¿Quina ramaderia és nociva per al planeta?

«Molt del debat sobre aquest tema és molt simplista. A més, les veu dels pastors no se sent i s’acaba assimilant amb la dels productors industrials», lamenta Ian Scoones, investigador principal de Pastres, un projecte sobre la resiliència al canvi en el pasturatge, finançat per l’European Research Council. A l’octubre, aquest projecte va publicar un informe que alerta sobre els riscos de la simplificació. 

Als països rics, pastors que venien carn de qualitat en centres urbans estan perdent clients pel canvi en la dieta dels consumidors d’elit, alhora que la ramaderia industrial continua creixent, adverteix l’investigador. Als països pobres, hi ha el risc que s’apliqui als pastors restriccions que s’haurien d’adreçar als productors del nord del món.  

La ramaderia no produeix la majoria del metà

La majoria de les emissions de la ramaderia provenen del metà produït per la digestió i eructat pels animals. Aquest és un gas amb efecte hivernacle molt més poderós que el CO₂, però es descompon més ràpid que aquell (en dècades, en lloc de segles). La ramaderia és responsable d’una minoria de les emissions de metà: al voltant d’un 44%, segons dades de l’Institut d’Investigació sobre Impactes Climàtics de Potsdam. El 35% ve de fugues de metà en processos d’extracció de petroli i gas, i el 20% de processos de descomposició de rebutjos. A més, «la causa principal del canvi climàtic continua sent la manera com cremem els combustibles fòssils», recorda Louis Verchot, investigador del Centre Internacional d’Agricultura Tropical de Colòmbia. «Alguns polítics i actors interessats estan intentant desviar la conversa cap al metà per treure el focus dels combustibles fòssils», apunta. 

El pasturatge és diferent a la ramaderia industrial

Les anàlisis de les emissions de la ramaderia (estudis de cicle de vida) es porten a terme, en la seva enorme majoria, en instal·lacions industrials en països rics. Tan sols el 0,04% d’aquestes anàlisis fan servir dades de l’Àfrica, segons l’informe de Pastres. «S’extrapolen resultats de ramaderia intensiva als de l’extensiva», afirma Scoones. Ralph Rosenbaum, expert en estudis de cicle de vida de l’Institut de Recerca i Tecnològia Agroalimentària (IRTA), reconeix les limitacions d’aquests models. «Estic d’acord que les conclusions que estem discutint no són necessàriament aplicables al pasturatge», afirma. 

Els beneficis del pasturatge poden compensar les seves emissions

Notícies relacionades

¿Quant viuen els gats?

L’encaix constitucional de la llei d’amnistia

Davant l’escassetat de dades, casos d’estudi a Sardenya, el Tibet i el Senegal suggereixen que el pasturatge podria compensar, almenys en part, les seves emissions. Al moure’s, els animals reparteixen els fems en àmplies àrees de terra, que té la capacitat d’absorbir-los i així evitar les emissions associades. A més, pastar de manera moderada en àmplies regions podria fins i tot augmentar la capacitat de la vegetació de segrestar carboni. «La ramaderia extensiva tampoc necessita la construcció de granges industrials ni la importació de soja del Brasil», afirma Scoones. Per produir una unitat de producte acabat (carn, llet, formatge, etc.) els sistemes extensius generen més emissions que els intensius. Això és així perquè els animals mengen una gran varietat de vegetals, alguns dels quals generen molt metà en la digestió. No obstant, tots aquests altres beneficis podrien compensar-se per aquest fet, segons Scoones. A més, un pasturatge molt acurat podria afavorir el consum de vegetals, que generen menys gas en la digestió.

¿Intensiva, extensiva o totes dues?

Scoones aposta decididament per la ramaderia extensiva. «Si hem de canviar dieta, millor menjar menys quantitat i més qualitat», afirma. Però sobre aquest punt hi ha discrepància. «Amb la ramaderia extensiva pots donar menjar a una comunitat de pastors, però no a Nairobi o a Lagos», afirma Verchot. Rosenbaum també aposta per una solució composta. En una instal·lació industrial es pot donar als animals pinso produït amb una agricultura que maximitza la capacitat de segrest de carboni, i amb additius que minimitzen les emissions de la digestió. També es poden gestionar millor els purins. «El que necessitem no és una petita producció molt bona, accessible a una elit. Volem que la producció de massa transiti cap a un model mes sostenible», conclou Rosenbaum.