Bots de carn i ossos I + Història

L’autor del llibre, que s’amaga sota el sobrenom ‘Bot ruso’, explica que gràcies al domini de les eines adequades es pot arribar a l’objectiu que es proposin. «Puc crear un exèrcit capaç d’aconseguir que el món et vegi com un ciutadà exemplar», li va assegurar a Planas. És cert que ara estem més exposats que mai a la manipulació informativa i a les notícies falses, però alhora la ciutadania està cada vegada més entrenada per identificar segons quines males arts. Per això les empreses l’han de sofisticar més. Perquè no es noti. L’altra diferència és que això ara està en mans de corporacions, celebritats i tothom que tingui diners per pagar-ho. Abans era sobretot el poder polític qui realitzava aquestes operacions. I no fa falta recórrer al gastat exemple del nazisme i Goebbels, que està més vist que les reposicions de ‘Verano Azul’. Fa poc més de cent anys, als Estats Units, els bots eren persones de carn i ossos i es deien ‘Four Minute Men’.

El 1917, quan els EUA van entrar en la Primera Guerra Mundial, el president Wilson es va voler assegurar que l’opinió pública fos partidària de la implicació del país en el conflicte. Per això va crear la Comissió d’Informació Pública (CIP), un organisme format per periodistes i alguns dels pioners de les relacions públiques, una disciplina que en aquells moments començava a fer els seus primers passos. Aquells professionals de la comunicació van idear una sèrie de campanyes per influir en la societat americana. Tenien clar que la millor manera de connectar amb la gent era a través dels grans mitjans de comunicació de masses de l’època, sobretot la premsa i el cine. I no només produint films per a la gran pantalla. En aquella època, les pel·lícules eren molt més curtes que ara i amb la mateixa entrada es podien veure diverses històries. Mentre l’operari canviava la cinta del projector, quedava un temps mort que des del CIP van veure com una oportunitat. Era el moment en què entraven en acció els ‘Four Minute Men’, just el temps que passava entre les pel·lícules.

Els ‘Four Minute Men’ eren voluntaris reclutats pel comitè que es presentaven davant el públic. Era un audiència captiva perquè la gent esperava l’inici del següent film i no marxava de la sala. La seva missió era explicar-los els esforços de guerra que feia el Govern per derrotar els alemanys, animar-los a allistar-se o a anar a treballar a les fàbriques d’armament.

Havien de ser al·locucions molt breus i directes perquè disposaven de poc temps, però en això també van saber trobar la part positiva. Els missatges curts eren més fàcils de retenir i compartir en converses posteriors. Si fos ara amb les xarxes socials, diríem que buscaven fer-se virals.

Es calcula que, durant els 18 mesos que va durar la campanya, hi van participar 75.000 voluntaris que van fer 7,5 milions de discursos que van arribar a una audiència de 300 milions, en un país que amb prou feines superava els 100 milions d’habitants. El que demostra la intensitat d’aquella acció, que va servir a Wilson per tenir el recolzament públic necessari per portar a terme la seva política de guerra. Segurament, ara els ‘Four Minute Men’ serien bots de Twitter.

---

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Suport de celebritats

Abans d’entrar en acció, els ‘Four Minute Men’ rebien formació sobre com parlar en públic i en cada moment se’ls indicava la temàtica dels discursos per ser coherents amb els objectius del CIP. A més, per reclutar voluntaris es va demanar la col·laboració de celebritats del món del cine, com Mary Pickford, Douglas Fairbanks i Charles Chaplin.