Antoni Dalmau: ‘in memoriam’

D’aquesta mateixa etapa de Dalmau president de la Diputació de Barcelona, data la restitució de la Biblioteca de Catalunya a l’Institut d’Estudis Catalans i del Palau de la plaça de Sant Jaume a la Generalitat de Catalunya. També els plans directors de la Maternitat i de Mundet (a partir dels quals s’havien d’obrir a la ciutadania els jardins i part de les instal•lacions d’ambdues institucions), així com del Museu Marítim, avui Consorci de les Drassanes. I encara a aquesta llista succinta caldria afegir el projecte Casa de la Caritat del qual n’havien de resultar la nova Impremta Escola, el Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC) nascut al redós del Pati Manning, i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). I això sense fer oblit del finançament que la Diputació de Barcelona va aportar en ocasió dels Jocs del 92: el Palau Sant Jordi. El mediambient també va tenir un lloc preferent en les polítiques desplegades per l’equip de Dalmau en aquest cas plasmades en les actuacions portades a terme en els Parcs Naturals gestionats per la Diputació de Barcelona (Montseny, Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac i Garraf) amb l’objectiu de conformar, juntament amb el Parc Natural de Montserrat, una potent anella verda que envoltés l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Però més enllà d’aquests aspectes físics de l’obra del govern que Dalmau va presidir, bo serà ressaltar un altre vessant de caràcter intern però no menys rellevant: la reforma administrativa i modernització (informatització) de la institució provincial aprofitant el trasllat de la institució a Can Serra. 

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Aquest bagatge dona dimensió de la personalitat i capacitat de lideratge de Dalmau que, això no obstant, veuria limitada la seva acció a un sol mandat de quatre anys al no haver estat elegit diputat provincial en les eleccions municipals de 1987 que va perdre a Igualada. Aquest va significar sens dubte un punt d’inflexió en la seva trajectòria política i vital. Vingueren els anys de diputat al Parlament de Catalunya (1988-1995) i de la presidència de la Fundació Teatre Lliure (1988-2013) amb resultats de gestió, en aquest darrer cas, també notables. Responsabilitats que va alternar amb tres altres de les passions que mai no havia deixat de banda però que a partir de llavors mimaria de manera preferent: Igualada, la recerca històrica i l’escriptura. I és en aquests tres àmbits sobre els que avui també cal posar l’accent d’un home que estimava profundament la seva ciutat, que fruïa escrivint i al que subjugava la història. D’aquesta experiència ens en queda una àmplia producció literària i històrica que justament inicià quan encara era president de la Diputació, amb una obra pensada per infants que va merèixer el Premi de la Crítica de Serra d’Or 1985, il•lustrada per Carme Solé: “Pels camins de la història d’Igualada”. 

L’Antoni Dalmau ha estat un home tenaç, honest, afable, coherent, culte, sensible, sempre disposat a escoltar; un home a qui, malgrat la dedicació i la qualitat de la feina desplegada durant els anys en els que la política va ser la seva prioritat, aquesta, la política no li havia d’acabar fent la justícia que mereixia; política que d’una manera militant abandonà el 2013 quan es donà de baixa del PSC al considerar que aquesta formació s’havia apartat del projecte polític i catalanista pel qual ell treballava.