Entendre-hi + amb la història

La mitificació del ‘destape’ I + Història

Amb les necrològiques d’Ágata Lys, s’ha tornat a parlar del ‘destape’. Un fenomen que serveix per il·lustrar part de la Transició, i que va fer creure que la llibertat sexual era veure dones despullades al cine.

La mitificació del ‘destape’ I + Història
3
Es llegeix en minuts
Xavier Carmaniu Mainadé

Fa pocs dies que s’ha conegut la notícia de la mort de l’actriu Ágata Lys. Malgrat que en la seva filmografia s’acumulen èxits televisius i títols rodats amb directors tan prestigiosos com Mario Camus o Fernando León de Aranoa, totes les necrològiques han coincidit a destacar que va ser una de les principals figures del ‘destape’, juntament amb altres grans noms de l’època, com María José Cantudo, Nadiuska, Victoria Vera, Blanca Estrada o Bárbara Rei.

El ‘destape’ va ser un fenomen social i mediàtic que no pot entendre’s sense tenir unes mínimes nocions de la història d’Espanya. Quan el 1939 Franco va imposar la seva dictadura nacional catòlica, la visió més retrògrada de l’Església va articular el discurs moral del país. Tot el que no era censurat per qüestions polítiques ho era per ser pecat. Amb la mort del dictador, el 1975, es va iniciar la Transició. Malgrat que el discurs oficial d’aquell període hagi edulcorat el procés cap a la democràcia, inicialment les elits no tenien ganes de cedir. Si ho van fer va ser per la pressió popular, exercida a través de l’activisme polític i social. La ciutadania volia llibertat i la reclamava als carrers. Qui manava havia de fer alguna concessió, i una de les primeres va ser en l’àmbit de la presumpta llibertat sexual. La historiografia tradicional de la Transició ha venut el ‘destape’ com la seva culminació, però la realitat era molt diferent.

En paraules de la professora de la Universitat de Saragossa Carmen Peña Ardid, el ‘destape’ no va ser més que «l’explotació visual del cos femení erotitzat». O sigui, que la llibertat sexual era, ni més ni menys, que els homes poguessin trobar dones despullades a la pel·lícules, al teatre i a les revistes. El fenomen era vist amb bons ulls pels sectors progressistes, dominats, per descomptat, per líders masculins.

Entretots

Publica una carta del lector

Escriu un post per publicar a l'edició impresa i a la web

Des de la perspectiva actual, títols d’Ágata Lys com ‘Las camareras’, ‘El erotismo y la informática’ o ‘Deseo carnal’ són difícils de digerir, però tampoc pot caure en l’error de resoldre-ho dient que eren altres temps. Perquè mentre les sales de projecció s’omplien de públic, grups feministes aixecaven la seva veu per denunciar la situació. No obstant, les seves opinions van ser sistemàticament menyspreades i ridiculitzades, qualificant-les d’amargades o de puritanes.

L’avantatge que tenim ara és que s’està començant a historiar el feminisme espanyol dels anys 70 i s’està posant en relleu que ja hi havia una clara voluntat de denunciar el que ara es defineix com l’heteropatriarcat. Elles assenyalaven que el ‘destape’ era una capa d’opressió masculina més, afegida a les que encara es mantenien vigents dels anys del franquisme. I és que, mentre Ágata Lys triomfava al cine, a Espanya seguien en vigor lleis dirigides directament a reprimir les dones. El Codi Penal perseguia i castigava l’adulteri femení, l’avortament i la propaganda i venda de medicaments anticonceptius. Els dirigents polítics de la Transició argumentaven que allò eren qüestions de la vida privada, que poc tenien a veure amb la política, mentre que des del feminisme tenien clar que no es podien separar les dues coses.

En aquest sentit, no deixa de ser simptomàtic que quan ja s’havia aprovat la llei d’amnistia, l’octubre del 1977, encara fos delicte mantenir relacions extramatrimonials, el divorci estigués prohibit, no fossin reconeguts els fills fruit de l’adulteri o que la Seguretat Social exclogués els mètodes anticonceptius de la llista de medicaments a què donava cobertura.

Les dones van haver de sortir al carrer i aixecar la veu perquè la classe política escoltés les seves demandes i comencés a posar fil a l’agulla. Donat que els discursos oficials de la Transició han posat èmfasi en les grans figures polítiques, per a així assegurar i justificar la seva consolidació als llocs de poder, s’ha tendit a treure importància al rol que van tenir els moviments de base. I en el cas de les dones això és encara més flagrant. Elles, més que ningú, han hagut de conquerir els seus propis drets. Una lluita que està lluny d’acabar-se.


Notícies relacionades

Veus feministes

La revista ‘Vindicación Feminista’ va ser la principal portaveu del feminisme espanyol durant la Transició. Fundada per Carmen Alcalde i Lidia Falcón, a les seves pàgines van escriure Montserrat Roig, Colita, Magda Oranich, Pilar Aymerich o Anna M. Moix. Des d’allà van criticar la hipocresia d’un sistema que venerava el ‘destape’ però reprimia les dones.

Entendre-hi + amb la història