitjable de qui era millor fugir), va treballar netejant cases. Els diners que aconseguia amb tant esforç no li arribaven ni per comprar menjar. Era una treballadora, sí. Però pobre. Cortesia del capitalisme salvatge. Podia anar al supermercat només gràcies als cupons dels serveis socials. Amb una voluntat titànica, no només va aconseguir sobreviure i criar la seva filla sinó que, a més, es va acabar llicenciant a la universitat. Avui és una autora independent els textos de la qual sobre pobresa i polítiques socials són publicats en els mitjans de comunicació més prestigiosos dels EUA.

En la sèrie, Margaret Qualley dona vida a Stephanie Land. L’actriu és filla d’Andie MacDowell, que interpreta, precisament, la mare de la protagonista. Tots els capítols són bons. I durs. L’Alex té una vida miserable. Un nòvio cretí i alcohòlic. Un maltractador dels que no et donen cops de puny físics però sí emocionals (igual de greus). Una mare amb problemes de salut mental. Un pare reconvertit al catolicisme amb un passat violent. Una feina espantosa.

L’Alex no té cap casa on viure. Ni diners. Però té la Maddy, la seva filla, un ésser que irradia llum i que la fa immensament feliç. Tant que, malgrat la misèria, malgrat el dolor, malgrat la gana, malgrat dormir en un cotxe, malgrat no tenir forces físiques ni mentals per aixecar-se del sofà, és capaç de somriure a la seva filla i emportar-se-la a trepitjar bassals. L’Alex mai té un mal gest amb la seva petita. No l’agafem mai en cap renunci. Només en l’amor més pur i innocent que existeix. És una imatge bonica. Però ¿real?

La maternitat (qualsevol maternitat) és dura. La falta de temps o de diners o de les dues coses i la responsabilitat extrema de saber que un ésser depèn de tu fins i tot per respirar ofega moltes mares. És el normal. Però no s’explica. Almenys, no s’explica tant com el mantra de la maternitat divina, la felicitat absoluta, l’entrega total cap al teu fill.

En la sèrie, hi ha una mare superada, però no és la impecable protagonista. És una altra. Una executiva adinerada que no sap ser mare. Plora i es posa nerviosa amb el nadó. És conscient que aquesta criatura l’ha convertit en una altra persona. I en renega. L’Alex, no obstant, sí que sap ser mare. Malgrat que va ser un embaràs inesperat, mai es va plantejar avortar. ¿Avortar ella, la mare mística i impol·luta? Mai.

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

L’Alex és una mare meravellosa i satisfeta que viu per a la seva filla. La Maddy mai la cansa, mai li ataca els nervis, només li aporta somriures. És cert és que la nena, malgrat la seva curta edat, mai protesta, ni té una rebequeria, ni demana roba o menjar. És igual que vagi a l’escola bressol o no. És igual que dormi en un llit o en un cotxe. És igual que vegi la seva àvia trastornada. La Maddy sempre està bé i contenta. ¿És una nena real o una nina?

‘La asistenta’ és un cop a l’estómac, un interessantíssim retrat del somni americà i de la societat actual, despietada i bàrbara. Però seria molt més creïble si la protagonista fos una mare de carn i ossos, d’aquestes que miren als seus fills i pensen: que farta que estic avui de tu. Tot i que sigui durant un segon.